La mare de Déu del miracle

L’any 1248, quan el Rei Jaime I reconquistaba i poblava Cocentaina amb població cristiana, va aixecar el primer temple catòlic que consagrà a la Santíssima Mare de Déu al misteri de la seva Assumpció gloriosa, la que posà per defensa de la terra, ara seua. Contra la tradició que, Contra aquesta fortalesa de la fe s’estavellarà l’imperi musulmà d’al-Andalus, i Cocentaina quedà lliure per adorar la seua Immaculada Mare.

La Mare de Déu es troba a la vila des de llavors. Des de l’any 1520, el poble mateix la va proclamar la seva advocada i Patrona principal, sota el títol de Verge del Miracle, que li donaren, en contemplar-hi, amb sorpresa, el prodigi de les seues santes llàgrimes, poguent-se encara vislumbrar.

Està realitzat sobre una taula de fusta, que mesura 31 centímetres d’altura per vint-i-sis d’amplària, amb un elegant marc de plata artísticament repujat i enriquit amb pedres precioses, amb el bust de Maria pintat sobre un fons d’or, cisellat amb adorns. El seu rostre és de color rossat, duu una toca blanca i un mantell blau fosc sobre el cap, i tota l’efígie posa en tó solemne i devot. Al peu de la Santa Imatge figura una inscripció, en la qual es llegeixen aquestes paraules: Mare de Déu.

Segons la tradició, es diu que Sant Lluc Evangelista la va pintar, i estigué a Jerusalem fins al segle V. A mitjans del mateix segle va ser traslladada a Constantinoble, on l’Emperadriu Aelia Pulqueria va aixecar Basilica per a la seua millor veneració.

Al segle XV, Gregori Bassarión, Patriarca de Constantinoble, veient que la santa imatge podria ser-hi profanada pels turcs i cismàtics, la portà a Roma i li la regalà al Sobirà Pontífex, en gràcia de la distinció que li acabava de fer. Així ho escriu el frare Agustí Arques a la seua obra (de qui ja hi hem parlat a anteriors entrades), però en l’actualitat només s’hi admet aquesta llegenda com a tradició piadosa.

Més creïble és la creença provinent de Roma, que es basa en un fet històric. Segons Escolano, en la seua obra de 1879 “Història general del Regne de València”, per l’any 1445 el Papa Eugenio IV, assetjat pel capità Francesc Sforça, que amb un gran exèrcit havia entrat per terres de l’Església , i volent defensar els seus drets, el papa va demanar-ne auxili al Rei D. Alfons V d’Aragó. Vegè justificada la demanda del Pontífex, i li envià tropes auxiliadores sota el comandament de D. Ximè Pérez Ruiz de Corella. Es tractava, a més, de defensar la causa de l’Església, i per aquest motiu va defensar-los. Finalment el papà recuperà el territori el 1448. Sent en aquest moment papa Nicolás V, volé manifestar la seua gratitud amb alguns béns eclesiàstics. Una de les joies que rebé del Papa sigué la santa Imatge.

Aquest mateix any de 1448 va comprar Ximén al seu Monarca la vila de la Baronia de Cocentaina, signant-se les escriptures , segons Escolano, a Pompilia, al regne de Nàpols, el dia 28 d’Agost. Va partir fins a la seua nova possessió, i ell mateix la portà amb ell, i la col·locà a la Capella del seu Palau Comtal. A aquesta Esglèsia, dedicada a Sant Antoni Abad, va ser venerada aquesta Imatge amb el títol de la Concepció de Maria des del 1448; fins al 19 d’Abril de 1520, en què va canviar l’antic títol pel qual hui té.

Posted in Cultura | Tagged , , , , , , , | 1 Comment

La justícia municipal al Comtat de Cocentaina al segle XVI : els problemes jurisdiccionals (IV)

Això que Pere Pérez li replica amb els següents punts :

1 . Als ducats de Gandia i Segorbe els litigants paguen els salaris dels jutges i assessors, en primera instància i al tribunal d’apel·lació .

2 . Als comtats d’Albaida, Almenara i Chelva passa el mateix .

3 . En tots els altres senyorius del regne de València passa el mateix .

4 . Els advocats de la Generalitat d’aquest regne, sent com són assalariats d’ací, no per això deixen de percebre salaris per les sentències que dicten.

5 . En tot el regne són els litigants els que paguen els salaris de les sentències, ja siguen els jutges o assessors assalariats o no.

6 . Al comtat de Cocentaina, els doctors nomenats pel comte per sentenciar els processos perceben un salari dels litigants.

7. A Cocentaina, el comte no ha pagat als advocats en els judicis de primera instància ( civils i criminals ) .

8. Els testimonis cridats a declarar són : Misser Honorat Pasqual de Bénanga , cavaller , doctor en ambdós drets , de vint anys i resident a València, el qual ha estat advocat a la vall i baronia de Valídigna i anomenat pel President General de Cocentaina diverses vegades com a advocat ; Misser Frances Pau Vaziero , doctor en ambdós drets , de trenta-cinc anys , resident a València , el qual ha estat cridat 26 Aquesta sentència va ser publicada per Francisco Paulus el 27 abril 1582 a València . Com a jutge i advocat per diversos senyors del regne , entre ells per Pere Servello ( baró d’Orpesa ) i pel senyor de Bunyol ; Misser Nofre Rodríguez, doctor en ambdós drets, de trenta-dos anys , resident
a València , el qual dos anys enrere ha estat advocat del marquès de Dénia ; Misser Nicolau Morelles , de cinquanta-cinc anys , doctor en ambdós drets , resident a València , que des de fa vint-i anys és advocat de València i abans ho era d’Oriola , Joan Bautiste Giner , notari , de trenta-vuit anys , resident a València ( opina que abans de les Corts de Montsó de 1585 els advocats de la Generalitat percebien salaris per les sentències, però després d’aquestes el tenen prohibit ) ; Gaspar Valls , notari de trenta- nou anys , resident a València, procurador del marquès de Dénia i d’altres senyors ; Andreu Joan de la Gasca , notari . Tots ells estan completament de acord amb cadascun dels capítols que Pedro Pérez va exposar .

A això respon el procurador de la vila que el comte percep tots els emoluments de la jurisdicció d’aquest comtat i , per tant , està obligat a administrar justícia franca . Els vassalls del comtat s’estan queixant perquè se’ls està fent pagar les sentències de els litigis i com aquests « tinença la ma flaca i sens poder fermentació resistència ..,
i la ma del dit comte és poderosa i de són procurador general, els fesen pagar volguesen o no ».

3

En 24 juliol 1597 es dóna sentència per Misser Vicent Vidal a favor de Cocentaina , amb el que queda establerta la Justícia Franca al comtat de Cocentaina, servint de precedent a altres viles i llocs que ho sol·licitessin . El comte decideix apel·lar davant el Suprem Consell d’Aragó , però aquesta apel·lació va ser denegada . Mentrestant, el President general del comtat es nega a complir la sentència . De tal manera que el 25 octubre 1597 la Reial Audiència i el virrei de València manen Antonio Nágera que d’ací a cinc dies sobretot compleixi el que s’ordena en la sentència .

Aquesta sentència sobre la Justícia Franca divideix en dues parts el plet . A la segona part, amb diferents advocats defensors , amb diferent doctor presidint el procés i endinsant-nos ja al segle XVII . Es va continuant el plet pendent . La vila continuà defensant els seus drets , ja que davant la Cort del justícia continuen presentant plets de delictes criminals i el President General no el deixa actuar al Justícia.

En 1611 , per causes diferents, el Justícia va fer-hi presoner a Francesc de Rugama , possible criat de la comtessa . Acudeix al President general per que li posi « calendan » , però per consell de Francesc Tormo , el seu assessor , Jaume Agulló es nega al·ludint que el Justícia no té la jurisdicció criminal : que en cas de tenir aquest sempre pot « evocar» les causes que es tractin davant del Justícia i , finalment, que per ser de Rugama oficial de la comtessa el Justícia no pot jutjar . Al que Vicente Oniate contesta que el Justícia té jurisdicció en el civil i el criminal , que el President General mai pot evocar les causes quan ja s’estan jutjant pel Justícia i que Rugama no és criat de la comtessa i si ho fos tampoc importaria res perquè pogués ser portat davant la justícia .

La Reial Audiència i el virrei de València , marquès de Caracena , sentencien el 21 maig 1621 que el President General del comtat ( Manuel Velázquez de Penyasola ) o el seu procurador fiscal posin calendari en les denunciaciones que li va lliurar el Justícia o mani denúncia davant d’aquest. I cas que no compleixin l’ordre el Justícia de Cocentaina queda en plena llibertat per nomenar un procurador Fiscal al seu lloc .

El President Fiscal, Miguel Estarga , es nega perquè creu que la vila mai ha tingut jurisdicció civil i criminal en primera instància , i si alguna vegada la vila ha exercit aquesta jurisdicció era perquè don Ximen Péres Roiz de Corella estava absent de Cocentaina a causa del seu presidi a Castella . I, a més, el privilegi de na Violant no té validesa perquè es va demostrar que aquesta reina no va arribar a ser senyora de Cocentaina.

El plet queda enregistrat fins al 13 agost 1612 . desconeixem la sentència de la Reial Audiència, si és que aquesta va arribar a produir-se, ja que a través de fonts documentals consultades semblen donar a entendre que la vila va arribar a una concòrdia amb la comtessa , però no sabem amb certesa els punts i conclusions a què es va arribar
en aquesta concòrdia .

Posted in Administració | Tagged , , , , , , | Leave a comment

La justícia municipal al Comtat de Cocentaina al segle XVI : els problemes jurisdiccionals (III)

Al setembre de 1586 es porta un altre plet davant la Cort del justícia entre Jeroni Montalegre , llibreter de València, i Jeroni Burgos i la justícia municipal al Comtat de Cocentaina. Estàven presoners perquè li consta al justícia la seua culpabilitat . Però el procurador del comte avisà al justícia que sota pena de 100 ducats els posés en llibertat i que no sobrepassessi les seues competències jurisdiccionals .

Carles Blanch elevà una súplica davant la Reial Audiència , però no va rebre-hi resposta. Lluis Rotia , síndic de Cocentaina , elevà una protesta davant el missèr (advocat) Vicent Vidal causa que, com s’acostuma cada any, la vila publica un ban prohibint els jocs d’atzar i , no obstant això, aquest any ho ha publicat el Governador de Cocentaina en perjudici dels drets del Justícia. Va Pregar-hi que li passessin comunicació al virrei per a que prenga la solució adequada i sempre obrant en justícia.

P1020136

Referent a la presó de Falcó i Martínez, el President General del comte afirma que és degut a què el lloctinent i assessor de justícia va prendre-hi pres l’agutzil del General i això ja no són “nimietats”, sinó atemptats jurisdiccionals contra el comte . Com oficials del senyor que són no poden prendre pres a un altre oficial. però Carles Blanch veu el problema des d’un punt de vista diferent: a València, tots els oficials són del rei i cadascun d’ells té unes
competències pròpies en les quals cap altre pot immiscir, el mateix succeiria a Cocentaina. Per exemple , la jurisdicció donada a Mostassaf de Cocentaina sobre peses i mesures, li va donar una sèrie de problemes al principi «el baro no ha volgut que són Governador o procurador sen ocupes de pes i Mesures i de la mateixa manera al Justícia en els casos que per particulars furs i privilagis pertanyen … i aquesta no és questio entre la vila i el procurador del senyor, sinó entre els oficials i Justícia de la vida i el procurador del senyor». I el mateix hi succeeix amb la publicació del bàndol anterior.

El 13 de novembre de 1586, la Reial Audiència demanà al President general del comtat de que alliberés Lluis Falcó i que mentres no es dictés sentència dita a Falcó, no pugués fer ús del seu ofici de lloctinent de justícia . El 4 de novembre del mateix any proveeix també: van contestar-hi els capítols exposats per Pere Pérez als oficials de la vila tres anys enrere. Les altres súpliques elevades per la vila foren denegades. El virrei de València, marquès d’Aitona , li conferí a Pere Pérez plens poders perquè es desplacés a Cocentaina i prengués còpia del que es diguera pels testimonis als que pregunti sobre els capítols preguntats per ell mateix. els testimonis eren: Lluis Rotia, jural Cap a l’any 1587 , i Francesc Saus, ciutadà i jurat de la vila el 1584; Gaspar Vaello, ciutadà i jurat de la vila en aquell any; Andreu Joan Pujasons, cavaller; i Mostassaf en 1586; Francesc Llopis, ciutadà i Justícia en 1585, Francesc Borràs, mercader i jurat en 1585 i 1586; Jaume Mas, pagès i jurat en 1585 i 1586; Pere Andrés, jurat en 1587; Lluis Joan Pujasons d’Andreu, cavaller i Mostassaf en 1587; Jaume Ferrando, Mustasaf en 1584; Francesc Falcó, peraire i Justícia en 1586; Lluis Joan Pujasons i justícia en 1587 .

Tots aquests testimonis hi neguen cadascú dels capítols que Pere Pérez els va llegint-hi. A més, Francesc Borràs, respon a l’article V que a la vila d’Elx ha vist al Justícia «asotar i condepnar a galeres i nomenarse en Altres crides i actes publichs justícia civil i criminal». En preguntar-hi a Francesc Llopis, justícia en 1585, contestà que durant el temps en què va posseir-hi el seu càrrec es va presentar un plet davant la seva Cort sobre estupre contra Pere Joan Basel , forner , amb una criada de Jaume Buera . El Justícia va dictar sentència i, posteriorment, Basel apel·là al President General , sent la seua apel·lació acceptada per aquest.

Carlos Blanch intenta que el missèr Miquel Joan Sisternes, que jutgés aquest plet per part del comte de Cocentaina, sigués recusat en el seu càrrec perquè aquest advocat era President General de totes les possessions del comte al regne de València pel que aconsellà al President general del comte a Cocentaina (Lluis Mice). Ell va ser qui processessi i condemnés Lluis Falcó «a servir a sa Magestat en ora com a soldat per temps de 3 anys a ses propies DESPESES ia cent ducats ja Martinez és SIAT privat de poder esser Jutge assesor , ni consellar en tol el comdat, ni Estat de Cocentayna i en Cinquanta lliures», els ha sindicat als dos, i ha dictat la sentència contra Colomer i quan hi va intentar, per pròpia iniciativa, dividir els termes de Muro dels de Cocentaina (plet que es va dur davant la Reial Audiència en 1585), sent en aquells dies Lluis Falcó síndic de Cocentaina (pel que es va oposar, defensant a la vila en tot moment i, sent la sentència final favorable a Cocentaina) l’advocat hi guardà «rancúnia i mala voluntat» a la vila. No és just, doncs, que ara estigui de jutge a aquest plet ja que la seua imparcialitat seria nul·la. La Real Audiència sentencià que el missèr Sisternes seguessi com a jutge en aquest plet que s’estava portant entre el comte i la vila de Cocentaina.

