El Gran Duc

Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!

_

Compártelo

Potent com una locomotora vingué el president a Alacant. A la porta de l’auditori l’esperava una colla amb edat suficient per a haver estudiat quan allò del florido pensil, amb excel·lent en Formación del Espíritu Nacional, però fluixeta en àlgebra i geografia: “Cataluña = España”, deien en uns cartells. També esperaven Jordi Vayà i alguns membres d’Alacant.som, amb plagudes invitacions al seu primer acte, que tindrà lloc esta vesprada a la Seu Universitària d’Alacant. Molta sort, amics, i, com que hui celebrem la conversió de sant Pau, ja sabeu on teniu l’aixopluc i la casa comuna. No tardeu a vindre que hi ha molta faena. Una vegada dins, veig Joan Borja i Josep Forcadell, eficients i comprensius directors meus al Departament i el Secretariat. També hi són Manolo Santana, no el tennista sinó el professor de dret, i Ángel Franco, tots dos del PSOE, si no vaig errat. Salude Daniel Climent, druida insubornable; Pau Caparrós, articulista independentista i enyorat company de pis; Ferran de Rojas, democristià tricolor i única dimissió en la Unió Valenciana que manava de la Conselleria de Mig Ambient; l’assenyat Herme Maria, germà de Joangre, rauxa i sobretot disbauxa de la família; Xavi Tro, atret fa anys per ERC i ara per Jordi Pujol, amb qui es fa una foto mentre li diu “als valencians ens fa falta tindre un president com vosté”. De l’aplec excursionista a la realpolitik sense abandonar les xiruques; això és evolucionar, Xavi. També estan Paco Blay i Rafa Terol, que han sigut respectivament, a Alcoi, el primer regidor nacionalista i el primer convergent declarat. Es fan els desmenjats, però, quan puge al cadafal perquè el Molt Honorable em dedique un llibre, s’hi enfilen ràpidament per a fer-li el besamans… Hi ha igualment el meu assessor i cosí Robert Vilaplana i la companya de treball Anna Puigcerver i el seu hereu Francesc, que són els dos Bloc però encara no ho saben. Canal 9 comença a enregistrar la sala plena de gom a gom. El càmera és un gran professional, intuïx els lideratges futurs i fa un gir de 180 graus per a gravar unes imatges de Natxo Bellido, assegut justament al meu costat. Açò volia ser una crònica seriosa i sembla la d’una revista… de Lina Morgan: “Ya reconosco al caballero que manda flores y…”. Fem una ullada a la premsa digital:

• Pujol: “Estamos arrinconados sin el corredor AVE Mediterráneo” (Información)
• Jordi Pujol urge al Consell y a Cataluña a un pacto para exigir el Corredor Mediterráneo (Información)
• Pujol cree “urgente” que Cataluña y Valencia colaboren (El País)

Això i més durant quasi dos hores, amb 80 anys a l’esquena i sense cap paper davant. Anà de Tortosa a la Xina, d’allà a Estrasburg, Castelló, Londres, València, Maó, Algèria, Zaplana, Barrionuevo, Aznar, González, Martorell, March, Marta… Em quede amb la sentència que, a Europa, els estats que hi ha al centre del mapa no ajuden els més extrems: “França no ajuda Espanya i Espanya no ajuda Portugal”. Si extrapolem això a casa nostra, ¿ajuda Catalunya al País Valencià? Crec que amb Pujol de president sí, i amb el pròxim… també!

Compártelo

Ni Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme.

A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.

Compártelo

En el número 1.333 de la revista El Temps, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora publica un article titulat “Proust i el blaverisme banal”, en el qual, sense citar el mitjà, critica l’enfocament que, sota el titular “Proust més accessible que mai”, es fa d’una nova traducció al català de la novel·la Combray. Reproduïsc uns fragments de l’opinió d’Alzamora:

“Què vol dir que Proust és ara “més accessible que mai”? Doncs que l’anterior traducció de la Recerca al català, deguda a Jaume Vidal Alcover, presenta l’inconvenient de ser “plena de mallorquinismes”, però finalment “a partir d’ara [l’obra de Proust] es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Textual. Deduïm, doncs, que Vidal Alcover no va fer la seva traducció al català, sinó que la devia engiponar en un idioma més o menys exòtic, qui sap si l’urdu o el swahili [...] Naturalment que es pot discutir l’encert i la qualitat de la traducció de Vidal Alcover [...] Però desqualificar-la pel fet de contenir mallorquinismes i afirmar a continuació que ara ja podem llegir Proust “en català” és una declaració solemne del blaverisme banal que cada dia més s’escampa a Catalunya, i que s’expressa mitjançant un menyspreu escandalós per totes les variants del català que no siguin la central. Un menyspreu que s’alimenta de la ganduleria i la ignorància contumaç  envers tota la realitat que es produeix més enllà de l’Eixampla de Barcelona. Voleu blaveros? Cerqueu-los al Principat”.

Al Baix Empordà i fa ja uns quants anys, un amic d’Alzira s’indignà perquè en un restaurant li digueren “No tenim licor de bresquilla, si en vol de poma o préssec, sí”. En una oficina de turisme de Tarragona, una informadora m’indicà que duia a la samarreta la taca indigna d’una errada ortogràfica: “Hi diu “jo també estudie en valencià” i hauria de dir… estudio en valencià”. Estic segur que teniu més d’una anècdota com estes. Quanta raó tenies, Enric, quan m’advertires que al País Valencià hi ha blaveros, però a Catalunya ho són tots.

Compártelo

Abans d’eixir al camp, Pep Guardiola va dir als jugadors: “Si perdem, continuarem sent el millor equip del món. Si guanyem, serem eterns”. Vaig seguir el partit de reüll, sense perdre el fil de la conversa amb els amics ni de vista la botella d’herbero. Estàvem a casa de ma mare, seguidora del Barça però no quan juga amb el València; així té els dos fills contents. S’acabava el matx i l’herbero i em dolia vore que la gesta no s’acompliria, que no en serien 6 de 6, que el veí madridista devia estar ballant amb un peu, que… gooool d’un tal Pedro Rodríguez. Em vaig alegrar moltíssim, el jugador que mastegava xiclet i picava l’ull a la càmera quan sonava l’himne d’Espanya, convertit ara en entrenador, duia el Barça al cim més alt. I ho feia amb un president que creu de veritat que el Barça és més que un club. Laporta està encantat de conéixer-se, va carregat d’ínfules, és un milhòmens… com quasi tots els presidents de grans clubs de futbol. La diferència és que, a més, és catalanista fins al moll de l’os, independentista i tot, i això no li ho perdonen.

Guardiola ha fet etern el seu Barça, però se n’ha parlat poc. La més efímera de les gràcies terrenals, la bellesa, s’ha imposat en els comentaris de l’actualitat rabiosa. L’entranyable conte de Hans Christian Andersen s’ha barrejat impúdicament amb el terrorífic Frankenstein de Mary Shelley i han donat lloc a un engendre morganàtic del paper couché espanyol: la nova imatge de la Belén Esteban. Impressionat vaig quedar en vore-la. El rostre èquid i cantellut d’abans ha mudat en perfil dolç i envellutat, talment com una mena de barbie ravalera, l’arna és ara papallona, llaor i glòria a l’autèntica princesa del poble! Tribunes serioses i no tant han criticat la metamorfosi. Arran de tant de comentari vaig recordar un article que l’amic i mestre Lluís Fornés va titular “Yo me hubiera operado las tetas”. L’acaba amb una gran veritat: “En la vida hi ha moltes paradoxes amb les quals no queda més remei que aprendre a conviure”. Si voleu llegir-lo, feu clic ací. Bon Nadal a totes i tots.

Compártelo

En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.

Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…

Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema:

Compártelo

Mentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.

Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i detestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?

Compártelo

La Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales ha complit vint anys. Vint anys ja i sembla que en tinga dos-cents o dos mil, per la modernitat del seu discurs. L’entitat ha pres volada i importància des que el PP deixà de governar Espanya, però no sembla un suport ferm a les aspiracions de Mariano Rajoy, sinó més bé un contrapoder al president i presidenciable popular. FAES es defineix com un “Think Tank con una estructura muy reducida” i mai com en este cas l’anglicisme demana una traducció literal: FAES és un “Pensar tanque”, FAES és el panzer de l’expresident Aznar. Posarem un exemple del rigor històric i l’anàlisi profunda de FAES. En el vídeo que titulen La revolución de la libertad, la veu narradora recorda a l’espectador que “Fascismo y comunismo han oprimido con voracidad totalitaria a los hombres”, mentre en pantalla apareixen imatges de dictadors: Stalin, Hitler, Pinochet, Mao, Castro, Jaruzelski… però n’obliden un. Sí, és el que suposeu. Més endavant, tot i que per a FAES “España es una gran nación, una nación plural con una Historia de siglos”, l’acurada revisió històrica sobre la lluita per la llibertat passa de puntetes per la qüestió pàtria i ho ventila dient “En los 70 tan sólo Portugal y España entraron en el minoritario club de los países libres”, com si l’assumpte haguera sigut qüestió de pagar quatre derrames.

El cas és que en el seu 20é aniversari, FAES ha lliurat el Premio FAES de la Libertad a Joan Carles de Borbó. El rei espanyol l’ha agraït amb entusiasme i paraules semblants als del missatge de Nadal. És normal, ell i Aznar no s’han dut mai bé. La seua era una relació obligada, protocol·lària. Es nota en els gestos, el monarca pot arribar a abraçar Felipe González, però no passarà d’encaixar la mà de José María Aznar. El recel és mutu, segons diuen. I doncs, per què ara este premi? Sosté Ramoneda en el seu dietari radiofònic que Aznar cobeja un títol nobiliari i per això ensabona l’epidermis reial. Vol ser duc, com Suárez. I ací va la pregunta. En cas que arribara, quin creieu que hauria de ser el ducat d’Aznar? Li aniria perfecte Duque de España, però per aclamació femenina popular eixe és Miguel Ángel Silvestre. Jo propose que Sa Majestat el faça Duque de Valencia, tal com va ser Narváez, president d’amarga memòria per als liberals de veritat. Pel serveis contra el “nacionalismo excluyente”, també podria nomenar-lo Duque de Berwick. Per estar amb el costat fosc no li aniria malament ser comte, el Conde Dooku, i per les maneres que té de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel podria ser Duque de Alba, però eixe ducat encara té ama. Què proposeu vosaltres?

Compártelo

A partir de l’any que ve, no hi haurà anuncis en la televisió pública espanyola. Alguns han criticat el canvi perquè diuen que el govern vol desviar ingressos als canals privats i es pregunten com es finançaran la Primera i la 2. Doncs com la RENFE, supose. Em sembla una bona mesura, l’abús d’espots et fa avorrir la tele, la xica, el bo, el roín i la pel·lícula sencera. Si canviem de mitjà, esta fórmula lliure de publicitat és la que oferix, per exemple, Radio 5. Hi ha principalment notícies, però també entrevistes, reportatges, consells mèdics, assessorament legal, biografies, història, divulgació científica, informació sobre Internet… generalment en microespais de pocs minuts. Entre la programació de més durada, destaque la tertúlia política de 24 Horas, l’única per on passen representants de tots els partits que hi ha al Congrés; Espacio en blanco, el clàssic de por i misteri per a valents i caguerris, i Las aceras de enfrente, que conduïx Luis Antonio de Villena.

M’agrada l’estil d’eixe paio. És intel·ligent i elegant, sense caure en la pedanteria o l’afectació. Pel títol podeu imaginar que és un espai sobre el món LGTB i pel conductor que és, sobretot, un programa cultural. Cada dissabte a la nit, per a començar emissió no sonen The Village People o el Dragostea Din Tei, sinó unes notes antigues, potser de les Danses de Terpsichore, molt adequades a l’aire de noble republicà que té De Villena. Està molt preocupat l’home per l’anivellament intel·lectual del col·lectiu gai: l’arquetip d’homosexual culte s’està esvaint. Diu que és un símptoma de normalitat, perquè gais i lesbianes ja no necessiten trobar conhort en els textos de Safo, Wilde, Cernuda, Gil de Biedma o Kavafis, però lamenta que la carrossa substituïsca la cultura com a emblema del grup.

Per això, parla de llibres, cinema, educació, política, teatre, filosofia… El 21 de novembre, convidà un joveníssim i incipient rapsode que, al final del programa, tingué l’oportunitat de llegir un poema propi. Hi fa el xaval la descripció d’una experiència homoeròtica a tres bandes i l’acaba, més o menys, amb estes paraules:  “nos amamos mucho con la boca y con el culo”. Quanta sensibilitat, quin refinament! És una pena que no puga reproduir fidelment el fragment perquè, curiosament, este àudio és l’únic que no apareix en la llista de posdcasts del programa. Ara bé, el millor de tot va ser l’epíleg de Luis Antonio de Villena, me l’imagine arquejant les celles i pujant-se les ulleres amb l’índex abans de dir: “Un final muy catuliano”. Bé, recomane l’emissora, el programa i que feu clic ací, si voleu rescabalar-vos de la cruesa anatòmica anterior amb els versos enamorats d’un valencià imprescindible, cantats per un català inspirat. Tots dos del ram de l’aigua, que és com es diu en esta llengua “la acera de enfrente”.

Compártelo

De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es que me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.

Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:

Compártelo