Home » Posts tagged 'política' (Page 7)
Tag Archives: política
Invertim en futur
El divendres passat vaig anar a la Fira de Cocentaina. “A la fira no vages si no tens diners, i a la Mare de Déu d’Agres si no ho has promés”, deia l’àvia. Què em vaig firar? Un poc de xocolate pretesament belga, unes xinel·les del Marroc, un formatge que, per l’accent de la venedora, devia ser murcià, autèntic pa socarrat i un CD: El cançoner trobadoresc de Sant Joan de les Abadesses (s. XIII). La música en qüestió, la venien en la parada de Caixa Ontinyent. Amb els bancs, per desgràcia, estem massa acostumats al que també sentenciava l’àvia: “De moliner canviaràs i del lladre no t’escaparàs”. Sense negar la saviesa avial, crec que no són tots iguals. Esta entitat modesta que proclama ser “La caixa de les comarques” ha sobreviscut a fusions, corrupcions i intervencions, potser justament per això: per modèstia, per marcar-se l’objectiu de ser la del país, la de les comarques. Amb la mort de CAM i Bancaixa, algunes veus denunciaren que moria també el sistema financer valencià; no és cert: ens queda Caixa Ontinyent, la caixa de les comarques. Amb el disc compacte, la xica em dóna també el catàleg de publicacions; a més de la música, hi ha els llibres: contes infantils (tots en valencià), temes diversos (9 en valencià, 5 en castellà, 4 en edició bilingüe), temes comarcals (3 en valencià, 3 bilingües), natura (5 en valencià, 1 bilingüe), narrativa i poesia (8 en valencià, 3 en castellà). La proximitat, la divulgació de la realitat i la tradició pròpies, expressades en la llengua pròpia, són per a mi un interés que no em donen els altres bancs. Per això tinc la nòmina en Caixa Ontinyent, a pesar de tindre l’oficina més pròxima a 60 km del domicili habitual. En comptes d’invertir amb t de totxo, Caixa Ontinyent afirma que “Invertint en cultura, invertim en futur”. Això està bé, la cultura, que s’escriu amb c de caixa, c de Cocentaina també.
Clar que Jordi!
Cap
al final de la campanya del Pacífic alguns soldats japonesos es van emboscar. La guerra finalitzà, però no ho van saber i continuaren lluitant, amagats, conjurats, fidels a una causa que per a ells no estava derrotada. Durant algun temps, l’actitud de Jorge Sedano m’ha recordat la d’eixos combatents del sol naixent: Zaplana abandonà, a Ripoll el tombà una imputació, Peralta no comptava, però ell, Jordi, el bon xic, el self made man alcoià de somriure liliaci no rendia la bandera. Fort en el feu, tot havia d’anar-li bé mentre conservara l’alcaldia, però la va perdre i el seu Camelot de lleials cavallers no tardaria a convertir-se en el procel·lós senat de Cèsar, just en els idus de març. Jordi se n’ha anat del PP abans que l’expulsaren i la crisi popular referma el tripartit governant. Però això és només política; d’ètica, d’èpica és del que jo vull parlar. Ha nascut un heroi local, no està sol que l’acompanyen dos valents a tot arreu. Voleu saber com és diuen? Sanus i Santacreu. La periodista pregunta si s’ha sentit decebut i ell perdona als que el deceben i a ningú nega el salut. Exposa una llarga història de cessions per tindre pau i de portes molt honorables que li han tancat amb clau. No fitxaran pels de Díez ni pel centre liberal. Almenys això diuen ara, no sabem com quedaran. Com acabarà esta guerra que acaben de declarar? Açò promet grans batalles al costat del Campanar!