Una altra protesta elevada per Carles Blanch contra l’advocat estava motivada perquè aquest General va exigir a Falcó i Martínez que, si no pagaven 200 ducats ell no dictava sentència en el seu procés. Aquests es negaren, però llavors l’advocat va prendre en penyora part dels béns de tots dos, equivalents a aquests 200 ducats. Finalment, per ordre de la Reial Audiència va haver de dictar sentència, però exigia el pagament de 25 lliures pels seus serveis prestats. Els inculpats es negaren a pagar, ja que la justícia havia de ser-hi franca. acollint-se a una sentència donada per la Real Audiència en 1581 contra l’Administrador del comtat d’Oliva i a favor dels seus vassalls, la qual dictà «que Tots els pleyts que tractaren en els villes, terres i llochs, dels dits stats en la primera instància sens fermentació pagar ni prometre que per els vehins i habitadors de les Dites vils i llochs es paguin Salaris uns quants als jutges o assessors qui difinitivament declarin, sentenciessini determinaran els dits pleyts en intimetur». El cas d’Oliva serviria de precedent i la sentència quedaria en categoria de llei i dir el contrari seria antiforal .

Posted in Administració | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

La justícia municipal al Comtat de Cocentaina al segle XVI : els problemes jurisdiccionals (II)

El 1370 li cedeixen aquesta jurisdicció al senyor Antonio d’Aragó , baró de Cocentaina , però era una jurisdicció que per concedir-se l’havien de prendre primer a la vila , ja que ja no estava en possessió del rei . El 1398 Cocentaina hi aconsegueix, mitjançant el privilegi, que es ratifiqui la possessió de la vila d’aquesta jurisdicció , de manera que en adquirir en Roís de Corella la baronia no la podia concedir-hi al monarca, per què en aquests moments estava ja en possessió de la vila .

L’advocat del comte demanà que els punts exposats per ell sigueren contestats pels oficials de la vila que ho hagueren estat en temps anteriors , ja que els actuals , per la seua joventut o inexperiència , no poden contestar-les.

Carlos Blanch exposà davant la Reial Audiència que el lloctinent de justícia i l’assessor havien estat presoners pel Procurador General del comtat, per motiu d’haver volgut conèixer les inforacions de la següent querella : el dia de carnestoltes, Genis Navarro havia llançat des d’una finestra una galleda d’aigua a Blay Colomer amb motiu de burla . A causa de l’ensurt i al consegüent moviment que Blay Colomer va fer, se li va disparar l’escopeta, no danyant a ningú . Lluis Falcó, lloctinent de justícia , assabentat dels fets , va prendre pres a Colomer, però rebudes les informacions pertinents el va posar en llibertat “ab fermances de cent lliures”.

El procurador General, creient que el plet no l’havia d’haver portat a la Cort del Justícia, decideix capturar a Lluis Falcó i Andreu Martínez , el seu assessor. Carlos Blanch comparà la potestat que té el Portanveus de General del Governador de la ciutat de València respecte a la seua justícia, amb el qual té el procurador general del comtat respecte al seu justícia , del que conclou que, donat el mateix cas a la ciutat de València, el Portanveus de General de Governador no podria jutjar-hi aquest cas, sinó només el Justícia com a jutge ordinari del municipi i cas que el delicte fos «mixti fons», com pot ser succeís a Cocentaina , li tocà jutjar al Justícia per haver-hi arribat primer al lloc . Però mai el procurador general del comtat podia arribar a tenir més poder que el Portanveus del General del Governador respecte a València .

Davant la Cort de Justícia de Cocentaina es va dur un altre procés criminal entre Joan Baset i altres contra Polònia Ramírez i altres. el Procurador general llavors va aprovar la sentència que havia donat el Justícia i, no obstant això, tenia presoners a Falcó i Martínez, per haver transgredit els límits de la seua jurisdicció . El Justícia de Cocentaina tenia possessió de la jurisdicció civil i criminal a primera instància, però a més des de fa uns quants anys enrere , al·lega Carles Blanch , al jurament que es duu a terme davant el procurador general quan el Justícia pren possessió del seu càrrec s’anomenen “Justícia pel civil i pel criminal”, per la qual cosa si eren reconeguts d’aquesta manera pel procurador general és que realment podien jutjar causes criminals sense consultar als oficials del comte ja que és “consistix in absolvendo , condemnando , nivell excarcerando. Estant en vaig obrir de 1586 encara empresonats el lloctinent de justícia i el seu assessor , el procurador general del comte els vol indicar” , al que Carles Blanch es nega al·legant que aquells juristes
que han escrit «super juri naturalitat » diuen que «oficialis Pendente ofici temporalitat non possit sindicare per cua de les coses FETES a són oficines exceptant tan Solament els crims de baratar sia i dol en són oficines comessos en els quals especialment ques que puxen Durant són oficines ser convenguts i Sindicats», per altra banda, si el comte i els sindicats, això pressuposa usurpar les jurisdiccions i regalies de la Corona i més a Cocentaina , la qual té un privilegi donat a València el 22 de setembre de 1382 , per la reina na Sibil·la, que especifica que els Justícies, els seus lloctinents i el Mustasaf no podien ser sindicats durant el seu ofici .

Aquests punts són rebutjats per Pedro Pérez , ja que «els barons del braç militar podin pendre dita residència de Tots sos officials etiam del Procurador General comformaran a furs i privilegis del present Regne Segons els quals estan comunicades al barons del bras militar Totes les regalies que de justícia són transmissibles i comunicables de rei, que no regoneix superior in temporabilis en són vasalí qual és la de susdita regalia de pendre residència».

Respecte al fet que els Justícies de Cocentaina s’anomenin «Justícia en el civil i criminal» davant el jurament fet per prendre possessió del seu càrrec , només han passat tres anys, dos dels quals ja estava aquest plet davant la Reial Audiència i l’altre en 1584, escrit per Pere Villar, notari del Procurador General.

A l’agost de 1586 , el justícia de Cocentaina pren a quatre bandolers i ho comunica a Vicent Vidal , el qual ordena al procurador General del comtat que es faci càrrec d’ells. El Síndic de la vila eleva una protesta davant aquest succés , però li és denegada.

Posted in Administració | Tagged , , , , | Leave a comment

La justícia municipal al Comtat de Cocentaina al segle XVI : els problemes jurisdiccionals (I)

Dins del Regne de València, cadascú dels senyorius posseïa unes ordenacions municipals particulars, això és degut a que l’Administració de justícia no estava concentrada, aquest és el cas de Cocentaina. A continuació, en diverses entrades, veurem els diferents plets i conflictes que van succeïr-hi a la vila al llarg dels segles.

En els temps que van seguir-hi a la Reconquesta , el rei o el senyor nomenaven directament al justícia . Algunes vegades, en comptes de nomenar-lo directament el senyor del territori , ho feia aquest per mandat del rei, segurament per donar-li més força a la concessió. En el cas concret de Cocentaina , va ser-hi el 15 d’octubre de 1276 quan Jaume I manà a Roger de Llúria “Alcaydo nostro de Cocentayna”.

Al segle XIV el municipi va anar-hi adquirint una personalitat jurídica clara. els monarques aniràn perfilant-hi les funcions pròpies del justícia a través de furs i privilegis .

Al segle XV el senyoriu el comprà don Ximén Peres Roís de Corella al monarca per 80.000 florins , segons consta a un privilegi despatxat per Arnaldo Fenolleda , secretari, el 28 agost del 1445 . D’altre privilegi donat l’any 1448 Roís de Corella adquireix el títol de comte.

Des dels segles XIII al XV , havia pertangut diverses vegades a la Corona . El 1370 , sent senyor del lloc en Antoni d’Aragó , li varen concedir-hi la plena jurisdicció civil i criminal .
En adquirir el senyoriu en Roís de Corella , li van concedir-hi la mateixa potestat . En aquests moments la pugna entre diferents parts per la possessió jurisdiccional del justícia començà a sorgir-hi . La vila intentarà defensar uns drets adquirits anteriorment.

Per defensar aquests drets Cocentaina elevà un plet davant la
Reial Audiència de València el dia 4 juny 1585 . Tracta la possessió de la jurisdicció judicial civil i criminal en primera instància , encara que al llarg del procés es van intercalant altres qüestions que una o altra part consideren com atemptats contra els seus drets .

Cocentaina basa les seves pretensions en el fur anomenat «un sol
vehí, pel qual s’estableix la creació d’un oficial, que serà el
Justícia , perquè haja de jutjar les causes civils i criminals .

El Comtat, acollint-s’hi al fur , va aconseguir-hi un privilegi reial , concedit per la reina Violant , llavors senyora de Cocentaina , i ratificat pel rei , datat el 8 octubre del 1398 , pel qual el justícia de la vila posseïa la jurisdicció civil i criminal en primera instància.
El plet s’inicia pel fet que Lluís Jovet , veí de Cocentaina, va matar-hi Xristófol Llàtzer, de manera que el lloctinent de justícia el va fer-hi pres a la presó de la vila . immediatament
el procurador general del comte protesta i la vila s’hi nega a reconèixer-li les seues pretensions .

El fur d’«un sol vehí» només es va donar-hi a la ciutat de València, per la qual cosa Cocentaina, en haver-hi aconseguit el privilegi de na Violant, emparant-s’hi en ell, enganyà la Corona i,  per tant, no hi tenia validesa . A més, en les terres de senyoriu els senyors tenien la plena jurisdicció judicial sobre els seus vassalls, i si alguna volta aquests han volgut suplantar-los, el que diverses vegades ha intentat Cocentaina , immediatament els Justícies han estat castigats i cessats dels seus càrrecs.

Van intentar defendre’s-hi, però la resposta de Carlos Blanch va ser-hi immediata . Afirmà que « tot lo que intentin provar és cosa contra disposicions d’ fur 1 sol vehi de la
cort i del batíle i encara que ho provas , seria provar costum contra
fur que no val (.. ) el fur 1 sol vehi és Valley pera tot lo regne i si
altra cosa es consedis , d’acord amb la part Altra diu, seria desfer totalment
el govern de tot lo regne , puix Tots els Justicies de les Ciutats ,
vils i llochs de tot lo regne exercigen jurisdictio fundantse altres sols ab
la dita disposicions foral ».

Només les viles reials podien tenir-hi aquesta jurisdicció , ja que als senyorius aquesta està concebuda als senyors. Cocentaina en un primer moment va ser vila reial i podia acollir-si al fur . Després, el monarca o el senyor li va cedir tota jurisdicció en primera instància al
Justícia , encara que ells es seguien quedant amb la propietat del càrrec.

Posted in Administració | Tagged , , , , , | 1 Comment

Població de Cocentaina al segle XVIII

Cocentaina ja presentava un augment notori de població cap a la segona meitat del segle XVII, tenint el seu punt àlgid a partir de 1680, però és durant la centúria del segle XVIII (dins de la tònica general d’increment demogràfic del Regne de València) quan el nombre d’habitants presenta un creixement més intens, encara que hi haurà diferents punts d’intensitat i no sempre els censos poblacionals ens poden donar xifres cent per cent segures, ja que podem estar davant de dades parcials al desaparèixer molts documents sobre la natalitat.

El primer dels censos va ser el de Campoflorido, que fa referencia a les dades de 1712 i 1713 encara que no es molt fiable en tant que es va realitzar per a poder posar en marxa els impostos borbònics, el ‘’equivalente’’, després de la Guerra de Successió, la qual faria tremolar l’índex poblacional. Per tant les xifres poden diferir un tant de la realitat i per això s’aplica una correcció a l’estudi percentual. Sembla que la població s’incrementa en un 24’5 % en relació a la del segle anterior tenint en compte la primera meitat del segle XVIII, mentre que a la segona meitat ens encontrem amb un increment al voltant del 80% aproximadament seguint als censos. Parlant amb xifres, Cocentaina gaudeix en 1712 – 1713 de 2159 habitants (cens de Campoflorido corregit), en 1768 de 3767 (cens d’Aranda) i en 1786 de 5040 habitants (cens de Floridablanca), superant-se la duplicació.

Als censos parroquials queda perfectament registrat l’increment de baptismes tant de la primera meitat del segle com de la segona, tenint com a mitjana de baptismes al voltant de 1712 o 1713 uns 250-260 i duplicant-se cap a 1760. Molt probablement, tal índex de xifres demogràfiques hi haja que vincular-lo també i juntament a l’increment de natalitat, a l’arribada de famílies o individus immigrants d’altres localitats de la comarca o d’altres comarques veïnes, encara que amb una intensitat molt baixa. Per a poder mantenir-se tan bé l’increment demogràfic comentat abans, s’ha de nomenar que Cocentaina no es va veure afectada per les catàstrofes i epidèmies que varen ocórrer a finals del segle XVIII, com la malària o el tifus, que en canvi, si que arribaren a localitats properes com Penàguila, Gaianes o Agres, i no hi ha que oblidar que, l’augment dels treballs agrícoles i la major extensió de terres posades en cultiu, van contribuir a afavorir dit creixement poblacional.

 

 

Posted in Població | Leave a comment

Població de Cocentaina al segle XVI

El segle XVI es un moment realment difícil per a abordar estudis i dades sobre la demografia de la localitat ja que no es coneixen censos parroquials de la primera meitat d’aquesta centúria. Si tenim en compte a més, que els que existeixen no son fiables o son de moriscos estrictament, ja tenim dificultats per intentar fer una visió poblacional de la època. Els que es coneixen, de 1510, 1563 o 1573 – 1575, recullen a la població per unitats familiars i per tant, les xifres s’han de transformar a individus (entre 4 i 6).

Seguint les pautes generals que es proposen, ens toparíem amb un estancament demogràfic a les primeres dècades del segle XVI entre altres raons per, les revoltes mudèjars i la guerra de les Germanies, que van suposar moviments poblacionals i moltes morts. 1530 seria la data en la que la població, té l’índex més baix. Però, esta constatat que entre 1535 i fins 1609 la població morisca del raval de Cocentaina, pareix que es triplica, per altra banda, els espais de població cristiana, no presenten la mateixa naturalesa, sinó que hi ha estancament o descens. El que es triplique la població morisca hi ha que relacionar-ho a una costum social d’aquest sector social, i es que accedien molt prompte al matrimoni (uns 11 o 12 anys d’edat), a més de tindre en compte que habitaven en les zones muntanyenques i no en les planures com la població cristiana, estant exposats  tot tipus de malalties contagioses, també s’ha de incidir en la importància de la introducció del ‘’blat de moro’’, és a dir, el panís vingut d’Amèrica, amb importants nutrients i hidrats de carboni. El nombre de cases o ‘’focs’’ (de població morisca), que apareixen als censos, es de 25 per a 1563 i de 54 per a 1602.

