Al setembre de 1586 es porta un altre plet davant la Cort del justícia entre Jeroni Montalegre , llibreter de València, i Jeroni Burgos i la justícia municipal al Comtat de Cocentaina. Estàven presoners perquè li consta al justícia la seua culpabilitat . Però el procurador del comte avisà al justícia que sota pena de 100 ducats els posés en llibertat i que no sobrepassessi les seues competències jurisdiccionals .
Carles Blanch elevà una súplica davant la Reial Audiència , però no va rebre-hi resposta. Lluis Rotia , síndic de Cocentaina , elevà una protesta davant el missèr (advocat) Vicent Vidal causa que, com s’acostuma cada any, la vila publica un ban prohibint els jocs d’atzar i , no obstant això, aquest any ho ha publicat el Governador de Cocentaina en perjudici dels drets del Justícia. Va Pregar-hi que li passessin comunicació al virrei per a que prenga la solució adequada i sempre obrant en justícia.
Referent a la presó de Falcó i Martínez, el President General del comte afirma que és degut a què el lloctinent i assessor de justícia va prendre-hi pres l’agutzil del General i això ja no són “nimietats”, sinó atemptats jurisdiccionals contra el comte . Com oficials del senyor que són no poden prendre pres a un altre oficial. però Carles Blanch veu el problema des d’un punt de vista diferent: a València, tots els oficials són del rei i cadascun d’ells té unes
competències pròpies en les quals cap altre pot immiscir, el mateix succeiria a Cocentaina. Per exemple , la jurisdicció donada a Mostassaf de Cocentaina sobre peses i mesures, li va donar una sèrie de problemes al principi «el baro no ha volgut que són Governador o procurador sen ocupes de pes i Mesures i de la mateixa manera al Justícia en els casos que per particulars furs i privilagis pertanyen … i aquesta no és questio entre la vila i el procurador del senyor, sinó entre els oficials i Justícia de la vida i el procurador del senyor». I el mateix hi succeeix amb la publicació del bàndol anterior.
El 13 de novembre de 1586, la Reial Audiència demanà al President general del comtat de que alliberés Lluis Falcó i que mentres no es dictés sentència dita a Falcó, no pugués fer ús del seu ofici de lloctinent de justícia . El 4 de novembre del mateix any proveeix també: van contestar-hi els capítols exposats per Pere Pérez als oficials de la vila tres anys enrere. Les altres súpliques elevades per la vila foren denegades. El virrei de València, marquès d’Aitona , li conferí a Pere Pérez plens poders perquè es desplacés a Cocentaina i prengués còpia del que es diguera pels testimonis als que pregunti sobre els capítols preguntats per ell mateix. els testimonis eren: Lluis Rotia, jural Cap a l’any 1587 , i Francesc Saus, ciutadà i jurat de la vila el 1584; Gaspar Vaello, ciutadà i jurat de la vila en aquell any; Andreu Joan Pujasons, cavaller; i Mostassaf en 1586; Francesc Llopis, ciutadà i Justícia en 1585, Francesc Borràs, mercader i jurat en 1585 i 1586; Jaume Mas, pagès i jurat en 1585 i 1586; Pere Andrés, jurat en 1587; Lluis Joan Pujasons d’Andreu, cavaller i Mostassaf en 1587; Jaume Ferrando, Mustasaf en 1584; Francesc Falcó, peraire i Justícia en 1586; Lluis Joan Pujasons i justícia en 1587 .
Tots aquests testimonis hi neguen cadascú dels capítols que Pere Pérez els va llegint-hi. A més, Francesc Borràs, respon a l’article V que a la vila d’Elx ha vist al Justícia «asotar i condepnar a galeres i nomenarse en Altres crides i actes publichs justícia civil i criminal». En preguntar-hi a Francesc Llopis, justícia en 1585, contestà que durant el temps en què va posseir-hi el seu càrrec es va presentar un plet davant la seva Cort sobre estupre contra Pere Joan Basel , forner , amb una criada de Jaume Buera . El Justícia va dictar sentència i, posteriorment, Basel apel·là al President General , sent la seua apel·lació acceptada per aquest.
Carlos Blanch intenta que el missèr Miquel Joan Sisternes, que jutgés aquest plet per part del comte de Cocentaina, sigués recusat en el seu càrrec perquè aquest advocat era President General de totes les possessions del comte al regne de València pel que aconsellà al President general del comte a Cocentaina (Lluis Mice). Ell va ser qui processessi i condemnés Lluis Falcó «a servir a sa Magestat en ora com a soldat per temps de 3 anys a ses propies DESPESES ia cent ducats ja Martinez és SIAT privat de poder esser Jutge assesor , ni consellar en tol el comdat, ni Estat de Cocentayna i en Cinquanta lliures», els ha sindicat als dos, i ha dictat la sentència contra Colomer i quan hi va intentar, per pròpia iniciativa, dividir els termes de Muro dels de Cocentaina (plet que es va dur davant la Reial Audiència en 1585), sent en aquells dies Lluis Falcó síndic de Cocentaina (pel que es va oposar, defensant a la vila en tot moment i, sent la sentència final favorable a Cocentaina) l’advocat hi guardà «rancúnia i mala voluntat» a la vila. No és just, doncs, que ara estigui de jutge a aquest plet ja que la seua imparcialitat seria nul·la. La Real Audiència sentencià que el missèr Sisternes seguessi com a jutge en aquest plet que s’estava portant entre el comte i la vila de Cocentaina.
Una altra protesta elevada per Carles Blanch contra l’advocat estava motivada perquè aquest General va exigir a Falcó i Martínez que, si no pagaven 200 ducats ell no dictava sentència en el seu procés. Aquests es negaren, però llavors l’advocat va prendre en penyora part dels béns de tots dos, equivalents a aquests 200 ducats. Finalment, per ordre de la Reial Audiència va haver de dictar sentència, però exigia el pagament de 25 lliures pels seus serveis prestats. Els inculpats es negaren a pagar, ja que la justícia havia de ser-hi franca. acollint-se a una sentència donada per la Real Audiència en 1581 contra l’Administrador del comtat d’Oliva i a favor dels seus vassalls, la qual dictà «que Tots els pleyts que tractaren en els villes, terres i llochs, dels dits stats en la primera instància sens fermentació pagar ni prometre que per els vehins i habitadors de les Dites vils i llochs es paguin Salaris uns quants als jutges o assessors qui difinitivament declarin, sentenciessini determinaran els dits pleyts en intimetur». El cas d’Oliva serviria de precedent i la sentència quedaria en categoria de llei i dir el contrari seria antiforal .