Nicolau Borràs Falcó (Cocentaina, 1530-1610) fou un pintor renaixentista valencià deixeble i continuador de l’estil de Joan de Joanes, que amb ell es prolongarà fins ben entrat el segle XVII, restant al marge dels nous corrents naturalistes representats per Francesc Ribalta i Joan Sarinyena.
Mantingué forts llaços amb el pintor Vicent Macip. Açò es reflecteix en obres com el retaule dels Misteris del Rosari al convent de Sant Doménec d’Oriola o al retaule de les Ànimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari a Alacant, l’any 1574.
Pareix probable, per què ell mateix va declarar-hi en alguna ocasió, que va formar-s’hi a València al taller de Joan de Joanes, a qui anys després, el 1581, l’anomenà El meu preceptor i benvolgudíssim mestre, en companyia d’un fill d’aquest, Vicent Joanes, amb qui més endavant apareixeria relacionat.
Les primerenques notícies de Nicolau com a pintor daten de l’any 1558 quan es trobava treballant en la conclusió del desaparegut retaule major de l’esglèsia del Salvador de Cocentaina. Rebè ordes sacerdotals cap a 1560 i consta que en l’any 1569 va obtindre la llicència com a confessor de clergues i seglars.
Aquesta nova ocupació no li va fer-hi abandonar-hi la pintura, que continuà practicant a Cocentaina, a la que va seguir-hi vinculat i on deixà diverses obres en l’esglèsia de Santa Maria, el Palau Comtal i el convent franciscà de Sant Sebastià. Al mateix temps es desplaçava pel Regne de València fent entrega de retaules per a esglèsies i convents, conservant-se entre d’altres el retaule dels Misteris del Rosari pintat per al convent de Sant Domènec d’Oriola, o el de les Ánimes de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari a Alacant, datat el 1574, en el que va seguir-hi una tipologia molt difosa a València al siglo XVI i que abordarà en alguna altra ocasió, como al retaule parcialment conservat de l’esglèsia del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a Gandia.
Treballant al Monestir de Sant Jeroni, es va sentir-hi atret per la vida monàstica i solicità el seu ingrés als 45 anys d’edat al mateix monestir, on, un any després, el 1576, va fer-hi testament i profesà com a monjo. Pintà en ell el seu retaule major, format per catorze taules de gran format i complexitat compositiva, conclós el 1579, i diversos retaules menors junt a altres pintures per a distintes depenències. Dels retaules citats per las fonts, s’han perdut els dedicats a Sant Llorenç i Magdalena, així com les pintures al fresc localitzades a distints llocs dintre del monestir. Únicament es conserva al seu puesto El sant sopar, grisalla pintada al tremp que presidia un dels refectoris del monestir.
La seua inquietud espiritual va portar-l’hi a passar-si a l’orde franciscana durant un breu període, no trigant a retornar-hi al seu antic Monestir, on només s’absentaria per raons de treball. Així, el 1582 estava a Bocairent, taxant el retaule que havia deixat inacabat Joan de Joanes i acabat el seu fill. El 1588 es trobava al Monestir de Jeroni de Sant Miquel dels reis (València), per al que pintà, entre altres obres, el Sant Miquel del retaule de la Concepció i un Crist de la columna al claustre, asumpte que es repetirà a l’esglèsia a de Sant Nicolau de València i al convent dels franciscans de Cocentaina. Segons Orellana va deixar-hi també el seu autoretrat a la cel·la del prior, davant una imagte de la Verge.
El seu estil monumental i devot, ancorat en models dels Macip, va proporcionar-li una gran quantitat d’encarrecs en esglèsies i convents, als que pugué atendre gràcias a les dispenses concedides pels seus superiors al Monestir. Degut a això, i a les nombroses concessions que Borràs havia fet al monestir, el 1601 la comunitat va acordar-hi celebrar cinquanta mises tots els anys per la seua ànima e incloure-l’hi en la llista dels benefactors del monestir. Les seues últimes obres documentades van ser-hi les que va realizar-hi entre el 1602 i el 1604 per al convent franciscà de Sant Sebastià a Cocentaina, encara que pareix que va seguir-hi en actiu fins al 1608. Morí al mateix monestir.