La pesta, una de les moltes que estaven per vindre a terres valencianes, fa acte de presencia a partir de 1500 a Xàbia, Yecla i Alacant, arribant també a Benifallim encara que en retràs. Seria entre 1522 i 1523 quan encontrem episodis a Cocentaina, on el comte va fugir a refugiar-se amb els seus familiars a una vivenda seua situada a Alcoi. La pesta dels anys 30 del segle XVI va ser la que va actuar amb més força i es va expandir de forma més ampla pel Regne de València. A finals de 1550 trobem un altre episodi de pesta, i es en les dates nomenades quan ens encontrem amb descensos demogràfics importants.

 

Posted in Població | Leave a comment

Població de Cocentaina al segle XVI. Entre l’expulsió dels moriscos i catàstrofes.

Com a molts llocs de l’antic Regne de València, l’important fet històric de l’expulsió de la població morisca va suposar un dràstic i notable canvi en quant a la naturalesa dels pobladors de Cocentaina i també, al seu desenvolupament econòmic. Cal dir que els grans senyors que tenien com a vassalls a moriscos estaven totalment en contra, ja que estos eren qui treballaven la terra i feien les tasques de tipus econòmic que beneficiaven a les autoritats.

Una vegada desapareix de Cocentaina la població morisca o també coneguts com els cristians nous, tindria lloc un episodi en el que la vila rep una onada de (re)població emigrada des d’altres nuclis. Així mateix, els vinguts per ocupar les terres que deixaren de treballar els moriscos, foren eminentment cristians vells, tant de poblacions castellanes com de poblacions valencianes. Del primer grup arribaren des de Montealegre, Villena o Yecla per exemple, mentre que del grup de pobles valencians vingueren des de Banyeres i Bocairent principalment, sent d’aquestes dos últimes localitats d’on provingué el gros poblacional. Resulta curiós indicar la presencia al territori Cocentaina (a Muro) de gent granadina, pot ser descendents d’aquells que van emigrar a Granada durant la revolta de las Alpujarras i tornaren?.

Els cristians vells arribats des de Banyeres i Bocairent, foren els que es convertiren en els primers propietaris de les terres que abans ocupaven els moriscos. Els repobladors foren bàsicament, agricultors (que podien estar endeutats) o artesans, generalment dels estrats baixos de la societat, mentre que als pocs individus de posició privilegiada se’ls dotava tant de terres per a llaurar, com de cases per a viure.

Encara així i amb un episodi repoblador després d’un notable descens de la població per l’expulsió dels moriscos, l’índex i el percentatge dels habitants no arriba a ser el mateix. Es així com a 1622, encontrem xifres més baixes que abans de 1609. La població es va reduir aproximadament un terç del que era originalment i a nivell comarcal la pèrdua va ser del 45%.

A banda de la expulsió dels moriscos, també s’haurien de nomenar la incidència de catàstrofes vinculades a terratrèmols i èpoques de sequia, que feren tremolar el percentatge poblacional però el moment més intens va ser el generat per la pesta, que a començaments de juny de 1648 fa acte de presencia a Cocentaina fins a gener de 1649, quan la epidèmia ja ha acabat i probablement, es soldés amb la vida del 14 per cent de la població.

El període de recuperació poblacional al segle XVII esdevindria durant la segona meitat de la centúria, encara que el creixement va ser prou moderat sense poder parlar de xifres, tan sols es té un coneixement de tipus indirecte reconegut per l’augment de la producció agrícola i una major existència de terres llaurades, així com la construcció de més cases, cosa que implica l’existència de més gent habitant.

 

Posted in Població | Leave a comment

El taller dels Requena: Vicent Requena “El vell”

Vicent Requena “El vell” (Cocentaina, cap al 1535-1590?). Pintor Renaixentista. Membre d’una família de pintors. El coneixement que tenim d’ell és escas, amb prou feines existeix documentació sobre la seua formació artística. Només apareix en la documentació que en 1555 va contraure-hi noces amb Úrsula Feliu, amb la que tingué 5 fills (dels qui només hi coneixem els noms del fill major, Vicent, i del xicotet, Francesc Joan).

Cap al 1556 va col·laborar-hi amb Joan de Joanes en l’execució de tres de les nou taules del retaule dedicat a la vida de Sant Esteve de la parròquia homònima de València, que va ser-hi venut al rei Carles IV l’any 1801. Les tres taules obra seua són: Sant Esteve ordenat diaca, els Improperis i les Oracions de l’hort. Encara que recents informacions degudes al biògraf del sis-cents, Vicent Vitoria (1650-1709), primer historiador de Joan de Joanes, en l’obra Acadèmia de pintura del senyor Carles Maratti,  li atribueixen les dos últimes taules, entre d’altres, a un poc conegut Onofre Falcó, pintor renaixentista al que no se li coneix cap obra de moment, encara que tenia el seu propi taller i va col·laborar-hi estretament amb Joan de Joanes en la fabricació del banc del retaule per a la parròquia valenciana de Sant Bartomeu.

Per aproximació amb el seu estil artístic li atribueixen: el Retaule de lAdoració de l’església valenciana de Santa Maria de Requena (actualment sense rastre d’ell, malgrat tot, el coneixem per fotogràfies). Es tractava d’un conjunt de dues pintures: d’una predel·la i una taula amb La Verge amb el xiquet acompanyada pels Sants Cosme i Damià; la predel·la ofereix a l’esquerra una pintura amb Santa Catalina i Sant Nicolau, a la dreta Sant Martí esmicant la capa; el centre l’ocupa una escena apaïsada amb Jesús camí del calvari; que va estar-hi aquest retaule en l’església fins al 1936; la Rebel.lió dels àngels, la Defunció de la Verge, Sant Pau, una sèrie sobre Sant Dionís a l’Areòpag, un Calvari, una Verge amb el Xiquet i els Àngels, i la Processó a la muntanya del Gargano, i moltes altres.

El seu estil es singularitzava pel gust en les esveltes figures d’allargada anatomia i dits llargs, amb rostres greus, serens, més el·laborats quan corresponen a figures de gran renom i escala, presentant en major mesura marcats pòmuls i fins nassos rectes o una miqueta aguilenques, però en qualsevol cas tots els seus personatges pressenten xicotets caps amb celles perfilades i boca petita generalment tancada, no exempts d’una certa monotonia, que contrasta amb la varietat gestuals que les figures de Joanes. Quant al tractament de les teles i la seua forma de frunzir-les, resol els seus volums d’una manera simplificada mitjançant aguts plecs rectilinis que hi confereixen als seus volums un aspecte geomètric, que hi contrasta amb les suaus i harmonioses cadències del pinzell de Joanes . A més el seu estil cromàtic és menys intens que el de Joan Joanes

Probablement el seu fill, Vicent Requena el Jove, col·laborà amb ell en l’execució d’algunes obres, com en el cas de la Pietat.

Posted in Cultura | Tagged , , , , , , | 2 Comments

La Fira al segle XVIII.

Al llarg del segle es va celebrar quasi ininterrompudament, no trobem referències entre el 1700-1717, tal volta degut a la Guerra de Successió. Inclòs van haver peticions d’allargar la fira uns dies desprès de períodes de pluja.

Al traslladar-se la fira a finals d’octubre, principis de novembre, van tindre un conflicte amb Ontinyent (1777-1795) ja que les dades de la seua fira coincidien amb les de Cocentaina que al final aconseguirà legalitzar el canvi de data que es manté fins l’actualitat que coincideix amb la festivitat de Tots Sants.

El muntatge de les tendes suposa una forta inversió de temps,en el segle XVIII, dedicaven quatre setmanes per a la plantació i dues per a desplantar-la. En 1778, per exemple, tenim constància de 370 tendes plantades. Estan construïdes amb dos o quatre pals de fusta que suporten unes bigues o tables de fusta i sobre aquestes es col·loca un entramat de canyes cordades, damunt algeps, per evitar que la pluja es filtre i a partir de 1796 es col·locaran teules.

El poder d’atracció de la fira es centrava en la franquícia, que donava l’oportunitat de vendre tot tipus de productes sense cap tipus de reserva, sense pagar cisa ni cap altre impost, tant als veïns com als forasters, sense restriccions legals senyorials o municipals.

La venda de gènere i mercaderies a la fira era i es molt variada: en alimentació a més de llegums, carns, pa, especies, confitures… destaquen sobre tot els venedors de torró, ja des de el s.XVII existia la costum d’enviar per Nadal torró als advocats que la vila té en Madrid i València.

Altres productes que podiem trobar: joiers; música, es a dir, tambors, panderetes, guitarres…; pells com el cuiro, utensilis de metall, per a la casa, per a l’agricultura i el ramat, jocs per a xiquets i nines, utensilis personals i de vestir; matèries primeres i els seus productes manufacturats o panys, aquestos eren un dels productes amb més importància a la fira.

Però a més del comerç, tant grans com menuts, es diverteixen a les atraccions. Per als grans estaven les rifes, tómboles,  tir de ballesta, el fonògraf, circ, teatre i espectacles. Per als menuts: barques, circ, rodes i carrusels.

Però també es comerciava amb el ramat, sobre tot cavalleria major i menor, la fira de ramat era de les més importants entre les fires valencianes, i el seu nombre de tractes mercantils era molt elevat.

A partir del segle XVIII, a nivell global, va començar la decadència de les fires en la seua concepció tradicional. Les causes serien el desenvolupament dels mitjans de comunicació que permetien traslladar els productes amb major freqüència; l’establiment de centres comercials permanents, sobretot a les ciutats, l’ unificació del mercat nacional i l’establiment d’aduanes. Desaparició condicionada per la mecanització del camp i l’estabulació del ramat. Encara que el procés d’industrialització va provocar un renaixement de l’ institució encara que amb un caràcter diferent: les fires de mostres.

Però a Cocentaina no va succeir el mateix, al estar mal comunicada i amb un desenvolupament industrial molt més lent, la fira te vigència perquè els seus mètodes i objectius segueixen sent vàlids, s’adapta al pas del temps, es substitueix el cavall pel tractor, el comerç s’adapta a la demanda, es segueixen plantant les tendes amb diferents materials però amb el mateix estil que les antigues.

La fira en l’actualitat sobreviu a la modernitat, adaptant-se a les noves circumstàncies.

Posted in Economia | Tagged , , , | 1 Comment

La Fira de Cocentaina, ss.XIV-XVII

La concessió de fires, es considera al llarg de l’Edat Mitjana com una gran mercè, ja que moltes vegades suposava un ràpid desenvolupament mercantil e industrial per a la ciutat. El privilegi era atorgat pel rei, encara que existien fires organitzades particularment per senyors territorials.

A Cocentaina se li va concedir el privilegi de celebració de la fira el 12 de maig de 1346, donació que va ser feta pel rei Pere IV a petició de Roger de Llúria que durant quatre anys l’havia acompanyat en les seues guerres. El context socioeconòmic d’aquest moment està enclavat en un cicle de collites roïns, que va començar l’any 1340 i va acabar l’any 1347. A açò es va unir un canvi climàtic, que va combinar la falta d’aigua amb grans pluges i epidèmies.

Per a facilitar la seua celebració, el rei va disposar que tant compradors com venedors tingueren salvoconducte, assegurant les mercaderies i demés interessos, tant en el seu viatge d’anada i tornada com en la seua permanència a Cocentaina. Durant aquest temps no podien ser detinguts ni capturats per crim o delicte, excepte traïdors, falsificadors de moneda, saltejadors de camins, lladres i sodomites i els que cometeren crims contra el rei. Ordenà als oficials que compliren el dit al privilegi, baix pena de mil morabatins. A més prometia resoldre els danys comesos contra els participants de la fira i les seues mercaderies al llarg d’eixos quinze dies. Aquest règim jurídic especial, s’anomena “pau de fira”.

No trobem molta constància documental de la celebració de la fira en els segles XIV i XV, sabem que es celebra, però no de que forma, el nombre de comerciants, les mesures de vigilància municipal… tal vegada, degut al propi privilegi, la fira no exigia el cobrament d’impostos, per el que no es necessitava tindre constància d’un registre de mercaderies, els delictes no eren penats pel que tampoc estaven registrats…

Sí que hi ha un document de 1457 on es fa referència a la celebració de dues fires, una en maig i l’altra en octubre, l’explicació estaria en la concessió d’un nou privilegi a la vila per part d’Alfons V, sol·licitat per Ximèn Pérez de Corella després de les continuades pluges al llarg de la fira de 1456 en que els pocs comerciants que van acudir quasi no van realitzar vendes. El rei li dona el dret de celebrar una fira anual, que començaria el primer de maig i duraria tot el mes, sense deixar de celebrar-se la fira d’octubre. Es celebraran aquestes dues fires al llarg del segle XV, però no queda constància de que es fera en el segle XVI, tal volta la coincidència amb la celebració d’altres fires al mes de maig i les millores climàtiques al llarg del mes d’octubre va fer que decreixera fins desaparèixer.

En el segle XVII la fira va anar desplaçant-se de data, passant de celebrar-se entre els dies 29 de setembre al 11 d’octubre, a finals del mateix mes i principis de novembre.

L’ ubicació de la fira en el seu origen es situa en la plaça de la vila, probablement entre els segles XV-XVII la fira es situarà a l’interior de les muralles, entre la torre del Portal Obscur, la torre de Selfa i la torre de Segura, prop de l’actual plaça del palau. A finals del segle XVII te lloc el seu canvi de seu i passa a la plaça de les monges o palau. Però la fira ocupava tots els carrers del centre de la vila, els mercaders podien decidir entre alquilar una parada de les que muntava l’ajuntament, o dipositar els articles al terra, o sobre taulons de fusta o caixes que ells mateixos portaven.

A més el municipi oferia als comerciants el muntatge de les parades, del que s’encarregava un fuster, col·locades en mig de la plaça del palau o adossades a la paret de dita plaça. La resta de plaçes i carrers son ocupats per comerciants que exposen les seues mercaderies sobre taulons de fusta o sobre el terra, estalviant-se pagar l’arrendament de les parades.

El clima variable del mes de novembre impedeix en moltes ocasions l’assistència a la mateixa, com va succeir l’any 1695.

Els ingressos de la fira es destinen en molts cassos a cobrir les deficiències del sou de les arques reials o en altres cassos es destina per a fer front a un pagament extraordinari com va ser la restauració i ampliació de l’església de Santa María al 1695.

