Home » Posts tagged 'València'
Tag Archives: València
Tira-li, Martí!
En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, 
però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.
Una estoreta velleta
S’acabava el 1999 quan vaig assistir a la presentació de Ressonàncies orientals, d’Enric Balaguer. A la llibreria Compas, tristament esborrada del mapa cultural d’Alacant, l’autor parlava de l’obra i Gaspar Jaén parlava de l’autor. Reflexionava l’arquitecte i poeta il·licità sobre la societat en què estem immersos quan va dir: “La nostra realitat, fallera i barroera…”. No em feu recordar més, em vaig quedar amb els epítets; fallera i barroera. Entenc que, des d’una mirada crítica i amb intenció d’escarnir, es puga acusar la realitat valenciana de barroera, però per què dir-ne fallera? Entre la nostra intel·lectualitat —algun dia parlarem també d’això— continua viva la inclinació a menysprear determinats elements de la cultura popular. Deu ser un costum heretat de la transició, quan l’elit universitària que havia de reviscolar-nos culturalment i nacional deixà que la dreta es fera l’ama d’un patrimoni col·lectiu: les nostres festes. No seria mala estratègia, si no fóra perquè el vot de Joan Fuster valia tant com el de qui era clavari d’una confraria o venia participacions del sorteig de Nadal amb un 20% de farda.
Més encara. La setmana passada dos alumnes meus discutiren sobre si les falles són art o artesania. Allò va ser un xoc de trens, perquè l’un és curator d’un museu i l’altre és artista foguerer; la nouvelle cuisine expositiva contra la coca amb tonyina festiva i tradicional. Molt bon rotllo, però poc apropament entre els dos màquines. Són irreconciliables la cultura popular i l’alta cultura? Espere que no. I, ja que en parlem, què és cultura popular i què és alta cultura? Difícil d’esbrinar, oi que sí? De moment, confesse el pecat de no conéixer les falles, que són la segona festa més important i massiva que fem els valencians. Faig propòsit d’esmena: algun any aniré al cap i casal, amb brusó negre i mocador d’herbes, disposat a visitar monuments, menjar bunyols i tirar trons de bac si encara és possible. I ara, si voleu riure amb l’opinió fallera, barroera, crítica, escarnidora, popular, alta, sentimental i càustica del Tio Masclet, feu clic en la imatge del Molt Honorable. Peim!!
La rosa quotidiana
A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.
Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.
O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.
Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!
Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.
Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.
Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:
[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…
Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.
La generació del 98
El 9 d’Octubre de fa deu anys, una colla nombrosa i festiva de joves s’aixoplugà sota les sigles JV, per a participar en la processó cívica de la senyera. Dic nombrosa perquè n’érem més de dos-cents, una plèiade de valencianistes, més il·lusionada pel que ens unia que agrejada pel que ens diferenciava. Un dels que no estava allà, perquè dorm com l’algeps i sembla que du dotze hores endarrerit el rellotge, va seguir l’acte per televisió. Cregué que encara somiava quan contemplà el miracle retransmés per Canal 9: la Reial Senyera descendia pel balcó de l’ajuntament, acompanyada pels acords de la Muixeranga. Autèntica màgia sonorovisual, una metàfora de l’esperit jotaver: el millor de dos simbologies, absurdament enfrontades, s’acoblava perfectament.
Però la màgia té truc i molts miracles explicació racional. En aquell temps, un dels capitans de la Joventut Valencianista era veí d’Eliseu Climent. Un veí qualsevol et deixa el martell o un poc de sal, però el 9 d’Octubre Eliseu Climent et deixa els dolçainers que tocaran en la manifestació de la vesprada, la dels catalanistes! Quin detall del de Llombai, no? I quina època de bones intencions aquella. Ara hi ha més verí, perquè veges tu si no l’heroïcitat dels d’Esquerra Republicana, amb la performance de la bandera estelada. Quants catalans més hi ha a València des de l’espectacle? Els que acaben d’arribar en l’últim Euromed de Barcelona. I l’espanyolisme? Doncs jo crec que, si no ha sumat simpaties, ha reforçat conviccions.
