A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.

No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!

I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!

Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.

Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.

Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!