També es realitzaven jocs i apostes, que la resta de l’any estaven fortament penalitzats i que en aquestes dades es permetien, però abans devien de pagar al justícia municipal en concepte de permissivitat i arrendament d’aquestos jocs.

Posted in Economia | Tagged , , , | Leave a comment

Llistat d’obres de Gaspar Requena “El Jove” i taller

 

bvcbcvbvc

ggdfgdfgdfvxcvxcvhghfhdhgdfhgfgvxcgcxggaspar-requena-2ghfjhgfjgfgdfgdfvcdfgxvcvxcvxcdgdfgdfgdf

 

 

Posted in Cultura | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

El taller dels Requena: Gaspar Requena “El jove”

Gaspar Requena “El jove” (Cocentaina, ca. 1530- ca. 1603). Pintor i taxador. A començaments del 1568 apareix en la documentació taxant unes obres per a el seu amic Lluïs Mata, i desde 1569 treballant per al seu pare (els treballs del qual “son, majoritàriament, aliens al Col·legi de Corpus Christi, i es centren quasi tots en la vila d’esbarjo que el prelat tenia al camí de l’Alboralla. Generalment són treballs menors i, més tard, el 1575, col·labora al daurat del teginat de la Sala Gran de l’entresòl del Palau de la Generalitat. Un any després contractava l’execució d’un retaule per a la família Sapena al convent de Sant Diumenge de la ciutat del Túria, l’any 1580 va actuar-hi com a taxador d’un retrat de Jaume I realitzat llavors per Sarinyena per la citada institució local, així com el daurat del teginat de la Xicoteta Sala del mateix Palau (1583). Mentres que, els últims servicis els presta a Bartolomé Matarana, l’any 1602, en llavors de daurat del retaule major al temple de Corpus Christi.

gdssdfg

La manca d’obra segura degut a la seua mà ha vingut a situar-lo fins a com un pintor certament obscur i de caràcter secundari que, dedicat a tasques més mecàniques que creatives,  va anar-hi per terres valencianes (probablement al costat del seu fill Miquel, amb qui es documenta) durant la segona meitat de la centúria. González Baldoví ha relacionat l’estil de Gaspar amb una miniatura conservada en el Llibre de la Lluminària del Santíssim Sacrament que comença l’any 1561 i acaba el 1644, concretament per “dos àngels ab un veser e un sant crucifici” per la qual rebé 6 sous l’any 1561 ha possibilitat,
probablement amb escàs marge d’error, que atenent a la similitud manifesta d’estil
entre aquesta obra i les creacions adscrites al “Deixeble joanesc de Montesa”, actualment
puguem argumentar que aquesta producció calgui associar-la al nostre artífex i el seu complex taller (l’evident relació d’aquesta miniatura amb el modus operandi de l’incert
“deixeble joanesc de Montesa”, apel·latiu de Benet Domènech. ha fet que el bategés com l’artífex de diverses obres que es trobaven interconnectades
amb el retaule de “Sant Sebastià, Sant Fabià i Sant Roc” (1559) de la parròquia de La nostra Senyora de l’Assumpta de Montesa, no convida, malgrat tot, a una adscripció tan senzilla).

gfdg

Així doncs, tant el retaule de “Sant Sebastià, Sant *Fabià i Sant Roc” (1559) de Montesa, que va inspirar-hi a Benet per a batejar-hi al seu autor com a deixeble de Joanes, com
l’homònim de Vallada (ca. 1574); les taules dedicades als “Passatges de la vida de
Sant Diumenge”, originàries del convent domènec de Sant Onofre de la capital de la Costanera; les taules provinents de l’eremitori de Sant Josep i Santa Bàrbara; el retaule de “Sant Jaume Apòstol” de la parroquial de Bocairent, les portes bifaces d’altar amb un “Ecce Homo” i el “Crist a la columna” d’una banda i els profetes “Ezequiel”, “David”, “Isaïes” i “Jeremies”per un altre; el “Sant Vicent Ferrer” de l’ermita homònima de Teulada, un “Sant Quim” del Calvari alt de Xàtiva i, probablement, el retaule d’ànimes del temple d’Agullent caldrà relacionar-les amb ell, sense descartar-hi en absolut l’activa participació de
Vicent Requena “El vell” i el seu fill homònim.

dsgsdgd

Posted in Cultura | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

Comerç.

Respecte al món comercial, els contestans tenien diverses formes d’aprovisionar-se de tots aquells articles que no produïen. Podien obtindre-los a traves dels venedors ambulants que recorrien la vila, als tallers artesanals, a les tabernes locals, als domicilis particulars dels agricultors ja que el seu excedent productiu solien posar-lo a la venda a la porta de les seues casses i, en especial, tots els dijous es celebrava el mercat setmanal en la plaça del mercat, al mateix lloc i dia que en la actualitat es realitza.

Moltes de les transaccions no es realitzaven al contat sino en pagament diferit, lo que durà a futurs problemes de liquiditat. El grau d’endeutament de les famílies era molt alt.

Cocentaina va gaudir d’una posició econòmica privilegiada al ser el centre de l’alt Serpis i de la zona muntanyosa del voltant. Sobre eixes bases es va creure convenient donar-li una fira anual en 1348, es celebrava primer per San Miquel, després es va traslladar a la festivitat de Tots Sants com hui coneixem. La seua duració estava fixada en 15 dies encara que amb el pas del temps s’ha anat reduint.

Entre els servicis públics que la vila gaudia: existien uns banys públics similars als emprats pels musulmans, dos tabernes sempre molt concorregudes, diverses almàsseres, carnisseries, forns i molins fariners, una posada o alfondiguer per a residencia de mercaders i un prostíbul a càrrec de prostitutes mudèjars per a ús de tots els veïns d’edat i sexe adequat.

Al s.XIV, tant la producció agrària com l’artesana de la comarca produïa excedents que son canalitzats per a la seua venda. Cocentaina posseïa un privilegi atorgat en 1298 per Jaume II, a instancia de l’almirall Roger de Llúria, pel qual es veien excloses de pagar impostos de peatge per als productes amb destí a Murcia. També exportava cap a València una gran quantitat de blat. Per a fomentar l’intercanvi de productes i millorar l’economia dels seus súbdits alguns senyors feudals van crear mercats o fires, Cocentaina ja tenia un mercat els dijous de cada setmana. El seu senyor Alfons Roger de Llúria va voler crear un mercat d’àmbit mes extens que el ja aconseguit, per això, va demanar i va obtindre de Pere IV en 1346 la gracia de celebrar una fira anual.

Al s.XVI, l’activitat comercial estava poc estructurada. Hi havia gent dedicada al tràfic de mercaderies o tenders que proporcionaven els comestibles diaris a la població. Però en lo que respecta a un comerç a mes gran escala, derivat de la producció manufacturera, es trobava en mans dels propis fabricants. No tots fabricaven en si la matèria sino que l’encarregaven a altres a domicili però s’aseguraven la seua comercialització, amb contractes amb companyies de comerciants o bé venent personalment la producció com a minories.

Un comerç que va floreixer al segle XVI i que es va desenvolupar en segles posteriors va ser el de la neu, aprofitant les especials condicions climàtiques de les muntanyes de la comarca, i que en estiu es destinava a refrescar l’aigua, a la fabricació de sorbets o la conservació de productes frescos. La neu es recollia en hivern en abrics naturals per a reservar-la, posteriorment aquests abrics van ser construïts artificialment com la cava arquejada d’Agres, datada a mitjans del segle XVI. Tenia una capacitat propera als 2000 metres cúbics. La neu una vegada compactada es convertia en gel i es guardava fins l’arribada de l’estiu quan per mitja de cavalcadures, era transportada als nuclis urbans de consum.

Posted in Economia | Tagged , , | 1 Comment

Industria segles XVII-XVIII.

Des de finals del segle XVI, les manufactures urbanes tradicionals, especialment les tèxtils, van entrar en crisis degut a les seues restriccions gremials i als elevats costos del treball, al que hauria de afegir-se el desenvolupament paral·lel de l’agricultura, basat en una tímida però creixent especialització regional i en la diferenciació interna dels llauradors que va fer aparèixer un extracte de llauradors amb terra insuficient i necessitats d’ingressos suplementaris.

2013-12-26 12.56.53-1

Els preus industrials van créixer en menor mesura que els agrícoles. El descens en el consum de bens de qualitat va suposar l’extensió de les noves draperies, teixits molt mes lleugers i fàcils de fabricar. D’aquesta forma es va reforçar la tendència general a la ruralització de la producció que ja es constatava des del segle XV.

Les dificultats també es van constatar a Cocentaina on el consell va dictar a principis del segle XVII, mitjans per a frenar la competència de la mà d’obra estrangera. La conjuntura va inclinar mes la balança del costat dels artesans dependents, desprès de l’expulsió dels moriscos, per la falta de mà d’obra poc qualificada. Inflació, crisis de la demanda i pressió al alça sobre els salaris anaven a marcar a mitja termini la crisis de la manufactura gremial en els moments immediatament posteriors a l’expulsió dels moriscos. En Cocentaina aquesta crisis acabaria amb  les activitats industrials de la vila fins al segle XVIII, la seua revitalització es produiria influenciada per Alcoi i Bocairent.

2013-12-26 12.57.18

Encara que va perviure un extracte d’artesans semi-independents a Cocentaina, la norma general es va basar en la relació salarial entre un fabricant que proporcionava la matèria prima i un artesà que la transformava en el seu domicili per comte d’aquell.

Posted in Economia | Tagged , , | 1 Comment

Industria segles XIV-XVI.

El abans de la conquesta a la península precedeix a l’aparició de localitats poblades per cristians que tendeixen a especialitzar-se en la producció de teixits de llana. Junt a una producció de major qualitat dirigida a mercats llunyans i situada a les grans ciutats, van anar desenvolupant-se altres nuclis secundaris en els que la especialització era menys acusada (de fet la seua activitat fonamental era l’agricultora) i amb una producció de inferior qualitat i uns mercats molt mes restringits social i geogràficament. La principal condició per a la seua aparició, era l’abundància de la principal matèria prima, la llana. El territori era apte per a la pràctica de la ramaderia llanar, tant per a la local, per la seua progressiva integració amb l’agricultura en els massos, com pels ramats transhumants que utilitzaven estacionalment els pastos de la zona. El rei Jaume II li va concedir en 1311 un privilegi a Cocentaina per a que els seus habitants pogueren portar els seus ramats a pastar per tot el regne, de manera franca i lliure.

En 1510 la comarca presentava un dels índexs de concentració ramadera mes alts del país, superant els 36 caps per família, front a una mitja de 20 caps per al conjunt del País Valencià.

Hi va haver un intens desplegament de la draperia durant el s.XIII a Europa, que va vindre acompanyada d’una sèrie de transformacions tècniques: el telar horitzontal, el torn per filar i el batan mecànic, per aquest últim la producció de llana es va traslladar a llocs on existien corrents d’aigua per moure-lo que solien compartir els seus mecanismes amb els molins fariners (també coneguts com molins drapers).

2013-12-26 12.56.07

El poder local es va estructurar al voltant d’un petit grup de rendistes ennoblits.

Les activitats draperes es van consolidar en el s.XIV, per a donar un important salt qualitatiu i quantitatiu en el XV, fins a mitjans d’aquest segle els draps produïts a la comarca tenien una qualitat molt baixa i els seus mercats eren restringits. Fins el segle XVI, el paper de les autoritats locals serà molt important en la regulació de les activitats draperes. El canvi tècnic que va suposar la generalització del abatanat hidràulic, podia ser una de les raons de fons de la progressiva importància de la manufactura drapera de la zona. Es tracta encara d’una industria poc desenvolupada que es dedicava a la producció de draps barats (draps de la terra) destinats al consum dels mercats locals o a curta distancia. Però ja en aquestos moments apareixen artesans-empresaris que combinen les activitats draperes amb altres negocis, impulsant l’activitat manufacturera, protagonitzant els primers processos d’acumulació constatats. No serà fins la dècada dels 60 del s.XV quan es va iniciar el creixement. El canvi es vora reforçat per les mesures proteccionistes contra els draps castellans aprovats per la reina en 1467.

Per tant, importància de les ordenances i transformacions durant la segona meitat del segle XV i durant el XVI. El procés de producció va començar a ser dirigit per un grup d’artesans que pertanyien al ofici dels paraires. Controlaven la matèria prima, la llana, es netejava als seus propis obradors i desprès la repartien per les cases dels llauradors on era cardada, pentinada, emborrada, emprimada, torçuda i filada. Aquesta feina era feta per dones i xiquets que a canvi rebien una quantitat de diners per lliura de floc o de fil. Una vegada el fil estava recollit, una part d’ell es portava a altres cases per a que altres dones feren la “urdimbre”, desprès s’entregava a altres artesans que s’encarregaven de donar-li forma al drap: els teixidors, desprès el teixit devia de netejar-se, abatanar-se i tenyir-se. Desprès el drap tenia que cardar-se a perxa per a traure-li el pèl (ofici dels pelaires), “tundido” per anivellar-lo (abaixadors) i premsat (encara que aquesta operació no es va introduir en la comarca fins el s.XVIII).

El progressiu augment de la qualitat i la uniformització dels draps fabricats al llarg del segle XV, seria el principal impulsor de la reglamentació.

L’augment de la producció va dur una utilització major de treballadors a domicili el que explica la necessitat de dictar normatives que facilitaren el control de la qualitat dels productes realitzats per aquells treballadors. Les primeres ordenances gremials de les que es te noticia en la comarca son les aprovades a Alcoi pel consell el 9 d’octubre de 1497.

2013-12-26 12.56.34

La participació dels artesans en les freqüents lluites socials pareix un fet antic. Ja durant la guerra de l’Unió, els menestrals contestans van agafar les armes contra el seu senyor. Mes endavant, les tensions acumulades durant el creixement del segle XV, i l’hostilitat d’algunes oligarquies locals front als interessos manufacturers, units a la tendència creixent a la exclusió del accés als poders locals als grups socials en ascens, esclatarien de forma violenta en la segona germania a principis del segle XVI. El resultat d’aquestos enfrontaments anava a ser decisiu a l’hora de configurar el mapa de la producció tèxtil de la comarca en el futur, desprès de les germanies les represàlies del rei es van traduir en el pagament d’una sèrie de multes i compensacions, sanció de 3.000 ducats per a Cocentaina i recarregues imposades pel comte en el seu propi benefici (10.000 ducats) anaven a comprometre el desenvolupament posterior de la vila comtal. L’oligarquia que tenia el poder local contesta va traslladar el pes de la fiscalitat als mes desfavorits mitjançant la creació de cises sobre alguns articles de consum amb un resultat desastrós per a la manufactura local, així es va produir l’èxode de molts artesans a altres viles properes amb una fiscalitat menor.

