Home » 2008 » maig

Monthly Archives: maig 2008

maig 2008
M T W T F S S
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Comentaris recents

Abraham i Samuel

Despús-demà, dijous 22 de maig, a les 20.30 h, el Teatre Principal d’Alacant acollirà la representació de l’obra Abraham i Samuel. Els alumnes de la Universitat d’Alacant podran obtindre fins a un 50% de descompte, per a gaudir d’esta història en què, de manera còmica, s’exposen qüestions de fe i raons de classe.

Que no m’esperen en la representació, ja la vaig vore el passat febrer a Alcoi. Els espectacles, ja se sap, van primer a les grans urbs i després a les ciutats mitjanes. No hi aniré, però us la recomane. M’agraden estes obres en què només dos personatges omplen l’escena durant quasi hora i mitja; són com la genial pel·li de Mankiewicz Sleuth, amb Laurence Olivier i Michael Caine. En este cas, a més, el transvestisme d’Abraham recorda la disfressa amb què Milo Tindle es venja d’Andrew Wyke.

Amb esta obra en la programació del Principal, potser els seus responsables han volgut celebrar el 60é aniversari de l’estat d’Israel. Vés a saber, com en una dita que m’ensenyà el meu avi, “Tot pot ser, va dir Caliu”. Tot pot ser, sí, però tal com programa el Principal d’Alacant, més que celebrar la gesta de Ben Gurion, l’efecte és recordar-nos que això de viure en valencià a Alacant és, de vegades, com estar en un gueto cultural.

Quina vergonya! Abraham i Samuel és l’única producció en valencià que pujarà a l’escenari del Principal. I això després d’haver mogut queixes, recollit signatures, enviat cartes al periòdic… Ja cansa tant d’esforç per a aconseguir un mínim no de normalitat, sinó de respecte. “Pon algo en valenciano y si quieren más que se vayan al Arniches” deu haver dit algú. Caiguen sobre ell tots els tàvecs de la quarta plaga i vosaltres estigueu tranquils, anem pel bon camí en esta travessia del desert.

Virosque

Las rías gallegas era un restaurant d’estètica clàssica, amb les parets cobertes per un estampat de flors i per tires de fusta envernissada d’un color mat que s’hi intercalaven, taules rodones de fusta i sofàs entapissats amb braços de fusta polida. El preu del cobert vorejava les dotze mil pessetes. Tenia dues zones reservades […] Júlia Aleixandre féu que l’empresari José Luis Pérez, president d’una Cambra de Comerç que aquell dia celebrava eleccions, l’esperara.

José Luis Pérez tenia seixanta-dos anys, però n’aparentava més. La seua cara, ullerosa i de pell citrina, lluïa unes petites berrugues al voltant dels ulls, i els pèls de les patilles li envaïen part de les orelles. Tot i que sempre usava vestit i corbata, la vestimenta remetia a un home que descuidava l’aspecte. El fet de ser gros afegia més neglicència a la seua alçada, no gaire més d’un metre setanta.

Així comença el capítol 3 de Societat Limitada, que el seu autor, Ferran Torrent, inicia amb una advertència: “Encara que semblen reals, els personatges d’aquesta novel·la són de ficció”. Massa bé sabia Torrent, quan l’escrivia, que el lector avesat al quefer públic d’este país posaria a la ficció cares de gent que paga impostos i acostuma, o acostumava, a eixir en les pàgines de política dels nostres diaris.

La novel·la tingué molt d’èxit i, tal com ens contà el mateix Torrent a Benicàssim, hi havia un cert deler per ser identificat com un dels personatges de Societat Limitada. L’any 2002, si no eixies en la novel·la de Torrent és que no eres ningú en l’allioli polític valencià. Torrent desmentí algunes filiacions com la que, segons li havien dit, establia Alicia de Miguel amb la damunt llegida Júlia Aleixandre. Corroborà, això sí, que per a dibuixar el fictici José Luis Pérez s’inspirà en el real Arturo Virosque, a qui va dedicar alguns comentaris.

El passat 28 d’abril, Virosque reclamava des de les pàgines de La Vanguardia, una major entesa i col·laboració entre València i Catalunya i anhelava una cimera Camps-Montilla. Si voleu llegir l’entrevista, feu clic ací. En la pàgina prèvia, Josep Vicent Boira, referència habitual d’este bloc i espere que també del que va en majúscula, escrivia “El coste del anticatalanismo”, un article en què, lluny de tractar l’essència pròpia de qüestions culturals o històriques, quantificava la substància d’una pèrdua econòmica. Així és, la riquesa col·lectiva de valencians i catalans és menor si les respectives classes polítiques s’entesten a viure com si el riu de la Sènia fóra l’oceà Atlàntic.

L’empresari i el professor coincidixen, els farà cas el president? Camps va tindre l’oportunitat de trobar-se amb Montilla el passat 30 de març, per fer-se una foto als peus de la tomba de Jaume I. El motiu era bastant innocu, ja que el Conquistador va ser rei de tots i, a més, suficientment astut per a nàixer a Montpeller. En nom nostre, anà a Poblet l’Honorable i alcoiana Trini Miró, consellera de Cultura i Esport.