Això entre la gent educada, perquè quan es tracta dels aprenents de Flechas y Pelayos la reacció és tota una altra. Pregunteu, si no, en el Bloc, que la matinada de dilluns fou l’objectiu dels violents. I no és la primera vegada que passa; una pedrada a la finestra o al cap d’una regidora, una bombeta casolana, pintades amenaçants… un remake pudent de l’època de la transició, al qual l’autoritat competent hauria de parar més atenció, no siga que hàgem de lamentar desgràcies majors. Bròfecs d’un costat i de l’altre, gent que només fa de comparsa en el nostre país, han crispat enguany la celebració del 9 d’Octubre. Que torne l’esperit d’aquella generació del 1998, per favor!
Que vinguen carregats!
Què, com van les festes? En família, no? I els quilos de més, ja de la família? Nadal, cap d’any, Reis: massa dies, massa festes, massa tiberis… Tot resultaria més plaent i lleuger si estiguera més espaiat en el calendari. De fet, així hauria de ser, perquè no sabem en quin moment de l’any va nàixer Jesucrist, però sí que no va ser a l’hivern. Les condicions en què l’àngel troba els pastors, en anunciar-los la bona nova, no s’adiuen amb l’oratge hivernal:
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparéixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els digué:
–No tingueu por. Us anuncie una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: hui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2,8-12).
Es díficil creure que, a l’antiga província romana de Síria i amb un fred pitjor que el d’ací, ningú poguera viure al ras en ple desembre. A més, algunes indicacions del Talmud apunten que el temps de pasturar els ramats era de març a novembre.
Si no vaig errat, va ser al segle IV quan el Nadal fou fixat en les dates en què actualment continuem celebrant-lo. Coincidia així la festa cristiana amb les saturnals romanes, que festejaven precisament el naixement del Sol i es caracteritzaven per àpats col·lectius, disbauxa generalitzada i intercanvi de regals.
Les meues Saturnàlia personals m’han dut un parell de dies a València. Després d’uns pilars (cerveses) i unes clòtxines a la Pilarica, entre els nobles carrers de la que va ser capital d’un estat medieval i al costat d’un refugi que defensava la capital temporal d’una república amenaçada, a Ca’n Bermell faig lloc a una amanida de xampinyons amb tòfones, una sèpia, un arròs mariner, unes… bé, deixem córrer això del menú. Unes taules més enllà, dinen junts Carme Alborch i Ciprià Ciscar. És el que tenen les grans ciutats com Nova York, València o Alcoi; entres a un restaurant i et trobes una secretària d’estat, un diputat o una senadora.
Ell, Ciprià, ha arribat abans i ha hagut d’esperar sol a la barra, que romàntic! Ara, per fi asseguts, me’ls mire i em pregunte de què deuen estar parlant. Segurament de la consistència que té enguany el torró a la pedra, dels christmas que han enviat i rebut o del que s’han estalviat per comprar congelat el marisc. No, no degué ser eixe el tema de conversa. Fan bona cara; la llarga dedicació a la cosa pública els ha mantingut frescos i trempats. Al de Picanya, el trobe un poc més pelat i eixut i li veig un cert paregut amb el senyor Charles Montgomery Burns, el dels Simpsons. Una semblança, això sí, que està molt lluny de la que unix al reverend Timothy Lovejoy, de la mateixa sèrie, amb Zaplana:
Ja vorem que té el 2008 per a l’exministra, l’expresident i l’exconseller. Després de cada cita amb les urnes, després de cada congrés dels respectius partits han celebrat el renaixement del seu Sol particular. Si jo fóra un dels Reis d’Orient, els duria un saquet de carbó, però com que només he arribat a patge de Ses Majestats em conformaré a desitjar que, per a vosaltres, Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de regals, amor, salut, fortuna i tot el millor que s’espera d’un any.
Comentaris recents