Home » Posts tagged 'religió' (Page 2)
Tag Archives: religió
Batejos a la Romana
Devia tindre 12 anys quan vaig assistir per primera vegada a una boda civil. Es casava als jutjats d’Alcoi el meu cosí Paco. Seia a la banqueta dels acusats mon tio Paco —un tio gran— i, al meu costat, entre el públic el meu avi Paco. No era home de missa, més bé tot el contrari, però em va dir que allò no era boda ni era res. Devia trobar a faltar un poc de solemnitat. Jo tampoc veia propis d’un casament el lloc, la mecànica fredor amb què el jutge llegí els articles i la brevetat de l’acte. Fa un mes vaig anar de boda, el nóvio també es deia Paco —mi Paco, per a l’afortunada nóvia—, però el conte ha canviat molt. M’acompanyava Robert, cosí, assessor i guardaespatlles meu, es feien les noces en una recòndita platja, un quartet de corda interpretava el cànon de Pachelbel i peces per l’estil, séiem en cadires elegantment vestides i una catifa coberta de pètals de rosa menava els enamorats cap a un oficiant inspirat i amb accent canari. La resta, és a dir menjar molt, beure més i els esposos de taula en taula preguntant si estava tot bo, és més o menys igual des de Canà fins ara.
Efectivament bodes civils i religioses estan ja molt igualades quant a pompa i circumstància, cosa que em sembla magnífica i deu haver encoratjat els regidors d’Esquerra Unida de la Romana (Vinalopó Mitjà) a demanar que es facen a l’ajuntament batejos civils. El ritu inclouria la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets de l’infant i el nounat seria inclòs en un registre de broma. I per a la confirmació civil què? Lectura del codi penal? Com que la catòlica es fa a prop dels 18 anys. Quan la dinyes està més clar: la llei de successions. No sé a vosaltres, però em sembla un poc xocant que des del laïcisme es propose 
de vegades una litúrgia calcada de la cristiana. Per a ser del tot conseqüents amb el materialisme, s’hauria de prescindir de qualsevol cerimònia, especialment amb relació al naixement i la mort. Però és ací on ens assetja l’angoixa existencial. Si bé es mira, ser ateu és tan terrible —en el sentit d’infondre por— com creure en Déu, perquè ens veiem forçats a assumir que el nostre pas per este món no és més transcendent que el d’un calamar arrebossat. Això és el que som?
La puta de Babilònia
Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)
Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.
Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).
L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…
Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.
Lá Fhéile Pádraig Sona Duit!
Feliç Dia de Sant Patrici! Hui els irlandesos de la República d’Éire i els dels sis comtats encara sota la fèrula monàrquica dels britànics celebraran que, en el segle V, Pádraig (l’apòstol Patrici) els convertí al cristianisme. Al sant, se’l sol representar vestit de verd i amb un trèvol a la mà. Diuen que amb esta herbeta de les papilonàcies explicava el misteri de la Santíssima Trinitat als pagans i els pagans l’entenien. També se’l pot vore, com en la imatge, amb unes quantes serps als peus. És així perquè fou ell qui expulsà els rèptils de la bella Erin. El color verd, el trèvol, sant Patrici, l’arpa dels celtes, el donyet sabater que anomenen leipreachán, la Guinness, la fe catòlica, Sinéad O’Connor esgarrant la foto de Joan Pau II i disculpant-se després, Wilde, Joyce, U2, els Kennedy, The Pogues, la Columna Connolly de les Brigades Internacionals, John Wayne, John Ford, King Africa i la seua bomba, Gerry Adams renunciant a les bombes… Els símbols i la gent d’Irlanda resulten generalment entranyables. A Edimburg, un professor anglés ens explicà que quan viatja i li pregunten d’on és diu que és irlandés. Per què? Perquè els irlandesos cauen bé arreu del món i els anglesos no. Tenia raó, la història i sobretot el cinema han deixat en molt bon lloc als irlandesos, fins i tot als irlandesos de l’IRA. Vegeu, si no, The Quiet Man, The Rising of the Moon, The Crying Game, Michael 
Collins, The Devil’s Own, A Prayer for the Dying, Bloody Sunday, The General, Million Dollar Baby, Hidden Agenda, In the Name of the Father, Some Mother’s Son, The Wind that Shakes the Barley… És normal que hui tot el món siga irlandés. Brinde per esta gran nació petita, amb l’única paraula que sé pronunciar en la seua antiga llengua: Sláinte!