Perduda l’ocasió jaumina, qui pot propiciar ara l’acostament? Doncs jo crec que ERC. Efectivament, com a clau de la governabilitat a Catalunya, el partit de Carod-Rovira, Carretero i Puigcercós hauria de forçar el president Montilla a demanar una reunió amb Camps. Al cap i a la fi, si diu que no és ell qui quedarà malament, és lleig això de no voler ni parlar. No seria propi del nou PP que vol enllestir Rajoy.

societat_limitada.jpg

Immigrants

El conseller Blasco ha manifestat la determinació del govern valencià d’aplicar als immigrants el contracte d’integració. La idea, la va llançar Rajoy en l’última campanya electoral. Blasco és un tio llarg, sap que no té competències per a l’aplicació efectiva d’una tal mesura, però s’ha situat en portada dels diaris i els informatius. En el cohesionat equip de Camps no es deu fer res sense el permís del capità. Olore que ha sigut el mateix Camps qui ha dit al seu conseller que llance el tema.

València se situa, així, com l’Espanya alternativa, aquella on el programa de Rajoy no és lletra morta sinó pura realitat. David contra Goliat; Taiwan, la petita Xina blanca de Chiang Kai-shek, plantant cara a Mao Zapatero. Som ara taiwanesos i, per tant, immigrants? No ho sé. Al remat, tots els valencians som immigrants. Alguns acaben d’arribar a esta terra de promissió, altres van vindre fa mig segle i altres en el segle XIII. Tots de fora i tots d’ací, eixa és la gràcia.

El cas és que si Blasco és llarg Camps juga a llargues. L’estratègia d’Esperanza Aguirre és suïcida: ha plantejat batalla en camp obert. A més, quan Zaplana deserta, en comptes de disparar-li les salves protocol·làries com han fet tots, ella es queixa i diu que això no pot ser, que el PP no pot perdre un franctirador així. Mal aliat, d’ací a poc Zaplana serà com el soldat desconegut: venerat per tots els exèrcits, però absent en la guerra.

Vinga, que em perd. Camps és fidel a Rajoy. Heus ací la diferència d’actituds personals i fins i tot de caràcters col·lectius. Aguirre té l’empremta de la duresa mesetària, la que conquerí Amèrica i forjà els temibles Terços de Flandes. L’ardor guerrer impera en el tarannà de la presidenta madrilenya. Dos-cents anys després del 2 de Maig de 1808, vol ser Daoíz, Velarde, el Empecinado, Riego, Lacy… A tots els guiaven nobles ideals, tots tenen carrers dedicats, però tots acabaren els seus dies tràgicament.

El nostre president, en canvi, és valencià. L’obertura a la mar, la benvolença del clima, la intensitat de la romanització i el pactisme dels nostres reis medievals ens han llegat un estil diferent. Un estil florentí. El Molt Honorable no tractarà d’emular Vicent Domènech el Palleter, ni molt menys Nelson. Tampoc voldrà ser Ferran VII, monarca d’amarga memòria per als amants de la llibertat. Crec que Camps jugarà exactament a ser Maria Cristina de Borbó-Dos Sicílies. Es casarà amb el rei, esperara que mora i, sense vessar una gota de sang, serà regent del tron popular. Un altre que se n’anirà a la Villa y Corte.

Quant al contracte d’integració i la burleta que ha fet, amb raó, tot el món sobre quines són les tradicions valencianes que cal respectar, vull aportar una sèrie d’iniciatives. En el seu saludable ímpetu neoforalista, la Generalitat hauria de ressuscitar el Centenar de la Ploma, un cos armat que defensava la Reial Senyera. En este cas, es tractaria de perseguir determinats costums d’alguns immigrants que atempten contra el mode de vida valencià. Sé que puc resultar políticament incorrecte, potser em titllaran d’intolerant, però hi ha coses que no es poden consentir i ja fa massa temps que estem deixant que passen davant dels nostres nassos.

L’ofensa no ve del Magrib, ni de Romania, ni de Sud-amèrica, ve del cor d’Europa. Perquè digueu-me si no us remou l’orgull gastronòmic nacional vore una parella de ciutadans britànics prenent un café amb llet i ensalladilla russa. I eixa mania de sopar a les set de la vesprada, quan el cos implora una orxata. Un altre delicte, habitual dels germànics, és la combinació de calcetins blancs i sandàlies. Que vaja el Centenar, calcetins fora, multa i obligació d’usar espardenyes. Els italians, incapaços de posar formatge ratllat a la pasta feta amb peix o prendre un cappuccino de vesprada, tenen la barra de demanar paella o arròs negre per a sopar. Però, home, això on s’ha vist?

El memorial de greuges no s’acaba i el meu poc trellat tampoc. Jo m’ho puc permetre, açò de tindre poc trellat. Però, i un conseller? La política d’immigració és un tema massa seriós, un govern no pot tindre el poc trellat d’usar-la banalment.

tarifa_zaplana.gif