Va dir Manuel Vázquez Montalbán que la loteria i la lliga de futbol eren els dos elements que més feien per la unitat d’Espanya. L’escàs èxit de la crida de Rajoy a exhibir la bandera espanyola el 12 d’octubre i els elevats índexs d’audiència del partit Dinamarca-Espanya del dia següent corroboren el pensament de l’enyorat culé, comunista i columnista.

Podríem identificar més bigues de l’entramat nacionalitari espanyol: El Corte Inglés, el Marca, el bocata de calamars, les campanades des de la Puerta del Sol i Chiquito de la Calzada. Sí, l’aportació del còmic malagueny a l’íntima connexió de les regions i nacionalitats de l’estat no ha sigut valorada com mereix. El rei en persona hauria de donar-li un premi, fer-lo cavaller de l’orde del Toisó d’Or o nomenar-lo marqués de Barbate; no sé, alguna cosa important. Perquè digueu-me si no és cert que este home va aconseguir que mig Espanya anara per la vida dient “Cobaderrrrrl”, “Hasta luego, Lucarrrrl” o “Fistro pecador” i l’altra mitat estiguera farta d’escoltar-ho.

Per un humorista estrambòtic o per un dictador de veu atiplada, les dos espanyes sempre acaben apareixent i, fins i tot, n’hi ha d’internes. Sense eixir del PP, Jaime Mayor Oreja es va negar a condemnar la dictadura franquista i, tot seguit, Juan Costa matisava que “No hi ha cap partit democràtic que no condemne les dictadures i la violència exercida des de l’estat”. A Alemanya, la periodista Eva Herman ha sigut expulsada d’un programa de màxima audiència, per alabar la política familiar dels nazis. Quina diferència entre Franco i Hitler salva el càrrec de Mayor Oreja? Jo en veig una: que el gallec va guanyar la guerra i l’austríac la va perdre.

Potser la transició democràtica no estarà del tot tancada, mentre la dreta espanyola no abjure completament del franquisme. Ara que comença a tramitar-se l’anomenada llei de la memòria històrica, celebraríem vore totes les formacions del Congrés juntes en la foto finish. De moment, han quedat fora el PP i ERC —com en l’Estatut de Catalunya, els extrems es toquen—, però el vot favorable dels populars a despolititzar el Valle de los Caídos ha de ser saludat amb optimisme. Si finalment hi ha un consens major i la llei tira endavant també amb el suport del PP guanyarem tots, però especialment el PP. La caspa d’actituds com la de Mayor Oreja només ajuda els seus adversaris a crear la imatge que volen: rojigualda, franquisme i Lacoste, el fatxa clàssic.

Conec suficients militants i votants del PP per a creure que no és així. La majoria estan amb això de passar pàgina i em sembla molt bé. Però, per a passar-la, cal dir a les coses pel seu nom i deixar les mitges tintes. La República va tindre llums i ombres, en guerra es va fer molt de mal a innocents d’una part i de l’altra i el franquisme van ser quaranta anys de falta de llibertat, de repressió d’idees i persones, de por. Una dictadura que s’ha de condemnar sense pal·liatius, tan difícil és això?

És possible que el PP tinga por de perdre els vots del que alguns etiqueten com “franquisme sociològic”. Primerament, caldria quantificar-lo. En tot cas, els partits han de saber també passar pàgina, canviar de discurs. En l’argot polític diuen que això és “trencar l’agenda”, fer una cosa contrària a la pròpia tradició per a avançar. El PSOE, per exemple, des del congrés de Suresnes no ha parat de trencar l’agenda i no els ha anat tan malament.