Treball, salut i fe
Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de 
cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…
Tira-li, Martí!
En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, 
però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.
Habemus Papam
Dissabte, poc abans que Benet XVI arribara a la nació de Breogan, vaig escriure al mur de facebook “Jo no t’espere, JO M’EXASPERE de vore tanta cristianofòbia” i me’n vaig anar a dinar a Alcoi. No calia beneir taula, tot era divinal: esclata-sangs, formatge blanquet de Callosa d’en Sarrià, vi negre de Novelda, pericana, gamba a la planxa, bajoques farcides… Ara que el papa ha abandonat la nació del Gegant del Pi, reproduïsc fragments dels comentaris suscitats, per si voleu continuar el debat. Estos protestants no saben el que es perden, xe!
H.G.: Estat aconfessional ja! Aneu a mamar-la els protoretors… 😉
J.M.: Cristianofòbia? Quantes fòbies representa el Papa? I tu? Tu dient que t’exasperes? Però si l’església no parla la teua llengua, ens discrimina, ens arracona…
E.N.: Jo no espere el papa, però tampoc no espere l’autobús de les 7 […] No defensaré les despeses públiques per la vinguda del papa si van més enllà que les que es fan per la vinguda de qualsevol altre cap d’estat […] però que des de posicions no religioses es perda absolutament la racionalitat, perquè els pot més l’odi que la intel·ligència, també m’exaspera […] I si perdem la força de la raó ja només queda fe, que és irracional. Al final són iguals els qui esperen que els qui no esperen?
H.G.: […] El problema és que no ve en qualitat de cap d’estat, encara que sobre el paper es faça així. Ve a santificar una església. Que coincidisca nominalment que també és cap d’estat és això, una coincidència…
E.N.: […] Si ve el president de la República Francesa i inaugura un institut de cultura francesa, una exposició retrospectiva d’artites del seu país o què sé jo, està venint com a president o com a apologista de la seua cultura? El papa ve com a cap d’un estat peculiar. Eixe era el sentit de la meua intervenció a més de mostrar el meu desencís en vore que el discurs anti esdevé tan poc argumentat com el pro…
J.M.: No saps res de les raons que em provoquen irracionalitat. En un món més just este home no seria rebut per les autoritats i molts dels seus serien tancats en presó per delictes de tota classe […] Solament em queda pensar en la felicitat dels qui li tenen fe i els qui es deuen estar embutxacant bona cosa…
E.N.: Un món irracional mai no serà just.
J.M.: Ahí tens raó.
E.N.: I en la resta crec que la tens tu.
J.M.: Mira, E., que acabem enamorant-nos!!!!!
E.N.: Però no li ho digues al papa, ja saps que no “entén”.
H.G.: […] Acabe d’escoltar parts d’un programa de Ràdio 5 (3 hores han estat pegant la vara) fent de botafumeiro de la visita […] Al final, en un atac de funció pública sobtat, han indicat que hi ha hagut “grupos anecdóticos para decir que no están de acuerdo con esta visita”…
J.B.: Ai, estos beatets dels salesians … 😉 Jo no em considere cristianofòbic, ara bé, que no s’apropen a la meva filla, si pot ser a més de 100 metres…
P.F.: A mi, el que no m’agrada és la recepció com a cap d’estat […] Hi ha gent que demanem un estat laic […] No sé per què sempre he pensat que alguns del Bloc feu olor de ciri.
E.R.: Jordi és un provocador […] em costa imaginar-me’l amb pudor de ciri. Jo també sóc del Bloc.
M.A.: Jordi, estàs sofrint un regressió criptosalesiana molt comú a la teua edat, però no patisques, hi ha tractament i medicació.
