novembre 2007

You are currently browsing the monthly archive for novembre 2007.

Contes per a nens i nenes políticament correctes és un llibret bastant divertit de James Finn Garner, en què es reescriuen els contes infantils tradicionals. El motiu de la revisió és que els relats originals solen incloure una bona dosi de sexisme, racisme, falta d’atenció a la diversitat i el medi ambient, etc. Així, un clàssic del gènere com La Caputxeta Vermella acaba de la manera següent:

“Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van menjar anissos sense conservants ni colorants”

N’hi ha per riure. Si voleu saber com es desenvolupen i acaben, des de la correcció política, contes com La Blancaneu, Els tres porquets o La Ventafocs entre d’altres, Quaderns Crema S.A. posa al vostre abast l’obra.

contes1.jpg

Si açò dels contes fa riure, la prohibició que als Estats Units han aplicat a Sesame Street, la sèrie que ací coneixem com Barrio Sésamo, fa plorar. Fa plorar a les pedres, perquè és l’estupidesa amb què Garner ironitza en el seu llibre feta realitat. Ara Sesame Street és un producte per a adults. Diuen els censors que Big Bird (la nostra Gallina Caponata) sembla estar sota els efectes d’algun psicòtrop —androgat perdut el veuen—, que Cookie Monster (Triqui) fomenta conductes alimentàries desordenades i que la càndida amistat de Bert and Ernie (Epi i Blas) pot menar els xiquets a l’homosexualitat. Quant de prejudici i quanta imbecil·litat.

D’Ignatz, el ratolí de Krazy Kat, no se’n sap res. L’altre dia Caponata —que pren el mateix que jo— em va contar que el tenen dins d’una caixa de sabates a Guantánamo, per les rajoles que llançava a la seua enamorada. No li han servit d’atenuant les exigències del guió. Epi i Blas —que són heteros de la muerte— fan un espectacle drag queen a Le plombier polonais, el pub d’ambient que regenta Tinky Winky. Ho han tingut fàcil, només ha calgut fer unes petites modificacions a la lletra i la coreografia d’Haciendo paloma, la mítica cançó amb què Blas explicava la seua passió colombaire. Triqui va tirant com pot d’una faena a una altra. Ara fa de dependent en una tenda de Santiveri, només hi troba galetes amb fibra i el pobre passa el dia fent de cos.

“No sé on anirem a parar —em digué una espantada Caponata—, la tensió creix al barri i la cosa pot acabar en kale borroka. L’altra nit vaig escoltar com el Comte comptava contenidors incendiats, amb el perill que això té per al pobre Oscar; Coco ha lliurat la placa de xèrif i Gustavoel reportero más dicharachero de Barrio Sésamo— vol fer periodisme d’investigació amb l’editorial Txalaparta!”

Jo li vaig dir que no es preocupara, que tants anys educant els xiquets de tot el món no poden ser esborrats de colp, que la gent respondrà, que un altre món és possible… però impossible sense Sesame Street i es va tranquil·litzar un poc. De moment, els únics a qui sembla no importar esta crisi són Statler i Waldorf, els dos avis de la llotja del teatre. Com que a ells el que els va és criticar, últimament no paren amb tanta estultícia.

uelos_barri.jpg

Tags: ,

20 de novembre

Tal dia com hui, però de l’any 1490, nasqué a València, per a la glòria immortal de les nostres lletres i de les universals, Tirant lo Blanc. Filla pòstuma de Joanot Martorell —i en menor mesura de Martí Joan de Galba—, la primera novel·la moderna de la història vingué al món, a la impremta que l’alemany Nicolau Spindeler tenia al cap i casal del nostre antic Regne. Un món al qual saludava l’obra, segons afirma l’autor, “en llengua vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són”.

En farem un tast dels més coneguts i bells:

Capítol CXXVI
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:

-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La Princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.

tirant_espill.jpg

Més endavant, al capítol CCXXXIII, Tirant reafirmarà el seu amor a Carmesina, en unes paraules que adreça a Plaerdemavida: “E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir”. Malgrat l’article de fe, l’amor d’este capítol és molt més eròtic, més carnal. Si voleu llegir-lo, feu clic en la imatge:

tirant_233.jpg

Més encara. Al capítol VI del Quixot, Miguel Cervantes posa en boca d’un dels personatges que el Tirant és el millor llibre del món:

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.

Des d’aquell 1490, la novel·la, com el seu protagonista, no ha deixat de viatjar pel món. Ha sigut traduïda al castellà, el francés, l’anglés, l’italià, l’alemany, el xinés… I, afortunadament, la nació d’on era natural Joanot Martorell coneix més i millor el Tirant, que dóna nom a carrers, instituts, penyes esportives, editorials i una egrègia associació cívica que sorprenentment m’ha admés com a soci. Celebrem, doncs, ser connacionals d’esta joia de la literatura i els qui esperàveu que, per ser el dia que és, la cosa no anara d’un naixement, sinó d’una mort, feu clic en este enllaç: cançó.