Gaza
La Franja de Gaza és un dels territoris més densament poblats del món. Si fóra possible mesurar-ho, Palestina i Israel apareixerien com un dels llocs amb més odi, por i esperança del planeta. El periodista nord-americà Joe Sacco ens oferix una magnífica crònica de la vida allà en el còmic Palestine. Segons Edward Said (1935-2003), el treball de Sacco presenta “un contingut polític i estètic extraordinàriament original, molt diferent de la resta de debats, sovint pesats i indefectiblement retorçuts, que ocupen palestins, israelians i els simpatitzants respectius”. L’autor pren part pels palestins, però no en defuig les ombres; tampoc les moltes, moltíssimes, d’Israel, que és, no ho oblidem, “l’única demòcràcia de l’Orient Mitjà”. En 285 pàgines hi ha el repàs a la història recent, el sionisme, el moviment Peace Now, els ultranacionalistes que els acusen de traïdors, els ferits de la intifada, els colons paramilitars i els militars que els fan costat, el te de l’hospitalitat, les manifestacions, les càrregues policials, les pedres, les morts, la tragèdia, el somriure dels xiquets, molts xiquets palestins, les paraules de Golda Meir (“No puc dormir pensant en la quantitat de nens àrabs que naixeran esta nit”), les presons d’Ansar, les tortures del Shin Bet, al-Fatah, Hamàs, col·laboracionistes assassinats, el fenimisme palestí, l’hijab, pedres a una cristiana, fang, fred, oliveres arrancades, més te, una boda, dos xiques de Tel-Aviv, les religions, les escoles, els controls, el toc de queda, la pregunta d’un jove pacifista: “¿Què hi haurà de bo en dos estats racistes o en un estat racista que domine a l’altre? La qüestió és si els dos pobles poden conviure com a iguals”.
Tolón & Oliveres
Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:
“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”
“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”
“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”
“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”
“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”
“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”
“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”
“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”
“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”
“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”
“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.
134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.
Fotre
“¡Que se jodan!” va dir Andrea Fabra. Quin disgust per als pares; tants diners invertits en col·legis cars, tantes misses devotes a la Mare de Déu del Lledó, tantes gales amb la més fina crema de Castelló i, mira, ara la xiqueta es dóna a conéixer per una expressió tan grossa i vulgar. El seu “¡Que se jodan!” entra en els annals d’una llarga nissaga. Ai, els Fabra! Són com els Kennedy, però en xungo, molt xungo. La xica s’ha disculpat, diu que l’improperi és impropi d’ella. També diu que s’adreçava als socialistes, concretament a un diputat, el nom del qual no vol revelar. No m’ho crec; si això fóra cert hauria dit “¡Jodeos!” o “¡Jódete!” Andrea pensava en els milions d’aturats que són més gossos que un pont, en els funcionaris, que som tots uns malfaeners; en els jubilats, addictes a les pastilles i amb síndrome de Diògenes farmacèutica; en els xiquets que duran a l’escola el dinar en un túper, i així aprendran a figurar com a pobres; pensava en les persones dependents i les que els cuiden; passejar avis i canviar bolquers no mereix que cotitzen…
Andrea no pensa dimitir. Això de dimitir és cosa de la CDU alemanya, dels republicans dels Estats Units, dels liberals britànics, d’Antoni Asunción quan era ministre i socialista, fins i tot dels batasunos, que ara també dimitixen. En el PP no dimitix ningú —a Camps el dimití l’ambaixador Trillo, el de l’avió cutre i els 62 militars morts—, a ells, el que els mola és fotre. Fotre la sanitat i l’educació públiques, mentre destinen la fotracada de 4.188 milions d’euros a l’AVE, fotre a Castelló un aeroport que no servix per a res i fotre dins una escultura de 300.000 € —hui mateix la rematen—, fotre’ns a tots apujant l’IVA i fotre’m la pròxima paga de Nadal. Que fotuts que són i que fotuts ens deixen. Jo podria estar fotut i conformat si els diners que em foten anaren als que estan refotuts, però, no, aniran a pagar el fotimer de deute que han deixat les ostentoses foteses en què s’han fotut uns diners que no tenien, uns diners que no eren seus. Què hem de fer? De moment fer-nos fotre, després fotre’ls fora.
EQUO i el protomàrtir
La matinada del 13 de juliol de 1936, un grup de paramilitars d’esquerra va segrestar i matar José Calvo Sotelo, diputat i líder del partit monàrquic Renovación Española. Venjaven així la mort del tinent José Castillo, membre de la Unión Militar Republicana Antifascista, a mans d’un escamot de falangistes o requetés, tant fa. Diuen que l’assassinat de Calvo Sotelo va ser el detonant de l’Alzamiento Nacional, que volia ser un colp d’estat de tres dies i acabà sent una guerra civil de tres anys. Amb la intensitat mística i castrense que els caracteritzava, els colpistes atorgaren a Calvo Sotelo el títol de Protomártir de la Cruzada i, després de guanyar la guerra, van posar el seu nom a un munt de carrers i places, una de les quals, per cert, continua dient-se així en ple centre d’Alacant.
