Home » Posts tagged 'religió' (Page 3)

Tag Archives: religió

Déu i els burros

Quico, l’avi matern, era un home entranyable però de parar seriós. Barret a l’estiu i gorra a l’hivern, lluïa al front un clotet resultat d’una guitza que, de menut, li va propinar una haca. Sembla un miracle que sobrevisquera al colp, aquell ferrat del dimoni posà en escac el meu arbre genealògic quasi tant com la Guerra Civil. No sé si era un home poc o molt religiós, era eixut de carns i també de paraules. Tots els anys anava a la processó de la Mare de Déu d’Agres, però també amollava algun “Copó!” si alguna cosa l’enutjava.

Contava la història real d’un burrero molt descregut i malparlat que, travessant el barranc del Cint, duia llenya a Alcoi. En una ocasió, a l’altura del mas del Potro, una roca es va desprendre de la muntanya i, amb gran enrenou i rapidesa, redolava cap ell i el seu bestiar gros. Veient-se indefens i desemparat, s’encomanà al cel: “Ajuda’m, Senyor, ajuda’m!” I el Senyor l’ajudà, la pedra topà amb una altra i féu un bot tan gran que passà molt per damunt d’ell. En vore’s salvat, l’home alenà per a exclamar tot seguit “Me cague en Déu, quina por que he passat!”.

Molts anys després, l’amic Jordi Sempere i jo vam arribar a la conclusió ferma, lúcida i resolta que Déu no existia. Això va ser amb 19 anys, un dissabte d’estiu, amb la resta d’amics fora i la inspiradora ajuda del plis-plai pres a litres. Tota la nit bevent, filosofant i reforçant l’estrenada convicció atea. De camí a un altre bar i enmig de l’argumentació mútua, una jove gitana molt dolceta —un àngel evangèlic segurament— entrà en la conversa per a dir-nos que ens equivocàvem. L’endemà ho parlàrem serenament i per telèfon, convinguérem que no podíem renunciar a la fe. Ara havíem de fer alguna cosa que agradara Déu. Vam muntar un grup de joves nacionalistes.

Els anys han passat. Jordi ha deixat de creure en Déu una altra vegada i sembla que li durarà. Jo, en canvi, fa molts anys que no crec en el café licor. El cas és que parlàrem de tot açò la setmana passada en un sopar amical. Hi havia entre els comensals un sacerdot catòlic, que, per a compensar les nostres pèrdues, creu i beu. Parlàrem de les coses divines, de les humanes i dels scouts —que estan a mig camí de les unes i les altres—, però sempre en un to distés, reflexiu i respectuós. Crec que és el que cal i el que trobareu en el cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. Comença hui, no us el perdeu, per l’amor de Déu.

Mea culpa

Hui mateix he parlat amb un amic sobre l’etern tema de la culpabilitat. Són tants anys en què ens hem donat mútuament la raó en qüestions polítiques, lingüístiques i laborals que hem hagut de passar a la moral, per a continuar tenint tema. I n’hem trobat, perquè ell —tot i ser de dretes o justament per això— és un ateu inflamat i jo —tot i ser anarcoconvergent— crec en Déu o almenys no hi vull deixar de creure.

L’amic em diu que això de la culpabilitat és un llast, que ens n’hen de deslliurar, que… bé, és molt vehement en les seues conviccions. Jo pense que sense el sentiment de culpa no hauríem arribat a la Lluna ni descobert la penicil·lina. Paradoxalment, el pes de la culpa dóna ales a la nostra societat judeocristiana, ens fa avançar. De la culpa per destrossar el medi nasqué la consciència ecològica, la culpa WASP per l’esclavisme farà a Obama president, la culpa per un Canal 9 penós impulsà un Punt 2 digne… Ho veieu?

Com que estos dos paràgrafs ja comencen a fer-me sentir culpable, us compensaré amb una recomanació. El pròxim dimarts, 28 d’octubre, a les huit de la vesprada podreu vore, al paranimf de la Universitat d’Alacant, Tape, una obra que explora, entre altres ombres de la condició humana, el sentiment de culpabilitat i com, de vegades, el victimari sofrix més que la suposada víctima.

Pecats de joventut, addiccions madures, recances antigues, expiacions innecessàries i només tres personatges damunt de l’escenari. Ja em direu què us sembla, culpables.

Les causes dels màrtirs

498 catòlics espanyols van ser beatificats ahir. El motiu és que van patir i morir, entre 1934 i 1939, per la seua fe en Crist i, segons s’explica, perdonaren els seus botxins en l’hora suprema. La data en què se celebraran estes noves beatituds, juntament amb les santedats de Sever i Lleonard, està ben pròxima: el 6 de novembre. Beats són, per tant, tots els que ahir estaven representats en l’immens tapís desplegat al Vaticà.

Són tots els que estan, però no estan tots els que són. Xabier Arzallus, eixe exjesuïta a qui molts consideren l’encarnació del maligne, ens ha recordat que “Franco va entrar a Euskadi matant sacerdots, en matà dènou d’entrada i n’haurien matat mil si no els para algú des del Vaticà i des de l’episcopat europeu”. Altres fonts rebaixen esta xifra a setze, però, tant fa, la quantitat de religiosos assassinats per les tropes de la Cruzada augmenta quan es comptabilitzen, per exemple, les monges mortes per les bombes nazis a la capella de Santa Susanna a Durango. La festivitat de tots estos màrtirs continuarà sent l’1 de novembre, la dels sants anònims.

Els nous beats caigueren tots a la zona republicana. I els altres? No eren també ministres i serfs de Déu? Per què no se’ls ha reconegut igualment? Sembla que la raó és que no foren assassinats per la seua fe cristiana, sinó per la seua fe abertzale o simplement perquè, mira, estaven on no tocava. Vull recordar ara la mort d’un dels sacerdots exclosos d’esta beatificació: Jeroni Alomar, vicari de Llubí. El delicte d’este home que, segons diuen, morí sense sotana, per no voler que es tacara de sang, i cridant “¡Viva Cristo Rey!” fou l’ajuda que prestà a molts republicans per a escapar d’una mort segura a l’illa de Mallorca, en mans dels rebels des del començament de la guerra. Aplicava Alomar el nou manament de Jesucrist en la Santa Cena: “Com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres. En això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us teniu amor els uns als altres” (Jn 13,34-35). Ni per roig, ni per separatista; el 7 de juny de 1937, este home fou afusellat per ajudar el proïsme. No és això un martiri? No és causa suficient per a ser beatificat?

vatica.jpg