Tags: ,

Paco Ferrández Agulló, sofrit company de despatx meu i, per això mateix, bon amic, em contà que havia trobat, enmig d’alguns trastos vells dels seus pares, “Un single per la independència del País Valencià”. Després va dir una cosa encara més bonica: “El vols?”. Deveu imaginar la meua resposta i l’expectació que m’imbuí la troballa. Quin disc seria? Aquell que il·lustrà Antoni Miró, el de La Muixeranga en una cara i Darrer Diumenge d’Octubre en l’altra? Potser, però el que sona, a 45 rpm, en eixe senzill és molt nacionalista, però no ben bé “per la independència del País Valencià”. Quin misteri, com frisava qui us escriu! I quan Paco em donà la placa jo em quedí bocabadat:

bernardino_anvers.jpg bernardino_revers.jpg

Ací els teniu, identificats en plena transició amb un grup de la URV, l’ou d’on va eixir Unió Valenciana, i amb una normativa ortogràfica que, si no és la del Puig, deu ser la del Calvari. Bernardino i el seu grup, què t’ha paregut, morrut? Em vaig preocupar per Paco. És tècnic i professor d’universitat amb grau de doctor i tot; a més del seu vernacle il·licità, acurat pel grau superior de la Junta, parla anglés i un poc de rus; és dels qui juguen en borsa i ha treballat al Secretariat de Promoció del Valencià. Un xicot intel·ligent i cultivat, amb rodatge suficient per a anunciar-me la descoberta musical amb una descripció diferent. Sí, em vaig preocupar per ell i, en el meu vernacle alcoià llavat a la pedra, vaig pensar “Este Paco no s’antera”.

Uns quants minuts després, em vaig preocupar per mi. M’envaí la sensació que els qui no s’anterem som nosaltres, els de “la independència del País Valencià”. Analitzem el tema a partir d’un axioma: Paco és una persona normal. No està, com diríem parafrasejant Lluís Llach, malalt d’amor pel seu país. Tampoc en renega, és tan valencià com espanyol. Podem deduir, per tant, que quan una persona normal veu un grapat de gent al carrer amb pancartes i senyeres —siga quin siga el seu repertori cromàtic— pensa que volen la independència, la qual cosa és honestament certa en alguns casos i radicalment falsa en d’altres.

L’oficialitat de la senyera coronada i l’assumpció cofoia que han fet d’este símbol els dos grans partits estatals no li han restat vigor reivindicatiu. El mateix vigor que, per a bona part del nostre poble, manté la senyera nua. Que una de les dos banderes onege als ajuntaments li conferix una innegable preeminència, però tant un penó com l’altre són igualment valencians. L’aversió amb què el valencianisme fusterià ha mirat, i continua mirant en molts casos, la senyera amb franja blava és un error greu i una falta de respecte a la història col·lectiva, quasi tan gran com la criminalització que la dreta valenciana —amb l’anuència de l’esquerra en què esteu pensant— va fer de la senyera sense blau.

Més que un exercici, us propose un volantí de política comparada. L’actual bandera d’Irlanda fou ideada, cap a mitat del segle XIX, pels nacionalistes de Young Ireland, un grup creat, entre d’altres, pel protestant Thomas Davis, autor de l’emblemàtica cançó rebel A Nation Once Again. Doncs bé, els colors d’Éire són el verd dels catòlics, el taronja dels protestants i el blanc, que representa la pau i la unitat entre els uns i els altres. No ens aniria gens malament adonar-nos que la senyera coronada té les quatre barres dels “catalanistes” i la franja blava dels “blaveros” i començar a cantar tots junts, per exemple, la Cançó de Lluita.

derry.jpg

Tags: , ,

Un amic em demanà, el passat 20 d’octubre, que escriguera sobre Joan Ignasi Pla. A vore què dius que no s’haja dit ja; em va vindre al cap Lope de Vega escrivint “Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tanto aprieto”. Com que, a diferència del poeta, prosista i dramaturg castellà, u no és ni fènix ni gafarró dels enginys, ampraré la reflexió magistral que Josep Vicent Boira va fer ahir en La Vanguardia. Supose que agraireu que tinga un calat més profund que el de l’afer Pla. Feu clic en la imatge:

boira_pspv.jpg

Una anàlisi encertada, veritat? I ja que el cos d’esta entrada l’he pres de Boira, el peu li’l furtaré a Lope. En el cant primer de l’obra Fiestas de Denia —on Pla deu haver-ne fet unes quantes, perquè hi passa els estius— podem llegir estos versos:

“Madrid lloró vuestra fatal partida
a quien también debéis vuestra crianza;
fue el llanto general, faltó su vida,
faltó su luz, su gloria y su esperanza”

Qualsevol paregut amb l’exsecretari general del PSPV és pura coincidència.

Tags: , ,