Si, en comptes d’haver mort tràgicament pel juliol de 1936, Calvo Sotelo visquera feliçment en este juliol de 2012, podria ser perfectament d’Equo. Ja sé que era monàrquic, elitista, catòlic, dretà, filofeixista i segurament caçador. També és probable que la dona i la filla tingueren abrics de pell, però hi ha un altre element que hem de valorar: Calvo Sotelo és qui va enunciar, per primera vegada, aquella sentència segons la qual preferia una Espanya “antes roja que rota”. Doncs bé, és justament el que ens oferix Equo: una Espanya roja, verda, rosa, morada, gris… però íntegra, unida, indissoluble i eterna tal com la volia Calvo Sotelo. I és que el congrés d’Equo, ja ho deveu saber, va votar en contra de reconéixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol i el dret d’autodeterminació.
Això ens ha deixat bocabadats a molts; supose que especialment a l’amic Joan Baldoví, militant del Bloc i diputat al Congrés per Compromís-Equo. Mònica Oltra ha eixit del pas dient que “Hem de veure com queden els documents”, però que “el que el congrés vota significa el que significa”. En el súmmum de la incoherència discursiva, Mireia Mollà afirma que no hi ha “una confrontació ideològica” i que per a ells, part integrant del projecte de López de Uralde, “no influeix el que diga Equo”. Xica, Mireia, si no saps què dir, fes com Enric Morera: calla. Per mi, Juantxo i els seus fardatxos tan moderns i globals —“por el planeta…” llegíem en el lema del conclave— se’n poden anar ara mateix a la Joy Eslava o l’atol de Mururoa —caben de sobra en qualsevol dels dos llocs— i passar allà la resta de la seua vida política. Entre copes o crancs, potser arribaran a entendre que no cal ser nacionalista per a assumir el dret d’autodeterminació, n’hi ha prou amb ser demòcrata.
El forn del carrer Quintana
Un manlleu és un element lingüístic que passa d’una llengua a una altra, o bé que, procedent d’un llenguatge especialitzat, passa al llenguatge comú. Això diu el diccionari. Jo dic que un manlleu malfaixat és el que no ha tingut sort en la llengua que l’ha pres. Vegem-ne ara un parell d’exemples. La nostra tonyina de sorra (atún de ijada en castellà) apareix en cartes de restaurants pròxims com atún de zorra. Què deu pensar el turista espanyol estricte quan li oferixen un montadito de atún de zorra? La conclusió pot ser espatarrant. I dos, la tan alacantina coca amb tonyina és, en algunes fleques de la ciutat, coca Antoñina. Com si hagueren batejat la pobra coca en la cocatedral de Sant Nicolau, tu.
Primum vivere, deinde linguisticari. Si esteu per Alacant i voleu una bona coca amb tonyina, recomane el forn Rafelet i el que hi ha al número 68 del carrer Quintana, on tenen fins i tot una imatge de la valencianíssima Mare de Déu dels Desemparats… esta copeta pa la Geperudeta! Vet ací com la llarga mà del cap i casal no respecta ni a la Verge… del Remei. Al forn del carrer Quintana, el paper d’embolicar tonyes, coques i cocots té també la seua gràcia. Porta uns versos a la coca que transcric ara mateix:
Coca amb tonyina…! Famosa,
d’abolengo patriarcal,
que ja m’agüela tenia
un quadre que era un encant,
amb una coca amb tonyina…
¡Com si estiguera parlant…!
Puix eixa coca amb tonyina,
vertadera, alacantina,
que en la olorosa foscor
del modest aparador
guarda el bon alacantí
per a fer-se un got de vi
al festejar la nit gran
de fogueres i de trons,
diu també que és Alacant
¡La millor terra del món!
I com que ara Alacant celebra la seua festa major, deixe ací l’himne de la vila però en versió lluitador. Té la mateixa tonada que l’original compost, però han adaptat la lletra a la tensa situació. Ahir li’l cantàrem a Fabra, i a d’altres notables manons, cantem-la amb joiosa ràbia, cantem-la a plens pulmons:
Som fills del poble
que té els polítics
dels més corruptes
que hi ha en el món,
són uns mafiosos,
tercermundistes,
queden a diari
pitjor que els porcs.