En ta vida has fet llidons
“Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”, deien els meus avis, però els seus eren temps en què els ritmes humans corrien paral·lels als de la natura. Ara els aparadors són més poderosos que el calendari i les estacions, simplificades en primavera-estiu i tardor-hivern, semblen tristes minyones de la temporada o la col·lecció. Què compondria hui Vivaldi? La banda sonora d’un videojoc? Politons per a mòbils? O tempora, o mores!, deien els avis dels avis dels avis dels nostres avis. Però obviem el lament clàssic perquè este és el mes dels bons propòsits: farem esport, menjarem més fruita, llegirem moltíssim, no fumarem, no beurem, no anirem de bòlit… Si algú us diu que ha pres una resolució semblant, però l’experiència no l’avala, amolleu-li una altra dita ancestral: “En ta vida has fet llidons”. Què tenen a vore els lledons amb la força de voluntat? Moltíssim, però haurem de buscar l’origen de la relació en una història santa, nostra i antiga. Anem allà. El 31 d’agost de 1484 un incendi cremava l’església de Santa Maria a Alacant. En vore que el magnífic temple gòtic semblava l’infern de flames i condemnació, la marededéu que allà es venerava decidí escampar el poll i eixir volant nord enllà sobre un núvol resplendent. La imatge deturà el vol a Agres, just sobre un lledoner i davant de Gaspar Tomàs, un pastor de la localitat, manquet el pobre. Per a facilitar-li l’explicació del prodigiós viatge a la resta de vilatans, la Verge féu un altre miracle: Gaspar deixà de ser manc, tornava al poble amb l’anatomia i el ramat íntegres. Després vindria el convent (1578), els franciscans que l’habitaren fins a la guerra d’Espanya, molta devoció a nord i sud de la Mariola i l’ambaixada del pastoret que magistralment declama l’amic Vicent Català
. Fins ací la història i l’hagiografia, ara va la sorna. Conten a la comarca, i hi ha molta gent que ho creu, que els cristianíssims agresans demanaren al propietari del lledoner que els deixara tallar-lo per a traure del tronc una altra marededéu. Tot i tractar-se d’un arbre gran, de generosa ombra, el llaurador accedí de bon grat a la tala. Una vegada feta la imatge, anà el bon home a resar-li i, en una fiblada descreguda i irreverent, el van sentir dir: “En el meu hort et criares i en ta vida has fet llidons. Els miracles que tu faces, jo me’ls passe pels collons”.
Rosa mística
L’advocació de la Mare de Déu com a Rosa mística apareix per primera vegada en les Lletanies lauretanes (s. XVI). El nom els ve del santuari de Loreto, construït al voltant de la casa on Maria rebé l’anunciació, per part de l’àngel Gabriel, de la concepció virginal de Jesucrist. Alguna cosa no lliga: la visita arcangèlica s’esdevenia a Natzaret i Loreto és Itàlia. Com pot estar l’actual santuari italià sobre l’antiga casa israelita? Fàcil, la nit del 9 al 10 de desembre de l’any 1294, la llar pairal de santa Maria volà des de Galilea fins a la província d’Ancona i allà es va quedar. Per això, la Mare de Déu de Loreto és patrona nostra quan viatgem amb avió. Per a la vespra de l’embarcament i la nona indesitjada d’una pèrdua d’equipatge, recomane els sants Job i Judes Tadeu respectivament. Però tornem a la Rosa mística que és el quadre de hui. Pintat en 1894 per Francesc Laporta Valor, el seu títol complet és Rosa mística, l’enamorada de Crist. Del llenç soprén l’expressió. Les imatges marianes a què ens han acostumat els grans i petits pintors religiosos solen ser pies, dolces, somrients, serenament adolorades, misericordioses. En este cas, el gest és diferent, torbat, inquietant. L’aurèola daurada i el blanc del vel porten la mirada just on hi ha la de la Mare de Déu. Li veig un punt molt pròxim a la terribilità, fins i tot fa un poc de por. Té les mans entrellaçades, però no del tot. El gest inconclús suggerix l’escàs moviment que cal per a orar devotament o l’oblit del cos perquè ja tot és ànima. L’autor ha situat la figura justament en el seu estat: el misticisme, “Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat”. Quina cara faríem si veiérem
Déu? Més o menys com la que traçà Laporta, no? Per a vore-la millor, haureu de buscar el catàleg Pintores de Alcoy. De Antonio Gisbert a Rigoberto Soler, l’original, el té un col·leccionista de Múrcia. Acabem amb un poc d’art provocador. Sabem que Jesús es va enutjar molt en trobar venedors i canvistes al temple. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare!“, va dir. Heus ací l’ungit, un poc més divertit:
Ab gran goig, sens improperi
Anit vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx, un dels assajos previs a la Festa, per a ser exactes. La solitud del despatx, la falta de son i el dia plujós de hui conviden a la introspecció, a transitar l’ànima pròpia. Vaja, quin desordre m’hi he trobat! Recorde ara la pregària de la Maria: “Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/ tan gran que no ho podria dir/ on, per remei, desig morir”. El cel de la Basílica s’obri i, des de la Magrana, l’àngel anuncia: “Déu vos salve, Verge Imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre fill omnipotent”.
