Eslògans
També podríem dir-ne lema, consigna, proclama, però eslògan s’ha imposat a l’hora de definir la “frase relativament breu, adoptada com a símbol o divisa d’una empresa o activitat, principalment amb fins publicitaris o propagandístics”. Degudament adaptat a la nostra normativa, el terme és considerat un anglicisme. No és del tot així. Els pares etimològics del slogan anglés són les paraules sluagh (tropa) i ghairm (crit) del gaèlic escocés. Crit de guerra, eixe és el significat primer de l’eslògan actual. Un crit de guerra escocés… resulta inevitable recordar el Braveheart que interpretà Mel Gibson, a cavall davant les hosts que arengava a lluitar contra l’opressor anglés. A Sergi, amic i company de treball, li fa una gràcia especial allò tan edificant d’“Aneu-vos-en i potser viureu, almenys durant un temps. Però digueu-me si no canviaríeu tota eixa vida per poder tornar ací i matar els nostres enemics!” Després ve que “Podran llevar-nos la vida, però no ens llevaran mai la llibertat” i finalment Wallace crida el nom gaèlic de la seua pàtria, que és també el nom d’una neboda meua: Alba.
En temps de guerra o d’especial tensió política, els eslògans estan molt marcats, se sap d’on vénen. “No passaran!” proclamaven els republicans durant la Guerra Civil. Quan finalment els franquistes passaren, concretament a Barcelona, ho digueren ben clar: “Ha llegado España”. Ara els eslògans resulten més intercanviables. Els socialistes podien haver-se presentat dient “Vota PSOE, con cabeza y corazón” i vés a saber si el seu entorn mediàtic hauria recordat la coincidència amb el dretà Partido Patriota de Guatemala. També valdria als populars dir “Vota PP, con todas tus fuerzas”. Així, amb totes les forces, com quan un ciutadà qualsevol ha menjat moltes figues de pala i s’asseu en eixa estança domèstica que sàviament anomenen excusat.
Davall de les paraules compromís, verd, valencianisme, ecologisme i esquerra, el Bloc i els partits amb què s’ha coalitzat afirmen que “Units som més”. La convergència de valencianistes, socialdemòcrates i ecologistes és celebrada com una victòria, brindem per ella! No està malament “Units som més”, però preferisc l’eslògan del Bloc Jove: “Fes un bot útil! Bota’t el bipartidisme, bota’t el centralisme”. Té més ganxo i diu més, però, en fi, per a això estan moltes vegades les joventuts dels partits polítics: mantindre viu en el discurs el que no està en l’agenda.
Ara bé, la primera plaça del top ten dels eslògans se l’emporta el d’Esquerra Republicana del País Valencià: “Esquerra. L’evolució imparable”. Això sí que és una moral digna de l’Alcoyano. Un poc més d’imaginació i humor i haurien dit “PP i PSOE, us rendiu?”. És cert que, després d’un estancament inicial, el partit de Carod-Rovira no ha parat de créixer al País Valencià. Els resultats de 2004 comportaren un augment exponencial: multiplicaven per quatre els de l’any 2000. Eixa és la cara; la creu és que estem parlant de passar del 0’13% (3.083 vots) al 0’5% (13.295 vots). Amb este ritme, es fa difícil esbrinar què arribarà abans: l’hegemonia electoral d’ERPV o el cant de la sibil·la Eritrea que anunciarà la fi del món.
Jordi Vayà, secretari d’Organització d’ERPV i amic meu, sap que faig estes reflexions des de la més profunda estima a la seua persona i consideració a la seua opció política. Sap també que, gràcies a la inclinació que tenim a burlar-se d’u mateix i saber encaixar la ironia de l’altre, els plors d’esta vall de llàgrimes vénen de tant de riure. Personalment, fa anys vaig gravar al frontispici del meu ideari polític una màxima: “L’única batalla que es perd és la que s’abandona”. Per als moments més descreguts i difícils en tinc una altra, que vaig escoltar en un tema de Kortatu: “Aunque esté todo perdido, siempre queda molestar”.