Posted in Economia | Tagged , , , | 1 Comment

El taller dels Requena: Gaspar Requena “El vell”

Entre el segle XVI i els primers anys del XVII, l’enigmàtic taller d’aquesta família de pintors, els Requena, va deixar-hi petjada en la pintura valenciana. Totes les pintures, des de les del fundador del taller, Gaspar Requena “el vell”, de qui començarem parlant-hi primerament, fins a les dels seus descendents; formen un únic i sòlid corpus que ens ajuda a calibrar-hi millor els deutes i contribucions del llinatge dels Requena en un període clau de la pintura valenciana del Renaixement, i que abraça des de el període d’irrupció dels Hernands fins a Francesc Ribalta. Un clar exemple de com exerciren el seu ofici ininterrompudament els integrants d’un taller (o, tal volta, dos) al socaire de la potencia artística dels pintors citats, dels seus deixebles, seguidors i coetanis i, a més, dels Macip de la mà de Joan de Joanes.

Gaspar Requena “El vell” (Cocentaina, finals del segle XV- segon terç del segle XVI). Ha sigut, fins no fa molts d’anys, confós amb el seu fill homònim, des de Orellana es va creure-hi erròniament que la seua trajectòria artística abastava un fecund període entre l’any 1531 i el 1603, com oportunament advertí Benet Domènech. L’obra que defineix els seus quefers, contractada amb Pere Rubiales l’abril del 1540, és el retaule de “Santa Úrsula i les onze mil verges” per al convent capitolí de la Puritat, com s’ha esmentat. Aquest conjunt s’ha relacionat recentment la taula nomenada les “Lamentacions a la mort de Jesucrist” que custòdia la parroquial de la Nostra senyora de l’assumpció de Foios, sobre la base de les seves clares concomitàncies formals amb la mateixa escena. Potser també fou l’autor del retaule de la “Verge de les virtuts”, el 1556, per a l’església de Sant Esteve a València. Var ser-hi pare de Gaspar Requena “el Jove” i de Vicent Requena “El vell”, nascuts probablement entre el 1530 i el 1535, també pintors.

Sense títol

Posted in Cultura | Tagged , , , , , | 1 Comment

Ramaderia.

Les terres més allunyades, marginals i muntanyoses es destinaven per al ramat, al igual que els guarets. La ramaderia va ser una activitat complementaria destacant el ramat menor d’ovelles i cabres, els bous es destinaven a llavors agrícoles, les mules i burros al transport i el cavall era signe extern de rang social.

 

Entre agricultors i ramaders van existir fortes tensions degut a la falta de pastos, ja que el ramat invadia els camps sembrats causant destrosses, obligant al consell local a indemnitzar als afectats. La forma d’explotació més usual era la directa, controlant els servicis d’un pastor assalariat o a mitges en la que una part aportava el ramat i l’altra el seu cuidat, generalment eren petits ramaders que d’aquesta forma incrementaven els seus guanys amb el mateix esforç.

Interessant resulta la cria de porcs, era costum en totes les casses de disposar un o diversos d’aquests animals per a subsistir tot l’any, però degut a que molts els soltaven per els carrers, causant grans incomoditats, el consell va nombrar un porquerol municipal que s’ocupava de cuidar tots els porcs, obligant als veïns a entregar-li-lo o a tindre-lo tancat en casa, baix multa.

La ramaderia era un complement molt important per a l’agricultura per l’aprofitament dels restolls, però també era interessant per a la manufactura dedicada a la fabricació de panys de llana de la cabanya comarcal. La nostra comarca destacava com la principal zona ramadera del regne, sobretot gracies a la dedicació dels moriscos.

Altra activitat apreciable era l’apicultura, centrada sobretot en la recol·lecció de mel com a producte endolçant de l’època i també per la cera.

Posted in Economia | Tagged , , | Leave a comment

Agricultura (II).

Al s.XVI,  l’activitat productiva bàsica continuava siguent l’agricultura, en la nostra comarca caracteritzada pel predomini del secà, amb petites zones de regadiu pròximes als centres urbans o junt als escassos rius, porcions poc extenses però productives.

Els cultius principals, la trilogia mediterrània (oli, gra i vinya), garroferes, fruits secs, els cultius destinats a la manufactura com el lli, el cànem o les moreres (aliment dels cucs de seda) i cireres, particularment al Comtat.

Els moriscos van introduir amb èxit la dacsa, en substitució del blat i la civada, augmentat la productivitat dels camps i pal·liant la penúria cerealista habitual entre ells fins aleshores. Els fruits de la vinya es destinaven sobretot a la fabricació de vi i panses.

L’economia era de subsistència. Secà i regadiu es destinaven a cultivar els cereals basics, sobretot blat. Com a cultiu comercial destacava la vinya, però el vi que es produïa, era de baixa qualitat, destinat al consum local i difícilment exportable. El blat era acaparat per les comunitats de cristians vells, i els moriscos consumien cereals de pitjor qualitat, tenien que conformar-se en traure farina de productes tan diversos com el mill, el panís, les faves, llegums inclòs llentilles.

Va haver un creixement de l’aprofitament dels recursos hídrics, a més va haver un procés d’ampliació de la terra cultivable a costa dels boscos o augmentant els abancalaments.

A finals del s.XVI  es produïa a Cocentaina blat, civada, mel i cera i s’obtenia abundant llana, també destacava per les seues olives.

Però l’agricultura va patir durant el s.XVI plagues i terribles sequíes. En 1513 la llagosta va afectar els camps de tota la comarca. La gran sequera dels anys següents, 1514 i 1515 va afavorir la reaparició de la llagosta a la comarca en una magnitud fins aleshores desconeguda. Una nova plaga afectaria els camps al 1547.

El s.XVII, es va caracteritzar com un període de crisis, sobretot per la despoblació rural deguda a l’expulsió dels moriscos en 1609. Però, es va produir un creixement econòmic durant la segona meitat del segle per una major diversificació i comercialització de l’agricultura, amb la consolidació i extensió de cultius com la vinya, de marcat caràcter comercial i la dacsa. Es va produir també, un increment de la desigualtat en la propietat de la terra, traduïda en una progressiva perduda de la propietat de la majoria de la població a mans d’una petita part dels seus veïns que d’aquesta forma veien augmentades les seus possessions a costa dels demes, aquest grup de rics llauradors seran els protagonistes de l’ introducció de cultius comercials.

Al s.XVIII, va haver un increment i diversificació de la producció agrícola. Els camps de regadiu obtenien l’aigua de mines. La producció de la terra de regadiu es destinava en la seua major part al autoconsum dels llauradors o a l’abasteciment local. En aquestes terres s’obtenien rendiments molt importants. Quan es podia abonar intensament de vegades s’aconseguien dues collites anuals, una de blat i l’altra de dacsa. La producció comercial s’obtenia sobretot a les terres de secà.

Segons Cabanelles a finals dels anys 80 del segle XVIII a Cocentaina: “apenas pasaban de 400 hanegadas las que entonces recibían riego, calculado en una fila de agua que sacaban del río. Podíanse tomar hasta quatro para fecundar más terreno; mas, por desgracia, todo hasta las paredes de Cocentaina era pedregoso y esteril. Pero la ingeniosa industria de los vecinos, apartada la multitud de piedras y cantos que cubrian aquel suelo, añadio a su poca tierra buena cantidad de otra traída de varias partes y a fuerza de trabajos improbos y porfiados ha formado 1000 hanegadas más de huerta”.

Degut a les característiques naturals del territori, la producció no va arribar ni a la diversitat ni al volum de les més riques comarques valencianes, però a pesar d’això s’obtenien quantitats estimables de certs productes.

Posted in Economia | Tagged , , , , , , , , , | Leave a comment

Agricultura (I).

Pel que respecta a l’economia contestana, després de la conquesta, moltes terres i cases van passar a mans cristianes per donació reial.

L’horta tenia una complexa xarxa de sèquies, d’ací la població obtenia les verdures i hortalisses que sobretot es destinaven al consum local. El secà, s’explotava pel sistema de guaret biennal o triennal. Els cultius més populars eren els cereals com el blat, civada, mill, panís… que servien per fabricar farines panificables amb les que elaborar pa. El blat era privatiu de les famílies més riques, en general, la població consumia pa de civada amb un poc de blat si seu podien permetre. L’oliva ocupava una amplia extensió, mentres que la figuera, popular en època musulmana, va retrocedir.

I pel que fa al cultiu de la vinya, La Plana, Secans i Gormaig, entre d’altres partides rurals, es van veure plenes de ceps. En la majoria de cases al celler es disposaven els útils necessaris per a la premsa i fermentació del most. El vi era la beguda familiar i d’alterne a les tabernes.

Al segle XIV, l’agricultura serà l’activitat mes important. En aquesta època, l’economia era de consum per això els cultius mes extensos eren els de primera necessitat: cereals, vinya i olivera, però també hi havien cultius de regadiu.

Les terres podien ser alodials, es a dir, lliures de rentes o censals, i de tipus emfitèutic on es concedia al llaurador les terres a perpetuïtat a canvi de les rentes pactades.

En els cultius de secà la unitat econòmica bàsica era el mas.

El blat va ser el cereal mes cultivat ja que el pa era l’aliment bàsic i majoritari. En les terres mes pobres del secà es cultivava la vinya, i les oliveres. En les hortes, el cultiu era més intensiu, i la varietat de productes major. Com els abons per animals eren sempre escassos, les parcel·les es dividien en tres, alternant diverses plantes en rotacions triennals: en una es plantava cereals d’hivern, blat fonamentalment; en la segona cereals de primavera, mill, mentres que la tercera es deixava descansar una temporada, el guaret (barbecho), o es sembraven llegums.

Sistema Norfolk

La presencia d’arbres fruitals també esta molt constatada, el cultiu de l’horta anava associat a la presencia de rius a la comarca, la seua irregularitat i el clima sec van dur conflictes en l’ús de l’aigua. La riquesa i prosperitat anirà en consonància a la bona o roina anyada de la collita, per exemple, l’any 1333 es conegut com l’any de la fam.

El volum de la producció agrícola del Comtat va experimentar un creixement constant, sostingut i accelerat durant el segle XV i principis del XVI. També expansió de les principals instal·lacions de transformació i distribució de la producció agrícola, els molins i els forns. Existència també d’algunes crisis agrícoles a curt termini, característiques de les economies preindustrials.

Esta expansió no va afectar les bases productives del sistema agrícola, l’hegemonia econòmica seguia corresponent a la petita explotació llauradora independent, d’àmbit familiar. La plena disponibilitat de la terra per part de les famílies de llauradors va vindre corroborada pel caràcter alodial, lliure, de la propietat en el realenge i per la cessió en emfiteusis en el senyoriu. Permanència d’una agricultura mediterrània, el cereal seguia sent el protagonista, predomini dels d’hivern com el blat i la civada. Esta regió feia un paper molt important com abastecidora del regne de València. El vi, l’oli, i les llegums, com en segles anteriors, completaven el ventall de la producció agrícola de la regió. La productivitat agrícola no va deixar d’augmentar.

Posted in Economia | Tagged , , , , , , , , | 1 Comment

Agustí Arqués i Jover, el “Pare Arqués”

Agustí Arqués i Jover (Cocentaina 1734, València 1808).  Procedent d’una antiga i acomodada família contestana. Es va iniciar-hi en les primeres lletres i en la Gramàtica.

Als 15 anys va vestir-hi l’hàbit de La nostra Senyora de la Mercè al Convent de Santa Llúcia d’Elx. Processà al Real Convent de València, i l’any de la seua aprovació va estudiar-hi un curs d’Art. Tres anys després estudià Filosofia i Teologia durant quatre anys.

Per les seues diverses traduccions de textos estrangers, coneixem que dominava diverses llengües, entre elles el francès i l’italià. En el cas de França, no solament va practicar-hi l’idioma sinó que, com a home del seu temps, es va dedicar-hi a conèixer profundament els ensenyaments de la il·lustració, fet que marcaria el seu esperit liberal i progressista.

El més destacat de la seva personalitat tal volta sigui la seua capacitat de treball, que unit a la seva intel·ligència i coneixements va permetre-li realitzar-hi nombroses activitats com: la docència, l’exercici de càrrecs de responsabilitat en la seua orde mercedària, i l’escriptura de nombroses notes i manuscrits, basats en una rigorosa recerca, i compatibilitzant tot això, amb un gran amor pel seu poble, i pels seus Patrons Sant Hipòlit i La Verge del Miracle.

Desitjant deixar-hi una memòria perpètua del seu reconeixement a Cocentaina i al seu patró, regala a la ciutat part de les relíquies de Sant Hipòlit que havia trobat en les seues recerques a Sevilla. A més va dedicar-hi al seu sant patró himnes, antífones i oracions que van ser aprovades a Roma. A la patrona li dedicà un dels seus manuscrits: Breu Història de La nostra Senyora del Miracle de Cocentaina.

Al principi es dedicà a la docència, guanyant diverses oposicions, que li permeteren l’exercici de l’ensenyament en Art, Filosofia i Teologia.

Però la seua personalitat, intel·ligència, amplis coneixements i gran capacitat de treball no van passar-hi desapercebudes en l’Orde de la Mercè, on va ocupar-hi diferents i elevats càrrecs, com: el 1777 Visitant i Comissari Provincial; el 1782 Arxiver General de l’Orde a Madrid; o l’any 1794 li concedien l’honor, emoluments i comanadories del Pare de la Província, en atenció al molt que havia treballat per l’Orde de la Mercè, entre d’altres.

Té un extens treball com a escriptor. Tenia una gran passió per la recerca. A la Biblioteca Nacional es coneixen 29 obres en 40 volums. No obstant això, n’hi ha d’altres historiadors que li assignen 57 obres, a part dels 11 volums, que encara es conserven a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Cocentaina. El seu títol més representatiu és “Col·lecció de Pintors i escultors desconeguts Treta d’instruments Antics Autèntics”, molt important para a historiografia de l’art a Espanya. L’objectiu primer d’aquest manuscrit va ser-hi l’apilament de dades per a una Història de Cocentaina. En aquesta obra es citen artistes i professionals nascuts a Cocentaina, i uns altres que sense ser de la població hi havien realitzat treballs a Cocentaina, com Francesc Agulló o Nicolás Borrás.

En altres obres es citen diversos pintors, arquitectes, fusters, paletes, picapedrers, argenters, etc. naturals de Cocentaina o que hi havien realitzat determinades obres en aquesta Vila.

