L’any 1995 vaig començar a fer classes de valencià en una acadèmia d’aquelles que preparaven la gent per a opositar. Després impartí un curs “de mitjà” a l’Escola d’Enginyeria Agrònoma d’Oriola, quan encara pertanyia a la Universitat Politècnica de València. Més endavant, el Niño Cartagenero volgué tallar la cua de Chatico, un miura nascut no a Lora del Río sinó a la mateixa Cartagena pairal del destre. Amb el membre amputat, el bou no perdé tremp, però canvià de pastures. L’Escola oriolana s’uní a la cua i, amb altres centres, confegiren, com diria Erkoreka, tot un cabestro. Però eixa és una altra història.

He fet classe a policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, de jutjats, d’Hisenda… uf, algú dirà que sóc un col·laboracionista! També a escoles d’adults, companys de la Universitat i sobretot professorat no universitari. He torejat a moltes places, però enguany m’han posat en el cartell d’una que no coneixia: el Col·legi d’Advocats d’Alacant. D’or i flama amb folre blau coronat em vaig plantar a l’arena, tenia davant 6 MAGNÍFICS ALUMNES 6. Cadires de noble pell i una noble taula de fusta noble per pupitre i els retrats dels antics degans com a respectable. “Des d’estos quadres, més d’un segle d’advocacia et contempla”, pensava jo.

Cada vegada hi ha més cursos de valencià, però no és habitual que els organitze un col·legi professional. En este cas el curs en qüestió forma part d’un seguit d’accions per a “valencianitzar” el Col·legi, un compromís de l’actual equip directiu, que ara comencen a materialitzar gràcies a un conveni amb la Universitat d’Alacant, la qual, per cert, també hauria de plantejar-se seriosament una major valencianització de la seua docència. La UA a penes impartix en valencià un 6% d’assignatures; si descomptem al percentatge les matèries de Filologia Catalana, queda en un esquifit 3’5%. Però eixa és una altra història.

Ser atesos en la llengua oficial que preferim no és només un dret, és un plus de qualitat en la prestació de qualsevol servei. Per això, cal felicitar el Col·legi d’Advocats d’Alacant i desitjar que l’exemple s’escampe. No sé si eixiré per la porta gran o directament els lletrats em llançaran des d’un balcó de la seu del carrer Gravina, però jo estic content de la faena. Espere que ells també.

Després d’anys fent classe a professors, potser haurem de centrar-nos en els advocats, els jutges, els enginyers, els metges, els arquitectes, els farmacèutics, la cúria diocesana… Però això no és una cosa que jo pense; com en la cançó de Carla Bruni, algú m’ho ha dit.