Sant Joan rep la palma que l’àngel ha donat a Maria: “Ai, trista vida corporal!/ Oh, món cruel, tan desigual!/ Oh, trist de mi! Jo on iré?/ Oh, llas, mesquí! Jo què faré?”. Després de sant Pere i una part dels apòstols, n’arriben tres més: és el Ternari. Camí del cadafal, molt a prop d’on estic assegut, la seua polifonia m’aborrona: “Oh, poder de l’Alt Imperi,/ Senyor de tots los creats!/ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”. Tal com volia, la Mare de Déu mor i els apòstols avisen les Maries per a soterrar-ne el cos. En llatí, entonen el salm 114.
Però la judiada reclama les despulles: “No és nostra voluntat/ que esta dona soterreu,/ ans de tota pietat/ vos manam que ens la deixeu”. Lluiten, els israelites queden paralitzats i supliquen “Som nós penedits/ de tot nostre cor/ Pregam-te, Senyor,/ nós vulles guarir”. Ja convertits i sanats, s’unixen al càntic: “Respectant la tal figura,/ ser de tant majestat,/ de la Verge santa i pura,/ adorem-lo de bon grat”. Davalla de l’altura un cor d’àngels, la Mare de Déu ressuscitada és assumida al cel, sant Tomàs es disculpa per arribar tard (“Vós m’hajau per excusat/ que les Índies m’han ocupat”) i la Verge és coronada per Déu mateix. Una pluja d’oripell torna a fer el miracle.
Disculpeu-me, tres hores i tanta bellesa no caben en pocs paràgrafs. Una barreja d’espiritualitat cristiana, de mestria musical i d’orgull valencià m’envaí en escoltar esta obra quasi tan antiga com el nostre poble. Feu propòsit d’anar al Misteri; prompte, si no podeu enguany. Potser ens trobarem allà i podrem dir, com els apòstols, “Amb gran goig, sens improperi,/ som ací en breu portats./ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”.
La Virgen del Contrapasmo
Com que enguany el dia de l’orgull gai cau diumenge, serà celebrat dissabte. Mira que són llestos els organitzadors; la vespra s’allargarà i alguns l’empalmaran amb la festa i tot el cap de setmana serà disbauxa i reivindicació. La coincidència graciosa és que estos dos dies de desenfrenament bàquic, sàfic i homotransbiqueer estan flanquejats en el calendari per hui, divendres 26 de juny, festivitat de sant Josemaria Escrivà, i el dilluns 29, dedicat als sants Pere i Pau, roca i espasa del cristianisme primigeni. Ja estic com sempre: els ministres de Déu, el poble de Déu i les diverses inclinacions que tenen els uns i els altres quan es tracta del cor i l’entrecuix. “Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n
riu”, diu la dita, però això no lleva que reprovem l’actitud del Vaticà en oposar-se a la despenalització universal de l’homosexualitat i que no ens agrade que el sant pare iguale transsexualitat i autodestrucció.
Però, malgrat això, cal buscar espais de diàleg, punts en comú, llocs on la fe i la pluralitat d’opcions sexuals puguen conviure amb relativa harmonia. Jo n’he trobat un: Múrcia. Concretament la pedania del Llano de las Brujas. Allà, cada segona octava del Diumenge de Resurrecció, la Virgen del Contrapasmo, que compta segons la premsa seriosa “con muchos seguidores entre la comunidad homosexual”, ix en alegre comitiva a recórrer l’horta, acompanyada pels fidels i una banda de música que, a més de passos processonals, interpreta entranyables peces com Paquito el Chocolatero o España Cañí i d’altres més del gust d’alguns romeus com ¿A quién le importa?, sí, la d’Alaska, o Sobreviviré de Mónica Naranjo. Marededeusenyor!, mai millor dit. Si voleu riure un poc, no us perdeu la crònica que en fa Planeta Murciano, impagable:
Comentaris recents