Un dels seus projectes més ambiciosos que arribà a culminar, fou escriure la Història de Cocentaina. Per a això va treballar-hi durant més de trenta anys en la recerca i registre dels arxius locals, acumulant diversos materials, que, un segle després (1.920) el Pare Fullana ho va aprofitar-hi per escriure la seva. El seu interès per desenterrar-hi el nostre passat va portar-li a dedicar-hi moltes hores a ressenyar documents valuosos i llibres de Cort de Justícia de l’Arxiu Municipal, a més dels lligalls de l’arxiu dels Ducs de Medinaceli que es conservaven al Palau Comtal, que varen ser-hi traslladats a Sevilla sense previ avís.

Finalment indicar-hi que la seua labor no es va circumscriure-hi solament a la recerca, sinó que recuperà i va ordenar-hi molts documents que sense la seua intervenció s’haguessin perdut.

Posted in Cultura | Tagged , | Leave a comment

Recompte de comtes.

CASA DELS CORELLA.

I comte de Cocentaina: Ximén Pérez de Corella (1448-1457).

II comte de Cocentaina: Juan de Corella (1457-1478).

III comte de Cocentaina: Juan Ruíz de Corella (1478-1519).

IV comte de Cocentaina: Rodrigo de Corella (1519-1522).

V comte de Cocentaina: Guillen Ruíz de Corella (1522-1541).

VI comte de Cocentaina: Ximen Pérez Ruíz de Corella (1541-1601).

VII comte de Cocentaina: Gastón Ruíz de Corella (1601- 1611).

VIII comtessa de Cocentaina: Guiomar de Corella y Cárdenas (1611-1613).

IX comte de Cocentaina: Jerónimo Ruiz de Corella (1613-1623).

X comtessa de Cocentaina: Antonia de Corella y Dávila (1623-1648).

CASA BENAVIDES:

XI comte de Cocentaina: Pedro de Benavides Dávila y Corella, II Marqués de Solera y VIII Marqués de las Navas (1648-1659).

XII comte de Cocentaina: Francisco de Benavides Dávila y Corella, IX Conde de Santisteban del Puerto (1659-1716).

XIII comte de Cocentaina: Manuel de Benavides y Aragón, I Duque de Santisteban del Puerto (1716- 1748).

XIV comte de Cocentaina: Antonio de Benavides y de la Cueva, II Duque de Santisteban del Puerto y X Conde del Castellar (1748-1782).

XV comtessa de Cocentaina: Joaquina María de Benavides y Pacheco, III Duquesa de Santisteban del Puerto (1782-1805).

CASA MEDINACELI:

XVI comte de Cocentaina: Luis Joaquín Fernández de Córdoba y Benavides, XIV Duque de Medinaceli (1805-1840).

XVII comte de Cocentaina: Luis Tomás Fernández de Córdoba Ponce de León, XV Duque de Medinaceli (1840-1873).

XVIII comte de Cocentaina: Luis María Fernández de Córdoba y Pérez de Barradas, XVI Duque de Medinaceli (1873-1879).

XIX comte de Cocentaina: Luis Jesús Fernández de Córdoba y Salabert, XVII Duque de Medinaceli (1880-1956).

XX comtessa de Cocentaina: Victoria Eugenia Fernández de Córdoba y Fernández de Henestrosa,XVIII Duquesa de Medinaceli (1956-2013).

Posted in Política | Tagged , , , , , , | Leave a comment

La guerra d’independència i els últims comtes a Cocentaina.

Per acabar amb la categoria de política farem una petita ullada al segle XIX, i als últims comtes que va tindre la vila de Cocentaina.

Si cal nomenar a un protagonista indiscutible d’aquest segle, aquest seria Napoleó sense dubte.

L’antic regne de València va ser de les últimes regions espanyoles en patir les seues incursions. En 1811, l’exèrcit napoleònic liderat pel mariscal Suchet  va aconseguir invadir el nostre país, entrant per Aragó i Catalunya. Van assetjar el castell de Sagunt el 28 d’octubre, el 26 de desembre li va tocar el torn a València que es va rendir el 8 de gener de 1812. Després també va caure en mans de l’invasor Xàtiva i el 20 del mateix mes la vila de Cocentaina, però no sense una gran resistència per part dels seus veïns.

Encara que, un any després, havent sigut despatxats els francesos d’aquest poble, van tornar a entrar a sang i foc, practicant un dels saquejos més horrorosos e inhumans que registraren els anals d’aquella Guerra d’Independència.

Cal nomenar als últims comtes de Cocentaina, encara que van tindre poca intervenció en la vila.

En Lluis Tomas de Villanueva, XVII comte de Cocentaina, el va succeir el seu fill En Lluis de María de Constantinopla Fernandez de Cordoba i Perez de Barradas (1851-79), XVIII comte de Cocentaina i d’ell va naixer Lluis Jesus Maria Fernandez de Córdoba Figueroa de la Cerda i Salabert, XVII duc de Medinaceli, XIX comte de Cocentaina (1880-1956). Va ser onze vegades duc, desset vegades marqués, quinze vegades comte i quatre vegades vescomte, a més quinze d’aquestos títols tenien Grandesa d’Espanya, i un li donava el títol d’Adelantat Major d’Andalusia.

L’última comtessa ha sigut, Victoria Eugenia Fernández de Córdoba i Fernández de Henestrosa,XVIII Duquesa de Medinaceli i XX comtessa de Cocentaina (1956-2013), que va morir fa poc, el 18 d’agost de 2013.

Posted in Política | Tagged , , , , , | Leave a comment

Societat de Cocentaina. (I)

Segons el que s’ha investigat per a la població de Cocentaina i en relació a la seua població i societat (tractarem la cristiana), es pot fer referència a les següents dades. Començant per l’Edat Mitjana, ja que es necessari comprendre part del seu període final per connectar amb la denominada Edat Moderna, ens encontraríem òbviament, amb una societat on la mentalitat esta obcecada per les creencies del mon cristià i molt influïda per les seues activitats productives i el mon econòmic, el qual era el motor de desenvolupament i avanç de les famílies. A la bibliografia encontrem una informació diferenciada entre el sexe masculí i el sexe femení.

De l’home, s’ha de fer constància del paper que jugava a l’hora de vigilar i pasturar els ramats així com la participació en les feines de tipus domèstic. Hi ha que destacar la importància del seu treball en els camps de cultius agrícoles de secà i de regadiu. Depenent de l’edat, el treball podia ser més o menys intens, major per als homes joves-adults o d’edat adulta, però també tenint en compte la importància en la seua participació dels infants, que ajudarien als pares en els moments de la sembrada i collita del cereal per exemple, quan més ma d’obra es requeriria.

De la dona, hauríem de nomenar que la mentalitat de la època reduïx en part la seua existència i la seua implicació social. Segons la mentalitat de la època, que surt principalment de la figura de l’home i de la gestació de la estructuració social, la dona te una capacitat jurídica limitada i no serviria per als treballs físics tant com l’home. Per desgràcia, a la seua infantesa, la dona és considerada com una ”càrrega inútil” que no serviria per als treballs agrícoles, encara així quan son adultes si que podrien prendre partida a les feines agrícoles.

Es tracta d’una figura protegida per lleis i també per la custòdia del pare, el qual l’hauria de, bàsicament, controlar, fins que tingues lloc el matrimoni amb una família interessada per decisió del pare i la mare. A més, a diferència de l’home, no té la capacitat de participar en càrrecs públics, ni en qüestions judicials, ni en res relacionat amb funcions socio-polítiques. Caldria parlar de la visió que podrien tindre uns germans de les seues germanes, en tant que les segones son vistes com unes persones de les que s’haurien de lliurar o treure de damunt quan abans millor. Degut a la vigilància paterna i materna de la dona fins que es converteix en una persona adulta, hi existixen dos vies: una era la del matrimoni, i l’altra la de seguir la via religiosa. En ambdues corrents, influïen decisivament e interessadament les propostes i decisions dels pares. En relació al matrimoni el que es tractava amb mes deteniment era el tema de la dot econòmica que podia aportar la dona i que implicava el seu casament, en un altra família del mateix o d’un més elevat nivell social i econòmic.

El nivell cultural, per a la població en general, era molt pobre, recordem que els llibres es concentraven als àmbits eclesiàstics i polítics-administratius. No hi havia interès tampoc per part dels pares en que els seus fills aprengueren a llegir o a escriure, sentien un bon recolzament en assistir a l’església i en tindre coneixements sobre elements religiosos, encara que foren prou bàsics.

Posted in Societat | Leave a comment

El comtat al segle XVIII.

Després de la mort de Carles II sense descendència, es va produir la Guerra de Successió entre el representant de la casa d’Àustria, l’arxiduc Carles d’Àustria i el representant de la casa Borbó, Felip V, duc d’Anjou i net de Lluis XIV de França.

 

La guerra va començar al 1700 i va finalitzar al 1712 amb el tractat d’Utrecht, durant aquest temps, sobretot als primers anys de la guerra, va patir la vila de Cocentaina les calamitats conseqüents per haver-se declarat partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria i enemiga dels Borbons.

El 18 de febrer de 1706, va celebrar la vila una missa solemne per haver-se lliurat d’una invasió de l’exèrcit enemic, i en 1707, al caure Alcoi en poder de l’exèrcit de Berwich, Cocentaina també es va rendir a les armes franceses, obligada per la força i el temor d’un saqueig general, però així i tot no van poder evitar els excessos de l’exèrcit de Felip V i en 1710 es va tindre que tornar a beneir de nou la capella de San Antoni per les irreverències allí comeses pels anglesos, aliats dels francesos.

En Manuel de Benavides Aragó i Corella, XIII comte de Cocentaina, fill i successor de l’anterior. Va morir al 1748.

En Antonio de Benavides i Corella, XIV comte de Cocentaina, va succeir el seu pare. Es va casar tres vegades, primer amb Na Catalina de Toledo i Guzman, filla dels marquesos de Villafranca, per segona vegada amb Na María de la Porería Pacheco Tellez Giron, filla dels ducs d’Uceda, d’aquest matrimoni va nàixer la seua successora i per tercera vegada amb Na Ana María de la O Fernández de Córdoba i Moncada.

El comte Antonio va morir en 1782 i el va succeir la seua filla.

Na Joaquina de Benavides i Corella, XV comtessa de Cocentaina. Es va casar amb Lluis Maria de la Soledat Pedro de Alcantara Fernández de Córdoba i Figueroa de la Cerda, XIII duc de Medinaceli, hereu universal dels bens d’aquesta casa nobiliària. Els va succeir el seu fill Lluis. Així començaria l’etapa de la casa Medinaceli a Cocentaina.

En Lluis Joaquin Fernández de Córdoba Benavides Pacheco Corella, XVI comte de Cocentaina, es va casar amb Na Maria de la Concepció Ponce de Leon i Carvajal. El comte va morir en 1840.

Posted in Política | Tagged , , , , , , , , | 1 Comment

El comtat al segle XVII.

En Gastón Ruiz de Corella, VII comte de Cocentaina. Es va casar amb la seua cosina germana Na Brianda de Càrdenas i de Corella, durant el seu govern la vida econòmica de la vila va ser difícil per la falta de gra, encara que el rei Felip II no va deixar d’ajudar-la i va millorar la seua situació.

El rei li va concedir el privilegi a la vila del dret de cobrar la sisa per espai de deu anys i una paga de censos i altres carregues, va firmar el rei el privilegi en Alcalà d’Henares en 1604.

En 1607 el comte va atorgar llicencia al justícia, jurats i consell per a prendre a cens 8000 lliures per abastir la vila, el que va tornar a fer un any després, també ho va fer amb l’arrabal i la moreria concedint-los permís per prendre a cens 600 lliures per atendre les necessitats dels seus veïns. En temps d’aquest comte es va produir l’expulsió dels moriscos per Felip III, en 1609, així van eixir de la vila i el seu comtat mes d’onze mil moriscos per embarcar-se en el port de Dènia o Moraira. Una vegada expulsats el comte va incautar totes les seues possessions i bens i va procedir a la repoblació de l’arrabal i els altres llocs abandonats per els moriscos, utilitzant per a això als mateixos cristians vells de la vila, donant el nom de Villanueva a aquest antic arrabal. Però no seria fins el 1616 quan només va haver un govern a Cocentaina i els seus arrabals. Va morir l’11 de setembre de 1611.

File:La Expulsión en el Puerto de Denia. Vicente Mostre.jpg

Expulsió dels moriscos a Denia.

Na Guiomar de Corella, VIII comtessa de Cocentaina, filla de l’anterior, però va morir poc temps després en 1613. La va succeir el germà del seu pare.

En Jerónimo Ruiz de Corella, IX comte de Cocentaina. Va agregar a la vila de Cocentaina l’aldea de Fraga dels Abads. En vista de les penúries de la vila va donar llicencia als jurats per a prendre en cens 8.000 lliures en 1613 i en 1615, 11.000 lliures. Durant la seua estància a Milà, amb el càrrec de general d’artilleria del nostre exèrcit, va morir el 22 d’octubre de 1623.

Na Antonia de Corella, X comtessa de Cocentaina, filla de l’anterior, es va casar amb En Diego de Benavides (comte de Santiesteban). Així el comtat de Cocentaina va passar als ducs de Santisteban del Puerto, casa andalusa.

En Pedro Ruiz de Corella i de Benavides, XI comte de Cocentaina. Va morir només complir 14 anys en 1657 i 7 anys després es va morir el seu pare, el comte de Santiesteban, després d’haver immortalitzat el seu nom en el virregnat de Navarra i haver sigut el fundador del convent de la Mare de Déu del Miracle a Cocentaina.

En Francisco de Benavides i Corella, XII comte de Cocentaina, germà de l’anterior.

Es va casar al 1661 amb Na Francisca Josefa d’Aragó i Sandoval.

El seu tutor, al igual que ho havia sigut del seu altre fill, Pedro, va ser el seu pare el comte de Santiesteban, fundador de l’església de les monges, on es va traslladar la Verge des de la seua capella de San Antoni.

Per al seu trasllat, el procurador general de Cocentaina, Lorenzo Capdevila, va convocar al clero i a tots els habitants de la vila en 1679 i es va fer el trasllat acompanyat de grans festes en la població. I el 19 d’abril d’aquell mateix any, dia en que es celebra la festivitat de la verge també en l’actualitat, es va celebrar aquesta amb major ostentació que altres anys i va assistir a ella el mateix comte en persona.

