La síndrome de Down i la sordmudesa havien reclòs Judith Scott (1943-2005) en una residència. L’any 1986, Joyce, la seua germana bessona, aconseguí la custòdia de Judith i se l’emportà a viure amb la família. Com que no podien dedicar-li tot el temps i era bo que la nova xiqueta de casa fera alguna activitat, la van apuntar a les classes de Creative Growth, un centre d’art per a persones amb discapacitats psíquiques. Al principi, la nova alumna no semblava massa entusiasmada, passava el dia fent cercles i gargots en un full. Així va ser fins que una professora li oferí un material nou: fils de colors. Acabava de nàixer una figura de l’art outsider. Primerament van ser escultures petites, però a poc a poc el desig d’expressar-se i l’ambició creativa de Scott creixien i, en conseqüència, també van créixer les obres. Bastia una estructura amb qualsevol cosa que trobava al taller o fora i anava voltant-la de fils i més fils que lligava els uns als altres. De vegades, introduïa objectes en l’escultura. No es veuen, però sabem que estan dins; és com si volguera dir-nos que la seua és una creació plena, amb algun valor més que el merament superficial. El resultat és abstracte, captivador, bell. Com el d’ella, el treball d’altres alumnes de Creative Growth ha aconseguit renom i èxit —també comercial— i és possible que estos autors siguen conscients de la fama que tenen. Ara bé, si hi ha un factor que els fa realment diferents, que els fa outsiders és que no han mogut un dit per vanitat o diners, només volen expressar-se. No hi ha modes, tendències, escoles, crítiques o encàrrecs que els condicionen, simplement ganes de crear; heus ací l’art per l’art, art en estat pur. I un dia Judith va decidir posar-se mocadors al cap i cobrir-se’l amb barrets ben cridaners. Joyce creu que ho va fer perquè se sentia artista i els artistes fan coses així. El barret està també en el títol d’un documental que explica la història de Judith i de Creative Growth: ¿Qué tienes debajo del sombrero? Sense caure en la sensibleria amb què de vegades mirem estos temes, el documental està carregat de tendresa i fa que ens plantegem la veritat a mitges —mitja mentida, per tant— que hi ha sovint en dir discapacitats. Us el recomane.

Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”

No tenen bona fama les segones parts; “nunca fueron buenas”, en diuen alguns. No m’ho crec, hi ha magnífiques segones parts per a contradir la dita: L’imperi contraataca —cinquena part per als puristes de la saga—, Aliens, El Padrí II o Le seguían llamando Trinidad. Espere, per tant, que esta entrada no us resulte decebedora, pretén ser la segona part de l’anterior. Tot i que, ben bé, és el que anomenem una preqüela: tracta fets previs als de l’obra inicial. La culpa és d’Alfons i el seu comentari nostàlgic. M’ha fet pensar què hi havia al principi. Abans de Rambos i Terminators, abans del Goya i el Principal dels dissabtes, hi hagué les sessions de diumenge al teatre dels salesians. Dos pel·lis a molt bon preu, descompte si de matí havies anat a missa i rifa en el descans. Què més podíem demanar? Tres paquets de quicos a la butxaca i un Cheiw per a endolcir les papil·les. Sovint algun dels dos films era repetit o ens el posaven per la festa de sant Joan Bosco. Per això, La cabaña del fin del mundo és la pel·lícula que més he vist en la meua vida. A Alcoi, hi deu haver centenars de xiquets —adults ja, és clar— en la mateixa situació. Sublim història: la natura immensa, la família unida, els animalets entranyables, un ós més roín que la tinya i la pifiada del micròfon. Aquell micròfon ambiental apareixia tant en escena que mereixia figurar en els títols de crèdit. Uns altres convidats habituals de la cartellera col·legial eren Bruce Lee, Bud Spencer i Terence Hill que, per descomptat, duien a terme una notable funció educativa. Les pel·lis del sinoamericà exemplificaven la importància de l’autodisciplina i el deure de combatre el mal; les de Carlo Pedersoli i Mario Girotti eren un cant a l’amistat i l’aventura. A més d’això, també aprenguérem defensa personal (el molinete i la patà volaora) i algun n’hi hagué a punt de perdre els genitals amb uns luchacos de fabricació casolana. Hem d’estar agraïts a tots estos actors: els devem l’afició al cinema i una bona part de la nostra fortalesa moral. Sense ells no seríem hui qui som. Seríem millor? Tampoc ho crec.

En el difícil i divertit trànsit de la infància a l’adolescència, el cine tenia un paper central en l’oci de la meua colla. Camí del col·legi coneixíem l’oferta del Goya, el Calderón i el Principal i el dissabte triàvem. Eren sales grans amb grans pantalles, que impressionaven les nostres joves retines. Sempre escollíem una pel·lícula d’acció: Conan, Commando, Predator, Terminator, Rocky, Rambo, Cobra… era l’època daurada de Stallone i Schwarzenegger. El ròssec del cine l’invertíem en recreatius i, evidentment, ens abocàvem a jocs de temàtica semblant: Rastan Saga, Green Beret, Operation Wolf, Combat School, After Burner, 1942, Mechanized Attack… Tindre edat legal per a beure i entrar als pubs no ens va allunyar del cine (Hamburger Hill, Platoon, The Full Metal Jacket, Apocalypse Now…) ni de les maquinetes. Els impactes continuats d’arcade i cel·luloide van influir fortament en el tarannà de tots, però l’efecte fou irreversible en un de nosaltres: Rafa Cantó, el major expert mundial en Jean-Claude van Damme, Chuck Norris i Elvis Presley. Cantonet i jo estàvem enganxats al Super Contra: tres vides, dos jugadors alhora, centenars d’enemics, armes canviants, tres bombes per als moments difícils i un malo bastant fotut al final de cada pantalla. Original, no? Els avatars amb què entràvem en aquell camp de batalla eren dos guerrillers musculosos. No hi havia xapes de cinc duros al món per a pagar la imaginació de Rafa i com que el player one era roig i el two moreno acabà verbalitzant un somni: una pel·li de guerra que enfrontara a Schwarzenegger i Stallone. Es titularia VIETNAM 2 A 2. Per què 2 a 2? No sé, probablement perquè una lluita així només podia acabar en taules. No detallaré l’argument, era tan original com el del Super Contra. Penseu el que vulgueu del meu amic, però tots hem tingut idees així. Com quedaria el xoc de dos superherois o dos supermalvats? Hulk contra la Cosa, Spiderman contra el Capità Amèrica, Lex Luthor contra Dràcula, Zaplana contra Camps… I, ves per on, fa unes setmanes vam saber que dos potents icones de la nostra primera joventut s’ajuntaven. Ens van rebolicar la testosterona quan a penes érem uns púbers i ara tornen amb la mateixa intenció. El màrqueting que vint anys arrere les va fer rivals les unix feliçment ara. La itàlica i bruna Sabrina Salerno i la rossa anglosaxona Samantha Fox tornen amb velles cançons i velles corbes admirablement conservades. Bocabadat en conéixer la turgent notícia, un altre amic, el nom del qual ometré, em va demanar que escriguera alguna cosa sobre el tema. Ho sé, camarada, dóna per a més i millor, però hui estic sense crèdit. GAME OVER.