Industria segles XVII-XVIII.

Des de finals del segle XVI, les manufactures urbanes tradicionals, especialment les tèxtils, van entrar en crisis degut a les seues restriccions gremials i als elevats costos del treball, al que hauria de afegir-se el desenvolupament paral·lel de l’agricultura, basat en una tímida però creixent especialització regional i en la diferenciació interna dels llauradors que va fer aparèixer un extracte de llauradors amb terra insuficient i necessitats d’ingressos suplementaris.

Els preus industrials van créixer en menor mesura que els agrícoles. El descens en el consum de bens de qualitat va suposar l’extensió de les noves draperies, teixits molt mes lleugers i fàcils de fabricar. D’aquesta forma es va reforçar la tendència general a la ruralització de la producció que ja es constatava des del segle XV.

Les dificultats també es van constatar a Cocentaina on el consell va dictar a principis del segle XVII, mitjans per a frenar la competència de la mà d’obra estrangera. La conjuntura va inclinar mes la balança del costat dels artesans dependents, desprès de l’expulsió dels moriscos, per la falta de mà d’obra poc qualificada. Inflació, crisis de la demanda i pressió al alça sobre els salaris anaven a marcar a mitja termini la crisis de la manufactura gremial en els moments immediatament posteriors a l’expulsió dels moriscos. En Cocentaina aquesta crisis acabaria amb  les activitats industrials de la vila fins al segle XVIII, la seua revitalització es produiria influenciada per Alcoi i Bocairent.

Encara que va perviure un extracte d’artesans semi-independents a Cocentaina, la norma general es va basar en la relació salarial entre un fabricant que proporcionava la matèria prima i un artesà que la transformava en el seu domicili per comte d’aquell.