Són criminals que amb el teu vot
omplin el sac del seu profit
i a fer les coses per collons
no hi ha qui els puga competir.
Ja han suprimit tots els teus drets,
digues que sí que estàs… ben
faaaaaaaaaaaaaaart!
No és ja este el poble teu,
perquè ara és del banc,
ara és el del banc,
ara és del baaaaaaaanc!
Un carrer per a Mario Conde
Ara se’l veu molt pansit en el sentit etimològic: l’excés de bronzejat i les arrugues fan que semble una pansa. Però fa 25 anys era el paio més ben plantat de la premsa salmó i el paper cuixé. Jove, triomfant, poderós, engominat, bon amic de la família reial… era la imatge de l’èxit. Els 80 s’estaven acabant, Solchaga afirmava que Espanya era el país “en el que es más fácil hacerse rico y en menos tiempo”, el PSOE havia canviat la pana per la seda i el PP no s’ho treia de les mans. Aquell funcionari d’Hisenda gris i malcarat no podia competir en imatge amb el llustrós i somrient Mario Conde. Sí, Mario era per a una part de la dreta espanyola el candidat ideal, però li van intervindre el banc.
Fa un quart de segle de la seua arribada a la presidència de Banesto i crec que hem de reivindicar la figura de Mario Conde. Mereix un carrer, un monument: “A MARIO CONDE. SALTAPARETS EMPAREDAT”. El poble recorda emocionat aquells temps, no tan llunyans, en què els lladregots acabaven en presó. Ara ens han enganyat, ens han rescatat, ens han rematat i els responsables de la desfeta naden tranquils en una mar de milions garantida. El gran jutge se’n va de festa, diuen que dijous dimitirà, però ¿tornarà la pasta? L’arribaran a jutjar? N’hem vist de tots els colors: del color de l’elefant al negre color negrata, la verda ortiga de Bankia, la taronja borda CAM, els amiguitos de l’Orange… Però tota la culpa és nostra, per ser pobres i jugar a rics. Ja sabem que ho pagarem, però que pague també algun Dívar, algun Blasco, un Olivas, un comte, un rei.
La República o el PSOE
La Segona República espanyola té al seu favor l’èpica del somni derrotat i la ucronia, sempre vencedora, del que podia haver sigut i no va ser. Té també tot el meu reconeixement, adhesió i afecte. A pesar d’això, procure jutjar eixe període de la història com qualsevol altre: sospesant-ne les llums i les ombres. Per tant, com a nacionalista, crec que és bo recordar una vegada més un parell de textos. El president Azaña afirmava, atribuint la frase a “una persona de mi conocimiento”, que “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Juan Negrín, cap del govern de la República de 1937 a 1939, va dir: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos.”
Fa uns quants anys, les poques banderes republicanes que véiem eren les que, en algun homenatge merescut, lluïen antics maquis i exbrigadistes internacionals, gent gran en anys i dignitat. Ara els i les portaestendards són joves i cada vegada en són més. N’hi ha arreu, també en el PSOE. Per això, la bandera tricolor va presidir l’11é Congrés Nacional dels Joves Socialistes del País Valencià. Però va arribar Elena Valenciano a fer la cloenda i s’acabà la gràcia. La mà dreta de Rubalcaba va obligar els xavals a amagar la bandera de Besteiro, Largo Caballero i Prieto. Au, la memòria històrica al ses! Quaranta congressistes feren el buit a la seua vicesecretària general. Convide tots eixos joves a reflexionar. Si la fe republicana els obliga a abandonar la sala on Lady Macbeth ha destituït la seua ensenya, haurien d’alçar-se novament per a anar-se’n del partit. I no em val allò de quedar-se per a canviar-lo des de dins. El socialisme espanyol d’ara no canviarà mai, és tan monàrquic o més que el PP. El PSOE sempre defensarà la 
corona, no perquè crega que comporta estabilitat i bon nom —a la vista està la mala premsa—, sinó perquè defensar la monarquia és defensar l’statu quo i, per tant, defensar-se ell mateix i el bipartidisme que li assegura tornar a manar algun dia.
Toni el Rei
Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.
El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.
Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.
Comentaris recents