Aquest comte va viure allunyat de Cocentaina, per servir al rei en els seus virregnats a Sicília i la Cerdanya, però no va oblidar la seua vila, va enriquir el convent de les monges amb pintures, estàtues y escultures de inapreciable valor, de rics ornaments d’or, plata i pedres precioses, i també amb altres joies i relíquies destinades al culte diví i a la propagació de la fe i devoció dels fills de Cocentaina. També la comtessa va mostrar especial afecte pel convent, inclòs va sol·licitar i va obtindre llicencia per a entrar en la clausura, tant ella com les seues filles i dames que estaven al seu servei. Ella va morir en un accident a Madrid en 1697 i el comte va morir en 1716.

Francisco de Benavides

Trasllat de la Verge al seu nou temple, es troba retratat el comte Francesc de Benavides, es la figura que agafa una de les vares del pal.li, junt a la ma esquerra del sacerdot que du a la Verge.

Posted in Política | Tagged , , , , , , | 1 Comment

Nicolau Borràs

Nicolau Borràs Falcó (Cocentaina, 1530-1610) fou un pintor renaixentista valencià deixeble i continuador de l’estil de Joan de Joanes, que amb ell es prolongarà fins ben entrat el segle XVII, restant al marge dels nous corrents naturalistes representats per Francesc Ribalta i Joan Sarinyena.

Mantingué forts llaços amb el pintor Vicent Macip. Açò es reflecteix en obres com el retaule dels Misteris del Rosari al convent de Sant Doménec d’Oriola  o al retaule de les Ànimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari a Alacant, l’any 1574.

Pareix probable, per què ell mateix va declarar-hi en alguna ocasió, que va formar-s’hi a València al taller de Joan de Joanes, a qui anys després, el 1581, l’anomenà El meu  preceptor i benvolgudíssim mestre, en companyia d’un fill d’aquest, Vicent Joanes, amb qui més endavant apareixeria relacionat.

Les primerenques notícies de Nicolau com a pintor daten de l’any 1558 quan es  trobava treballant en la conclusió del desaparegut retaule major de l’esglèsia del Salvador de Cocentaina. Rebè ordes sacerdotals cap a 1560 i consta que en l’any 1569 va obtindre la llicència com a confessor de clergues i seglars.

Aquesta nova ocupació no li va fer-hi abandonar-hi la pintura, que continuà practicant a Cocentaina, a la que va seguir-hi vinculat i on deixà diverses obres en l’esglèsia de Santa Maria, el Palau Comtal i el convent franciscà de Sant Sebastià. Al mateix temps es desplaçava pel Regne de València  fent entrega de retaules per a esglèsies i convents, conservant-se entre d’altres el retaule dels Misteris del Rosari  pintat per al convent de Sant Domènec d’Oriola, o el de les Ánimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari a Alacant, datat el 1574, en el que va seguir-hi una tipologia molt difosa a València al siglo XVI i que abordarà en alguna altra ocasió, como al retaule parcialment conservat de l’esglèsia del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Gandia.

Treballant al Monestir de Sant Jeroni, es va sentir-hi atret per la vida monàstica i solicità el seu ingrés als 45 anys d’edat al mateix monestir, on, un any després, el 1576, va fer-hi testament i profesà com a monjo. Pintà en ell el seu retaule major, format per catorze taules de gran format i complexitat compositiva, conclós el 1579, i diversos retaules menors junt a altres pintures per a distintes depenències. Dels retaules citats per las fonts, s’han perdut els dedicats a Sant Llorenç i Magdalena, així com les pintures al fresc localitzades a distints llocs dintre del monestir. Únicament es conserva al seu puesto El sant sopar, grisalla pintada al tremp que presidia un dels refectoris del monestir.

La seua inquietud espiritual va portar-l’hi a passar-si a l’orde franciscana durant un breu període, no trigant a retornar-hi al seu antic Monestir, on només s’absentaria per raons de treball. Així, el 1582 estava a Bocairent, taxant el retaule que havia deixat inacabat Joan de Joanes i acabat el seu fill. El 1588 es trobava al Monestir de Jeroni de Sant Miquel dels reis (València), per al que pintà, entre altres obres, el Sant Miquel del retaule de la Concepció i un Crist de la columna al claustre, asumpte que es repetirà a l’esglèsia a de Sant Nicolau de València i al convent dels franciscans de Cocentaina. Segons Orellana va deixar-hi també el seu autoretrat a la cel·la del prior, davant una imagte de la Verge.

El seu estil monumental i devot, ancorat en models dels Macip, va proporcionar-li una gran quantitat d’encarrecs en esglèsies i convents, als que pugué atendre gràcias a les dispenses concedides pels seus superiors al Monestir. Degut a això, i a les nombroses concessions que Borràs havia fet al monestir, el 1601 la comunitat va acordar-hi celebrar cinquanta mises tots els anys per la seua ànima e incloure-l’hi en la llista dels benefactors del monestir. Les seues últimes obres documentades van ser-hi les que va realizar-hi entre el 1602 i el 1604 per al convent franciscà de Sant Sebastià  a Cocentaina, encara que pareix que va seguir-hi en actiu fins al 1608. Morí al mateix monestir.

Posted in Cultura | Tagged | Leave a comment

Jeroni Jacint Espinosa

Comencem l’apartat de cultura de la vila de Cocentaina entre els segles XIV al XVIII parlant del primer dels artistes contestans que hi vorem ací: Jeroni Jacint Espinosa.

Jeroni Jacint de Espinosa (Cocentaina, 18 de juliol del 1600 – València, 1667), va ser un pintor d’estil barroc valencià.  Va viure breument a Cocentaina, poc després, el 1615, va traslladar-se amb la seua familia a València.

La seua primera formació es dona al taller de son pare amb dotze anys. Es diu que la primera obra que va pintar va ser Naixement d’un Sant (probablement Sant Joan Baptista), quadre en el què va demostrar el seu coneixement de l’obra de Ribalta i la seua precocitat pel naturalisme. Amb dèsset anys, el 19 d’octubre de 1616, es va inscriure al Col·legi de Pintors de València. El Col·legi li va demanar tres anys més al costat de son pare si volia ser considerat mestre.

El 1623 va pintar i signar el Crist del Rescat, a partir d’aquesta obra inicia una llarga sèrie d’encàrrecs. Els nombrosos retrats que hi pinta donen testimoni de la seua gran capacitat com a retratista, com els de fra Jeroni Mos, el d’Alonso de Camañas (comte de Faura) o la de Pascual de Borja i Centelles (comte d’Oliva).

Espinosa va rebre la influència d’Orrente, en obres com el Martiri de Sant Marcel o el Martiri de Sant Pere Màrtir de Verona (de l’esglèsia de Sant Nicolau de València, on també es conserven dues escenes del mateix retaule: el Naixement de la Verge i Naixement de sant Joan). L’altra influència va ser la de Francesc Ribalta, com es pot veure en el Sant Sopar de Morella, que segueix la mateixa escena pintada per Ribalta per a l’altar del Col·legi del Patriarca de València. Desapareguts Francesc i Joan Ribalata en la dècada de 1630 el seu prestigi i activitat augmentaren considerablement, fins la seua mort serà el pintor valencià més reconegut.

Tractaria en diverses ocasions el tema de la Verge amb l’infant en les seues obres, com els quadres del Museu Municipal de València, la Mare de Déu del Roser a la basílica dels Desemparats o la Verge i l’Infant en un tron amb àngels del Museu del Prado. Un altra temàtica important en la seua obra són les figures de sants aïllades, com el Sant llorenç i sant Vicent MàrtirSant Ramón Nonat del Prado, Sant Tomàs de Villanueva al Museu de Belles Arts de València, etc. Molts dels quadres que pintà estan signats i datats, en la qual s’evidencia una evolució bastant tímida.

A finals de la seua carrera li encarregaren una sèrie de quadres de temàtica relacionada amb els mercedaris, la Missa de Sant Pere Nolasc, l’Aparició de la Verge a Sant Pere Nolasc, el Descobriment de la Mare de Déu del Puig, etc. El 1665 elaborà el quadre de la Comunió de la Magdalena per a l’altar major de l’església dels caputxins de Massamagramell.

Mor a València el 20 de febrer de 1667. Deixà inacabat un Martiri de sant Leocidi i santa Glisèria per al Col·legi del Patriarca, que l’acabà i entregà el seu fill Jeroni Espinosa de Castro. Entre els seus deixebles que seguiren amb el seu estil està el seu fill, i influí en artistes com Pau Pontons o Gaspar de la Huerta.

 

Posted in Cultura | Tagged | 1 Comment

El conflicte de les Germanies a Cocentaina.

L’alçament dels camperols contra el domini dels senyors feudals, que es va prodruir al Regne de València a principis del s.XVI, també es va fer sentir a Cocentaina.

La pau de les Germanies, oli sobre llenç, per Marcelino Unceta

La presencia a Cocentaina del seu comte, en aquest moment, En Rodrigo, la va fer baluard de la contrarrevolució. El comte va posar en quarantena la vila amb l’objectiu d’evitar el contagi revolucionari, va prohibir l’entrada de gent extrangera que poguera encoratjar-la i va reprimir el moviment de la Muntanya capturant al seu líder a Penàguila, Miguel Domènech. En aquestes circumstàncies Cocentaina es va convertir en el punt de mira dels amotinats i en el 1521 el seu raval va ser saquejat per un grup d’agermanats. La moreria va ser assaltada per els propis habitants cristians de Cocentaina, a pesar de ser una població antiagermanada per causa del seu senyor, el comte Rodrigo de Corella, els musulmans van tindre que fugir a les muntanyes properes de la Serrella i Bèrnia, alguns dels quals es van tindre que dedicar al bandolerisme per a subsistir, fins la seua expulsió del regne de València a l’any 1609.

L’ajuda militar i financera del comte va ser decisiva, va ser avalista d’un crèdit de 12.000 ducats concedits a la corona per a preparar la campanya contra els agermanats.

Des d’Oriola, el líder agermanat Palomares va intentar entrar a Cocentaina al capdavant d’un col·lectiu de mil homes amb la fi d’unir la vila al moviment revolucionari, però el projecte es va paralitzar per l’ intervenció del senyor d’Albatera, Ramón de Rocafull, que va acudir en la seua ajuda.

2013-12-13 17.22.43

Escena militar de la Biblia de Cocentaina.

Encara que a Cocentaina també hi van haver partidaris de la germania, prompte va acabar el comte amb ells i va ser lloc de confiança per al virrei de València, En Diego Hurtado de Mendoza i la seua família que es van refugiar durant un temps a Cocentaina al 1520, més tard acceptaria l’invitació del justícia i jurats de Xàtiva, però prompte es va penedir perquè després de lliurar-se d’una mort segura per la sublevació dels setabenses (habitants de Xàtiva) va tindre que abandonar precipitadament aquesta ciutat i es va refugiar a Dènia.

Posted in Política | Tagged , , , , | 2 Comments

El comtat al s.XVI

Finalment, amb la mort de Joan Ruis de Corella y Moncada el 1519, el seu germà En Rodrigo Ruiz de Corella i Moncada va  ser declarat IV Comte de Cocentaina. Encara que no va tindre un govern fàcil amb l’esclafit de les germanies o la pesta de 1519 en València que es va propagar per tot el país.

Es va casar amb Na Àngela de Borja Llanzol de Romaní.

Va rebre el favor del papa Lleó X, per els seus servicis a l’església abans de tindre el títol, amb la gracia del dret de patronat sobre l’església parroquial de Santa Maria d’aquesta vila, fent-la de caràcter perpetu als seus descendents que per tant tindrien el dret de presentar sacerdots adequats per a rectors de la dita parròquia, obligant el comte a pagar una pensió anual per al culte i clero de la dita parròquia. Bula que es va expedir el 20 d’agost de 1520.

Rodrigo va morir el 10 de juny de 1522.

En Guillem Ruiz de Corella i Borja Llanzol de Romaní, V comte de Cocentaina, fill del anterior, a qui el papa Clement VII li va donar altra bula fent extensiu el dret de patronat a les altres esglésies de la vila i comtat. Bula del 25 de juny de 1530.

Durant el seu govern es van fer grans i extraordinàries reformes en lo tocant a la qüestió morisca, com el mandat de Carles V de que tots els moros devien de ser batejats o eixir d’Espanya, mandat expedit a Segòvia el 13 de setembre de 1524.

Es un exemple de cavaller catòlic i piadós del segle XVI, va presenciar el milacre del suor i les llàgrimes de la Verge del seu alcàsser en la capella de San Antoni, corroborant baix jurament el dit miracle; es va unir amb la filla del virrei de València, En Diego de Hurtado de Mendoza, per tant va estar al seu costat durant les germanies com ho havia estat el seu pare Rodrigo; va rebre del papa Clemente VII el patronat de les esglésies novament construïdes en el seu comtat i mes tard acompanyaria al emperador Carles V en les seues jornades per les nacions d’Europa. Li va demanar al emperador que llegitimara al seu fill bastard En Joan Ruiz de Corella i l’habilitara per a tots els actes legals, concedint-li drets de fill legítim per a que poguera rebre tota classe d’honors i dignitats i per a que el poguera succeir. Aquest comte va desaparèixer cap al 1541, encara es un secret misteriós aquesta desaparició. Quan va desaparèixer els governadors del comtat van ser el noble En Melchor de Perellón i En Francisco de Corella, el seu llugartenient, i per tutor de En Ximèn Ruiz de Corella i Mendoza, fill de Guillermo, En Alonso de Barrantes, ja que aquest encara era menor d’edat.

En Ximèn Pérez de Corella i de Mendoza II, VI comte de Cocentaina. Es va casar en Na Beatriu de Mendoza, a la mort de la seua esposa en 1565, el comte es va traslladar a Castella, on va estar pres molt de temps per ordre del rei, morint en Sevilla en 1601, va tindre tres fills amb ella però van morir i el va succeir el seu net Gastón.

Posted in Política | Tagged , , , , | 1 Comment

La vivenda dels Corella. El Palau Comtal.

És un edifici d’estil gótic i renaixentista que  ha tingut diverses etapes constructives al llarg del temps.

Les restes del primer edifici es troben en el pati del Palau, baix del paviment actual, i també en el espai entre les torres corresponents al costat oest. Son fragments de murs construïts amb tapial, la seua disposició no té ninguna relació amb la planta actual de l’edifici, i per les seues característiques i per la ceràmica trobada deuen de correspondre a l’època musulmana, de principis del s.XII, quan Cocentaina seria un poble important, cap de districte, i per tant, aquesta construcció militar podia ser la residencia del governador de la zona.

Com a conseqüència de la repoblació de cristians posterior, realitzada per Jaume I, i de la precària situació d’aquests, front a la nombrosa població musulmana, es va construir una vila de nova planta que es va cercar amb muralles i en l’angle SO es va començar a construir a finals del s.XIII un alcàsser com a residencia del senyor feudal de la població. En aquest moment, les característiques de l’edifici serien les següents:

–          Planta quadrangular de 55m de costat amb quatre torres amb els costats reforçats per sillars i coberta almenada.

–          Dependencies en les ales Nord i Est, deixant els costats Sud i Oest com a simple mur defensiu, formant part del circuit emmurallat.

2013-12-16 10.35.48

Planta del palau en els ss.XIII-XIV

D’aquest model hui en dia es manté la planta, les finestres gòtiques que donen al pati i les portes d’arc de mig punt que existeixen en les torres, a més de la principal de la capella i altres que hi ha al pati. Les torres també son d’aquesta època, però eren més menudes, creixeran amb la reforma dels Corella que també modificaran l’interior. Aquest alcàsser cristià va tindre diversos senyors com l’almirall d’Aragó, Roger de Llúria, altres nobles il·lustres, a més de varies reines d’Aragó. Va patir destrosses en la guerra de l’Unió (1348) i quan Cocentaina va ser cremada pels moros de Granada a principis del s.XIV. També va servir ocasionalment com a residencia de les autoritats municipals. Va ser per tant, símbol del poder feudal.

Una vegada la vila va passar a mans dels Corella en 1448, l’alcàsser de caràcter més bé militar, es va passar a convertir en una residencia senyorial, el que justifica que a partir d’aquest moment s’anomenarà Palau. Els comtes van començar una sèrie d’obres que li donaran l’aspecte que te en l’actualitat, la reforma va consistir fonamentalment en una elevació de l’edifici, es van elevar les dues torres existents destinant els espais resultants a l’almacenatge dels productes amb que es pagava als comtes i també com habitació de servici, es va construir a més l’ala sud i es va posar al mateix nivell tot el pis principal on es trobaven les principals estances, per això es van tindre que modificar els nivells de les torres, quedant tapiats alguns espais d’època anterior. Aquesta etapa es caracteritza per l’ús de la rajola i l’argamassa com a material, en lloc del tapial anterior.

2013-12-16 10.23.25

Planta isomètrica Palau Comtal

L’ultima obra realitzada pels Corella va ser la del pati, de la que hui en dia només queda la fatxada orientada cap al Nord. Te dos pisos, la planta baixa te cinc arcs i el pis superior cinc finestres.

 

Possiblement aquesta obra es va dur a terme a principis del segle XVII i va quedar interrompuda, donant-se a terme només en un dels quatre costats del pati, la causa, tal vegada, va ser l’expulsió dels moriscos que va privar als Corella de bona part dels seus ingressos. A més durant el segle XVI els comtes de Cocentaina van estar de forma freqüent absents del comtat, encara que quedaria la seua família però aquesta presencia seria cada vegada més esporàdica.

 

Posted in Cultura, Política | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

El comtat de Cocentaina al segle XV

Violant de Bar, per tant, va ser la seua senyora, però la vila de Cocentaina va tornar a ser patrimoni reial a la seua mort en 1431. En 1438 va ser venuda a Joan de Pròxita per 70.000 florins, qui va ser el seu senyor fins 1446, quan el rei va comprar per la mateixa quantitat la baronia però la va tractar de vendre de nou a la ciutat de València, per la seua necessitat de recursos per a continuar la guerra i conquesta del regne de Nàpols, el que va fer per 20.000 florins, però poc temps va durar en mans de València perquè prompte tornaria a mans del rei, per a vendre-la definitivament en 1448 per un preu de 80.000 florins a un dels seus cortesans mes il·lustres, Ximen Pérez de Corella, governador del regne de València i al mateix temps va elevar la baronia a condició de Comtat, i fins el primer terç del segle XIX va pertànyer a la família dels Corella, que a finals del XV van construir el magnífic Palau Comtal que encara pot veure’s a Cocentaina.

2013-12-16 10.19.53

Escut de la família dels Corella

Per tant, Ximèn Pérez de Corella, va ser el I comte de Cocentaina, però va ser nombrat per a múltiples missions diplomàtiques que el van dur a estar apartat de la vila, la seua mort li va arribar a Nàpols el 17 d’octubre de 1457.

El va succeir el seu fill Joan Ruiz de Corella i Llanzol de Romaní, II comte de Cocentaina, que va seguir acumulant propietats i dignitats en València i en Sicília. Es va casar successivament amb Beatriu de Centellas, filla dels comtes d’Oliva i amb Francesca de Moncada, filla dels virreis de la Cerdanya, a més, també va ser virrei a València. Va morir l’any 1478.

El va succeir En Joan Ruiz de Corella i Moncada, III comte de Cocentaina, fill del seu segon matrimoni amb Francesca de Moncada, aquest es va casar amb la filla de l’adelantat major en el regne de Murcia, Na Joana Fajardo, sense obtindre d’ella successió, per això va intentar que el seu patrimoni es declarès de lliure disposició amb l’objectiu de poder-lo deixar en testament a qui ell volguès, en perjudici del seu germà Rodrigo, que d’acord amb els furs de València devia de succeir-lo. Aquest imaginant-se lo pitjor va portar l’assumpte davant l’Audiència Reial de València que va fallar al seu favor, però el comte va apel·lar davant el rei que va ratificar la sentència anterior al considerar que el patrimoni de En Joan havia sigut concedit pel monarca a la família dels Corella i si hi havia descendència directa o col·lateral, devia de respectar-se.

El III comte de Cocentaina ha imitació del seu avi i el seu pare, havia prestat grans i valuosos servicis al rei En Joan, i després al seu fill, el Rei Catòlic, així que el rei En Ferran el Catòlic el va distinguir amb la confirmació o prorroga del privilegi d’imposar sises en la vila de Cocentaina durant 15 anys consecutius, donant-li així plena facultat i llicencia per a establir i ordenar sises o imposicions en la forma que millor li pareixera, sobre el pa, el vi, l’oli, la carn, el peix… afegint la facultat de poder canviar estes imposicions com millor li pareixera, i per a que la gracia fora mes completa, li va perdonar la quinta part dels diners recaptats per mitjà d’aquestes imposicions, que per costum es reservava la Cúria Reial. Aquest reial privilegi es va firmar a Alcalá d’Henares, el 25 de desembre de 1497. Altres gracies concedides a aquest comte van ser, per exemple la confirmació de franquícies a aquesta vila, que consistia en l’extensió de tot impost de peatge, pontatge… en tots els pobles del regne de València.

Un altre privilegi a destacar va ser el del 22 d’abril de 1489, pel qual el comte podia gaudir lliurement dels seus estats a Cocentaina, sense gravamen de cap tipus.

 

Posted in Política | Tagged , , , , , , | Leave a comment

El senyoriu de Cocentaina al s.XIV

Al segle XIV, el regne de València estava dividit en dues governacions, la Dellà Xixona, amb seu a Oriola i la Deçà Xixona dividida en tres demarcacions, una d’elles la Dellà Xúquer amb seu a Xàtiva, en aquesta és on podíem trobar l’actual comarca del Comtat.

Amb el temps formaria senyoriu, el seu senyor feudal va ser l’almirall Roger de Llúria, a la seua mort va passar al seu fill, Roger de Llúria i Lanza i al morir dos anys més tard, al seu germanastre Berenguer de Llúria i Entença.

2013-12-13 17.18.06

La baronia de Cocentaina constava també de les alqueries de Fraga, Alcosser, Alcúdia, Muro, Benámer, Rafol Blan (l’actual Alquería d’Asnar), Benifit, Setla, Benifloret, Benimafuet, Gaianes, el Rahal i Penella.

A la mort de Berenguer va haver conflicte entre els descendents de l’ almirall Roger de Llúria i va tindre que intervindré Jaume II (nét de Jaume I, que va augmentar els senyorius de Roger de Llúria) que va determinar entregar la baronia a la filla de l’almirall Beatriu de Llúria i Lanza que va morir al 1335 i la va succeir el seu tercer fill Alfons Roger de Llúria i Xèrica. El rei Pere IV davant la fidelitat d’Alfons en la guerra de l’Unió li va concedir el privilegi del mer e mixte imperi amb la facultat de transmitir-lo als seus descendents. Va morir sense successió en 1355, així que el senyoriu passà al seu germà Pere de Xèrica (casat amb Bonaventura D’Arborea) que en 1356 va ser nombrat capità general del regne de València quan el rei de Castella provocà la guerra al d’Aragó i  va destacar particularment  en la campanya contra l’Infant don Ferran, marques de Tortosa, al que va desallotjar d’Alacant. Va morir en 1362 i el va succeir la seua filla Beatriu, però el rei Pere IV va atorgar la Baronia a Joan Alfons de Xèrica per “justes e raonables causes”, donació que va ser recurrida per Bonaventura d’Arborea i en 1356 el rei va revocar la donació, però els veïns de Cocentaina es van resistir a complir la ordenança del rei, ja que Joan Alfons de Xèrica havia cobrat varies rentes de la vila i volien que aquestes no es tornaren a demanar per al nou senyor. També li havien prestat 11.700 sous, jurant aquell que res agafaria de les rentes de Cocentaina i Planes, fins que el deute fora pagat. Tot açò va ser acceptat per Beatriu i ja no va tindre problemes en possessionar-se la baronia, es va casar amb el noble Antoni d’Aragó.

El matrimoni, va vendre al 1372 a Joan d’Aragó, comte d’Empúries, la baronia de Cocentaina al qui va pertànyer fins al 1378, quan la va vendre al rei Pere IV (monarca aragonès, en la fotografia següent)per un preu de 16.000 florins i aquest la va entregar a la seua esposa Sibilia de Forcià.

2013-12-13 17.16.08

A la mort de Pere IV al 1387, Sibilia va tractar de fugir a Castella per la seua enemistat  amb el seu fillastre, el ja rei Joan I, qui li va confiscar tots els seus bens donant-los a la seua esposa Violant de Bar, ultima senyora de la baronia de Cocentaina al s.XIV.

Posted in Política | Tagged , , , , | Leave a comment

Precedents… temps de Reconquesta

Primer anem a remuntar-nos al temps de reconquesta. Cocentaina en aquest context, seria una de moltes viles que buscaven una capitulació beneficiosa, evitant així problemes a Jaume I, que tampoc els desitjava. El consell musulmà contestà va establir contactes amb les autoritats reials i els va entregar la vila a canvi d’un reconeixement dels seus drets cap a 1245. Així, Cocentaina no va patir grans trastorns amb la dominació cristiana, probablement les cosses es mantingueren com abans de la seua conquesta, inclòs la custodia del seu castell degué d’estar baix la custodia d’algun musulmà que comptaria amb la confiança del rei. El consell local li prometria fidelitat i li pagaria certa contribució al monarca y aquest, per la seua part, els respectaria els seus drets i costums. La presencia de població cristiana durant aquests anys seria nul·la, es va potenciar la permanència dels seus antics pobladors musulmans, ara convertits en mudèjars.

Però en 1247, aquesta situació de calma es va acabar i es va produir l’alçament musulmà contra la dominació cristiana, el líder va ser al-Azraq que protegit pel relleu muntanyós que envolta la seua residencia d’Alcalà, a l’est de Cocentaina, va mantindre conflicte amb les tropes cristianes fins a 1258. Així, Jaume I, es va donar conter que el domini no seria efectiu fins que no es canviara la població autòctona musulmana per altra cristiana. Amb aquest fi, es van mobilitzar les institucions estatals i eclesiàstiques concedint tot tipus d’avantatges terrenals i espirituals a tots aquells valerosos que s’arriscaren a repoblar aquestes terres de frontera. La reacció cristiana es farà patent passant a controlar, un a un, els castells sublevats. Al final només quedarà el santuari rebel d’Alcalà, per això es va traslladar Jaume I a Cocentaina que amb les seues tropes es va dirigir a l’encontre d’al-Azraq, al que va fer capitular el 8 de juliol de 1258 i aquest, es va tindre que exiliar encara que alguns dels seus seguidors encara tindrien la possessió d’importants castells.

Chaime I d'Aragón.jpg

Després d’açò, va haver un període de pau i prosperitat que va acabar per les tensions del segon alçament mudèjar de 1275, on al-Azraq va trobar la mort davant els murs d’Alcoi. Va ser una victòria cristiana però es va veure ennegrida per la derrota posterior en el barranc de la Batalla, al intentar els alcoians, reforçats, probablement pels contestans, eixir en persecució de les tropes del llegendari líder.

Al ritme d’aquests fets va anar sorgint una nova Cocentaina, passant de la Qustantaniya musulmana a la Cocentaina cristiana. La primera situada en la vessant oriental del turó del castell i el primer assentament cristià es va situar en les pròpies vivendes d’aquells musulmans que havien preferit emigrar a terres musulmanes després de la conquesta o durant el primer alçament, l’ ubicació en la vessant muntanyosa no responia a les formes de  vida ni als models defensius vigents dins del món catalano-aragonés, així que feia falta buscar un nou assentament. Per a la població musulmana, Jaume I, va fundar el raval o moreria de Cocentaina, per altra banda,  l’assentament cristià es va alçar sobre hortes i reals cedits a la comunitat cristiana pel monarca Jaume I. La seua planta tenia el model clàssic hipodàmic, formant un rectangle, protegit per muralles i amb portes d’accés en cadascun dels seus costats: el portal de Xàtiva, el de Travadell, el de San Jaume i el d’Alcoi. En els angles NE i NW es van situar respectivament, l’església de Santa Maria i el alcàssar o residencia dels oficials reals, els seus murs formen part de la muralla exterior. Després es van anar construint les vivendes dels contestans, els edificis destinats a servicis públics i les muralles defensives, necessitant gran part del que falta de segle. Amb el nou segle, el XIV, el recinte interior va quedar saturat i es va començar a construir a extramurs.

Cocentaina es va mantindre baix el patrimoni reial des de la seua conquesta fins a 1291, quan va ser entregada en senyoriu a Roger de Llúria, que es va convertir en el primer senyor de la vila.

Posted in Política | Tagged , , , , | Leave a comment

Per a començar…

SITUEM-NOS…

Cocentaina es troba situada a la vora del riu Serpis, a la vessant est de la serra de Mariola i el puig de Montcabrer, amb 1390m d’altitud.

panoramica2

Cocentaina és el cap de la comarca del Comtat i té un ampli terme municipal (378,9km2).

595px-Cocentaina-Mapa_del_Condado_de_Cocentaina.svg

La distancia a València és de 110km i a Alacant de 60km. Es comunica amb aquestes ciutats a través de la carretera nacional 340, amb línies regulars diàries a València (tren i autobús) i a Alacant (autobús). La població actual es situa al voltant dels 11.500 habitants.

mapa cocentaina 2

Posted in Sin categoría | Tagged , , , | 2 Comments