Home » General » Immigrants

Immigrants

El conseller Blasco ha manifestat la determinació del govern valencià d’aplicar als immigrants el contracte d’integració. La idea, la va llançar Rajoy en l’última campanya electoral. Blasco és un tio llarg, sap que no té competències per a l’aplicació efectiva d’una tal mesura, però s’ha situat en portada dels diaris i els informatius. En el cohesionat equip de Camps no es deu fer res sense el permís del capità. Olore que ha sigut el mateix Camps qui ha dit al seu conseller que llance el tema.

València se situa, així, com l’Espanya alternativa, aquella on el programa de Rajoy no és lletra morta sinó pura realitat. David contra Goliat; Taiwan, la petita Xina blanca de Chiang Kai-shek, plantant cara a Mao Zapatero. Som ara taiwanesos i, per tant, immigrants? No ho sé. Al remat, tots els valencians som immigrants. Alguns acaben d’arribar a esta terra de promissió, altres van vindre fa mig segle i altres en el segle XIII. Tots de fora i tots d’ací, eixa és la gràcia.

El cas és que si Blasco és llarg Camps juga a llargues. L’estratègia d’Esperanza Aguirre és suïcida: ha plantejat batalla en camp obert. A més, quan Zaplana deserta, en comptes de disparar-li les salves protocol·làries com han fet tots, ella es queixa i diu que això no pot ser, que el PP no pot perdre un franctirador així. Mal aliat, d’ací a poc Zaplana serà com el soldat desconegut: venerat per tots els exèrcits, però absent en la guerra.

Vinga, que em perd. Camps és fidel a Rajoy. Heus ací la diferència d’actituds personals i fins i tot de caràcters col·lectius. Aguirre té l’empremta de la duresa mesetària, la que conquerí Amèrica i forjà els temibles Terços de Flandes. L’ardor guerrer impera en el tarannà de la presidenta madrilenya. Dos-cents anys després del 2 de Maig de 1808, vol ser Daoíz, Velarde, el Empecinado, Riego, Lacy… A tots els guiaven nobles ideals, tots tenen carrers dedicats, però tots acabaren els seus dies tràgicament.

El nostre president, en canvi, és valencià. L’obertura a la mar, la benvolença del clima, la intensitat de la romanització i el pactisme dels nostres reis medievals ens han llegat un estil diferent. Un estil florentí. El Molt Honorable no tractarà d’emular Vicent Domènech el Palleter, ni molt menys Nelson. Tampoc voldrà ser Ferran VII, monarca d’amarga memòria per als amants de la llibertat. Crec que Camps jugarà exactament a ser Maria Cristina de Borbó-Dos Sicílies. Es casarà amb el rei, esperara que mora i, sense vessar una gota de sang, serà regent del tron popular. Un altre que se n’anirà a la Villa y Corte.

Quant al contracte d’integració i la burleta que ha fet, amb raó, tot el món sobre quines són les tradicions valencianes que cal respectar, vull aportar una sèrie d’iniciatives. En el seu saludable ímpetu neoforalista, la Generalitat hauria de ressuscitar el Centenar de la Ploma, un cos armat que defensava la Reial Senyera. En este cas, es tractaria de perseguir determinats costums d’alguns immigrants que atempten contra el mode de vida valencià. Sé que puc resultar políticament incorrecte, potser em titllaran d’intolerant, però hi ha coses que no es poden consentir i ja fa massa temps que estem deixant que passen davant dels nostres nassos.

L’ofensa no ve del Magrib, ni de Romania, ni de Sud-amèrica, ve del cor d’Europa. Perquè digueu-me si no us remou l’orgull gastronòmic nacional vore una parella de ciutadans britànics prenent un café amb llet i ensalladilla russa. I eixa mania de sopar a les set de la vesprada, quan el cos implora una orxata. Un altre delicte, habitual dels germànics, és la combinació de calcetins blancs i sandàlies. Que vaja el Centenar, calcetins fora, multa i obligació d’usar espardenyes. Els italians, incapaços de posar formatge ratllat a la pasta feta amb peix o prendre un cappuccino de vesprada, tenen la barra de demanar paella o arròs negre per a sopar. Però, home, això on s’ha vist?

El memorial de greuges no s’acaba i el meu poc trellat tampoc. Jo m’ho puc permetre, açò de tindre poc trellat. Però, i un conseller? La política d’immigració és un tema massa seriós, un govern no pot tindre el poc trellat d’usar-la banalment.

tarifa_zaplana.gif


1 comentari

  1. Tens raó, la política -d’immigració o la que siga- és o deu ser seriosa i un govern o partit no pot tindre el poc trellat d’usar-la banalment.

    Però la gent sí pot ser poc seriosa? Es pot permetre el luxe de fer una burla o crítica i penjar-la al youtube. També és veritat que la gent és lliure de dir el que pensa, no? Ara mateix vinc de fer-me una torradeta amb oli i un tallat (gastronomia valenciana això de l’oli verge d’oliva) i he escoltat una cançoneta del ‘chiquiliquatre’ referint-se a l’alcalde de Muro de l’Alcoi i la seua política. Encara que és roïna com ella soles, segur que es convertirà en la cançó de les festes. Bé, ahi queda això i el trellat del ‘compositor’ que les festes de Muro comencen ja!

    Convidats a la Vila queden tots immigrants, els d’ara, els de fa mig segle i els del segle XIII (estaria bó!)

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà