Home » 2007 » octubre

Monthly Archives: octubre 2007

octubre 2007
M T W T F S S
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Comentaris recents

Les causes dels màrtirs

498 catòlics espanyols van ser beatificats ahir. El motiu és que van patir i morir, entre 1934 i 1939, per la seua fe en Crist i, segons s’explica, perdonaren els seus botxins en l’hora suprema. La data en què se celebraran estes noves beatituds, juntament amb les santedats de Sever i Lleonard, està ben pròxima: el 6 de novembre. Beats són, per tant, tots els que ahir estaven representats en l’immens tapís desplegat al Vaticà.

Són tots els que estan, però no estan tots els que són. Xabier Arzallus, eixe exjesuïta a qui molts consideren l’encarnació del maligne, ens ha recordat que “Franco va entrar a Euskadi matant sacerdots, en matà dènou d’entrada i n’haurien matat mil si no els para algú des del Vaticà i des de l’episcopat europeu”. Altres fonts rebaixen esta xifra a setze, però, tant fa, la quantitat de religiosos assassinats per les tropes de la Cruzada augmenta quan es comptabilitzen, per exemple, les monges mortes per les bombes nazis a la capella de Santa Susanna a Durango. La festivitat de tots estos màrtirs continuarà sent l’1 de novembre, la dels sants anònims.

Els nous beats caigueren tots a la zona republicana. I els altres? No eren també ministres i serfs de Déu? Per què no se’ls ha reconegut igualment? Sembla que la raó és que no foren assassinats per la seua fe cristiana, sinó per la seua fe abertzale o simplement perquè, mira, estaven on no tocava. Vull recordar ara la mort d’un dels sacerdots exclosos d’esta beatificació: Jeroni Alomar, vicari de Llubí. El delicte d’este home que, segons diuen, morí sense sotana, per no voler que es tacara de sang, i cridant “¡Viva Cristo Rey!” fou l’ajuda que prestà a molts republicans per a escapar d’una mort segura a l’illa de Mallorca, en mans dels rebels des del començament de la guerra. Aplicava Alomar el nou manament de Jesucrist en la Santa Cena: “Com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres. En això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us teniu amor els uns als altres” (Jn 13,34-35). Ni per roig, ni per separatista; el 7 de juny de 1937, este home fou afusellat per ajudar el proïsme. No és això un martiri? No és causa suficient per a ser beatificat?

vatica.jpg

Guarrerida española

Va dir Manuel Vázquez Montalbán que la loteria i la lliga de futbol eren els dos elements que més feien per la unitat d’Espanya. L’escàs èxit de la crida de Rajoy a exhibir la bandera espanyola el 12 d’octubre i els elevats índexs d’audiència del partit Dinamarca-Espanya del dia següent corroboren el pensament de l’enyorat culé, comunista i columnista.

Podríem identificar més bigues de l’entramat nacionalitari espanyol: El Corte Inglés, el Marca, el bocata de calamars, les campanades des de la Puerta del Sol i Chiquito de la Calzada. Sí, l’aportació del còmic malagueny a l’íntima connexió de les regions i nacionalitats de l’estat no ha sigut valorada com mereix. El rei en persona hauria de donar-li un premi, fer-lo cavaller de l’orde del Toisó d’Or o nomenar-lo marqués de Barbate; no sé, alguna cosa important. Perquè digueu-me si no és cert que este home va aconseguir que mig Espanya anara per la vida dient “Cobaderrrrrl”, “Hasta luego, Lucarrrrl” o “Fistro pecador” i l’altra mitat estiguera farta d’escoltar-ho.

chiquito.jpg

Per un humorista estrambòtic o per un dictador de veu atiplada, les dos espanyes sempre acaben apareixent i, fins i tot, n’hi ha d’internes. Sense eixir del PP, Jaime Mayor Oreja es va negar a condemnar la dictadura franquista i, tot seguit, Juan Costa matisava que “No hi ha cap partit democràtic que no condemne les dictadures i la violència exercida des de l’estat”. A Alemanya, la periodista Eva Herman ha sigut expulsada d’un programa de màxima audiència, per alabar la política familiar dels nazis. Quina diferència entre Franco i Hitler salva el càrrec de Mayor Oreja? Jo en veig una: que el gallec va guanyar la guerra i l’austríac la va perdre.

Potser la transició democràtica no estarà del tot tancada, mentre la dreta espanyola no abjure completament del franquisme. Ara que comença a tramitar-se l’anomenada llei de la memòria històrica, celebraríem vore totes les formacions del Congrés juntes en la foto finish. De moment, han quedat fora el PP i ERC —com en l’Estatut de Catalunya, els extrems es toquen—, però el vot favorable dels populars a despolititzar el Valle de los Caídos ha de ser saludat amb optimisme. Si finalment hi ha un consens major i la llei tira endavant també amb el suport del PP guanyarem tots, però especialment el PP. La caspa d’actituds com la de Mayor Oreja només ajuda els seus adversaris a crear la imatge que volen: rojigualda, franquisme i Lacoste, el fatxa clàssic.

mayor_oreja.jpg

Conec suficients militants i votants del PP per a creure que no és així. La majoria estan amb això de passar pàgina i em sembla molt bé. Però, per a passar-la, cal dir a les coses pel seu nom i deixar les mitges tintes. La República va tindre llums i ombres, en guerra es va fer molt de mal a innocents d’una part i de l’altra i el franquisme van ser quaranta anys de falta de llibertat, de repressió d’idees i persones, de por. Una dictadura que s’ha de condemnar sense pal·liatius, tan difícil és això?

És possible que el PP tinga por de perdre els vots del que alguns etiqueten com “franquisme sociològic”. Primerament, caldria quantificar-lo. En tot cas, els partits han de saber també passar pàgina, canviar de discurs. En l’argot polític diuen que això és “trencar l’agenda”, fer una cosa contrària a la pròpia tradició per a avançar. El PSOE, per exemple, des del congrés de Suresnes no ha parat de trencar l’agenda i no els ha anat tan malament.

Monàrquics un dia

Demà és 9 d’Octubre, el nostre aniversari col·lectiu. La data escollida també podia haver sigut el 28 de setembre, perquè eixe va ser el dia que, l’any 1238, València es va retre a Jaume I desplegant l’anomenat Penó de la Conquesta. En el Llibre dels feits, el Conqueridor deixà constància emocionada d’aquell moment: “Quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall e endreçant-nos vers orient, ploràrem dels nostres ulls e besàrem la terra per la gran mercé que Déu nos havia feta”. He citat de memòria, disculpeu-me les errades.

Té igual 28 de setembre o 9 d’octubre, el món és ple de gent que naix un dia i la inscriuen al registre quan ja n’han passat set, huit o nou. El cas és que un dia l’any tots els valencians ens unim al voltant d’un mateix rei. És la gran mercé que ens fa Jaume I: ser un dels pocs referents de la notra identitat que no és discutit per ningú.

jaume_i.gif

Jaume I dóna nom a premis oficials, una universitat, associacions diverses, entitats reivindicatives, falles, filaes, col·legis, places, carrers… Al monestir del Puig —on també convergixen els gustos patris de blavers, catalanistes i gent de trellat— el tenen, a Jaume I, en un altar i tot.

Este fervor nostre per Jaume I contrasta amb l’apàtica —si no nul·la— adhesió a l’actual monarquia borbònica, que veig en la major part del personal. Hem passat anys sense dir res dels Borbó i ara que els dediquen portades satíriques i en cremen fotos sembla que la reacció mediàtica a l’ofensa està molt lluny de ser una verdadera pulsió social. Entre tants escarafalls de rebuig als cremafotos, en vaig escoltar un que em va pegar tort. Apuntava un tertulià que en alguns casos es bota foc a la figura de Joan Carles I cap per avall, “…como si fuera Mussolini”. Ja ens volen furtar un altre mèrit als valencians, xe!

La idea de posar al rei Borbó cap per avall, la va tindre Carlos Sarthou Carreres, quan era director del Museu Municipal de Xàtiva. I allà, a Xàtiva, és on heu d’anar per a vore l’origen d’este costum i fer-vos la foto de rigor.

xativa.gif

Vista la seua trajectòria vital, podem afirmar que el senyor Sarthou era una persona d’ordre, que degué fer la volta al quadre de Felip V sense imaginar la transcendència d’aquell gest, com una revenja per les maldats que el primer Borbó espanyol va fer a Vila-real i Xàtiva, les ciutats que més estimava l’erudit.

La decisió de Sarthou va salvar el quadre de l’oblit i el va convertir en icona del nacionalisme valencià modern. Fa uns anys, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València (PP, of course), va dir que estava disposat a posar la imatge cap per amunt, sempre que el príncep d’Astúries anara a Xàtiva a demanar perdó pel mal que va fer el seu avantpassat. Supose que es va encarar amb l’hereu perquè si regna ho farà amb el nom de Felip VI. Que vinga a demanar perdó; és fort, no?

El quadre quedà com estava, el príncep va dir que la legitimitat que el duria a ell al tron és diferent de la que va dur al seu recontrarequeterebesavi i —ara ve la gràcia— Rus aconseguí que es parlara d’ell més enllà de la Costera i, de passada, que el Museu de l’Almodí guanyara visitants i la imatge invertida de Felip V esdevinguera mercaderia turística: hi ha camisetes, pins, cendrers i fins i tot un vinagre amb el rei cap per avall.

Rus ha amollat més coses. Brofegades en molts casos —considerar burros els qui el votaven i rojos fills de puta els músics…— i autèntiques lliçons de màrqueting electoral bàsic, com aquella de “Mentre l’oposició a tot diu que no, mosatros diguem a tot que sí”. De tant en tant, com el passat 15 d’agost, li entra la vena mauleta i recorda que “…mos cremaren, mos llevaren el nom i els furs, però amb mosatros no van poder”. Quant de foc d’una banda i de l’altra, no?

Feliç 9 d’Octubre a totes i tots!

estat_valencia.jpg

Déu salve el Sifoner

A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.

No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!

I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!

Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.

Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.

Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!

sifoner.jpg