Amazing Circus
Està el personal rebolicat amb les eleccions i encara no ha començat la campanya. L’assumpte pinta disputat i interessant. Jo me’l mire amb la tranquil·litat que dóna saber que l’endemà de les eleccions seré decisiu. Així venia ahir la premsa: “Los sondeos otorgan a los nacionalistas un papel decisivo”. Enhorabona als catalans, bascos, gallecs, canaris, basconavarresos, aragonesos, andalusos, asturians, mallorquins i valencians que quan pensen en el seu país no els ve al cap el mapa amb què treballa José Antonio Maldonado.
Malgrat la importància d’eixe tercer vèrtex de la política estatal, el combat electoral està més polaritzat que mai. A la dreta, amb calçó blau fosc i la superenergia de Sarkozy-Merkel, el potent anabolitzant francogermànic,… Marianooooooooooo Rajoy! A l’esquerra, amb calçó roig suau i la pegada contudent del món de la faràndula, José Luis Rodríguez Zapaterooooooooooo!
Un dels artistes que dóna suport a Zapatero, José Luis Cuerda, ha dit en poques paraules que els del PP i els qui els voten són imbècils. Se n’ha passat. Si eixa ha de ser la línia dels de la PAZ, podien haver-se estalviat la faena de musicar un poema de Mario Benedetti en pla We are the world i haver optat directament per El rock and roll de los idiotas, que resulta més atractiu i canalla i a més és de Sabina, un dels integrants de la Plataforma.
El centre sempre està en litigi i el PP ocupa tota l’ala dreta de la pista, però, hi ha espectacle a l’esquerra del PSOE? I tant que n’hi ha, especialment en esta Bella Dorment nacional que és el País Valencià. Compromís es dispersa per a cobrir tot el mercat electoral. Esquerra Unida es presentarà amb Izquierda Republicana, partit que arribà a assumir la presidència de la República. Llàstima que no queden molts votants d’Azaña. Iniciativa del Poble Valencià ha decidit reforçar la unitat d’Esquerra Unida i, conseqüentment, se n’ha anat. Han aconseguit l’objectiu: si hi ha menys militants en Esquerra Unida, per defecció dels crítics, els qui queden resulten més units, més unívocs, més uniformes.
Isaura Navarro, quadre insígnia de la Iniciativa valenciana, i el seu partit són l’aposta del Bloc Nacionalista Valencià, juntament amb Els Verds – Esquerra Ecologista, coneguts familiarment com Els Verds d’Arnal. Després estan els altres Verds, els de la franquícia europea. Són els de Peris, no? No sé si van a soles o amb algú, disculpeu-me. Sense xarxa i a molts metres, algunes acrobàcies han sigut excitants. Llamazares paga l’adhesió de Navarro pactant amb els seus contrincants en EUPV. Havent-se coalitzat ja amb el Bloc, Navarro diu que si resulta elegida demanarà entrar al grup d’Izquierda Unida-ICV. I els d’Iniciativa per Catalunya Verds donen suport al Bloc-IPV-V EE. Impressionant.
I en una pista un poc més recòndita, Víctor Baeta, l’històric lluitador valencianista, no falla al seu públic més fidel i, després d’abandonar el Bloc, funda un nou partit. Darrere de les sigles RV-pve, hi ha República Valenciana-partit valencianista europeu. En els annals de la política valenciana quedarà que Víctor Baeta va refundar un partit nacionalista de principis del segle XX (Esquerra Valenciana) i en va fundar un altre al començament del XXI. Com s’esdevingué amb l’Esquerra Valenciana refundada, supose que esta RV-pve, eixida en part del Bloc, tornarà a la nau nodrissa i, en harmònica comunió, s’hi fondrà fins a diluir-se. No és la primera vegada que passa.
El circ és tot això i 400 euros per any, 400 arbres per minut, el 15% de l’activitat escolar en anglés, un col·legi públic d’ensenyament en català a Madrid, la publicació de les balances fiscals, Trillo com a mal menor dels populars a Alacant, la valencianitat de Fernández de la Vega, un poc de color entre tant de blanc i negre… Al final eixirem ben parats perquè, ja ho sabem, serem decisius. Llavors entonarem el famós espiritual d’acció de gràcies: Amazing Grace. Al·leluia, germans, al·leluia!
De la missa la mitat
Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”
En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.
A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.
De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!
Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.
I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:
Comentaris recents