Home » General » Virosque

Virosque

Las rías gallegas era un restaurant d’estètica clàssica, amb les parets cobertes per un estampat de flors i per tires de fusta envernissada d’un color mat que s’hi intercalaven, taules rodones de fusta i sofàs entapissats amb braços de fusta polida. El preu del cobert vorejava les dotze mil pessetes. Tenia dues zones reservades […] Júlia Aleixandre féu que l’empresari José Luis Pérez, president d’una Cambra de Comerç que aquell dia celebrava eleccions, l’esperara.

José Luis Pérez tenia seixanta-dos anys, però n’aparentava més. La seua cara, ullerosa i de pell citrina, lluïa unes petites berrugues al voltant dels ulls, i els pèls de les patilles li envaïen part de les orelles. Tot i que sempre usava vestit i corbata, la vestimenta remetia a un home que descuidava l’aspecte. El fet de ser gros afegia més neglicència a la seua alçada, no gaire més d’un metre setanta.

Així comença el capítol 3 de Societat Limitada, que el seu autor, Ferran Torrent, inicia amb una advertència: “Encara que semblen reals, els personatges d’aquesta novel·la són de ficció”. Massa bé sabia Torrent, quan l’escrivia, que el lector avesat al quefer públic d’este país posaria a la ficció cares de gent que paga impostos i acostuma, o acostumava, a eixir en les pàgines de política dels nostres diaris.

La novel·la tingué molt d’èxit i, tal com ens contà el mateix Torrent a Benicàssim, hi havia un cert deler per ser identificat com un dels personatges de Societat Limitada. L’any 2002, si no eixies en la novel·la de Torrent és que no eres ningú en l’allioli polític valencià. Torrent desmentí algunes filiacions com la que, segons li havien dit, establia Alicia de Miguel amb la damunt llegida Júlia Aleixandre. Corroborà, això sí, que per a dibuixar el fictici José Luis Pérez s’inspirà en el real Arturo Virosque, a qui va dedicar alguns comentaris.

El passat 28 d’abril, Virosque reclamava des de les pàgines de La Vanguardia, una major entesa i col·laboració entre València i Catalunya i anhelava una cimera Camps-Montilla. Si voleu llegir l’entrevista, feu clic ací. En la pàgina prèvia, Josep Vicent Boira, referència habitual d’este bloc i espere que també del que va en majúscula, escrivia “El coste del anticatalanismo”, un article en què, lluny de tractar l’essència pròpia de qüestions culturals o històriques, quantificava la substància d’una pèrdua econòmica. Així és, la riquesa col·lectiva de valencians i catalans és menor si les respectives classes polítiques s’entesten a viure com si el riu de la Sènia fóra l’oceà Atlàntic.

L’empresari i el professor coincidixen, els farà cas el president? Camps va tindre l’oportunitat de trobar-se amb Montilla el passat 30 de març, per fer-se una foto als peus de la tomba de Jaume I. El motiu era bastant innocu, ja que el Conquistador va ser rei de tots i, a més, suficientment astut per a nàixer a Montpeller. En nom nostre, anà a Poblet l’Honorable i alcoiana Trini Miró, consellera de Cultura i Esport.

Perduda l’ocasió jaumina, qui pot propiciar ara l’acostament? Doncs jo crec que ERC. Efectivament, com a clau de la governabilitat a Catalunya, el partit de Carod-Rovira, Carretero i Puigcercós hauria de forçar el president Montilla a demanar una reunió amb Camps. Al cap i a la fi, si diu que no és ell qui quedarà malament, és lleig això de no voler ni parlar. No seria propi del nou PP que vol enllestir Rajoy.

societat_limitada.jpg


4 Comments

  1. Verge santa, que em quede com estic!
    Ara resulta que depenem d’ERC, ara que precisament van a demanar la independència, i no sé quantes coses més. Jo crec que la tàctica d’ERC és la següent: aconsegueixen la independència i seguidament entren per Castelló, amb Agustí Cerdà al seu davant, provocant la tercera guerra mundial, assegurant-se abans de tenir els francesos del seu costat. Al temps!

  2. Si que és veritat, que ens obligaràn a cuinar amb mantega, quina por. Mejor los españoles, aquests si que ens aprecien i ens cuiden.

  3. M’ha agradat molt el símil de “l’all-i-oli polític valencià”, és una figura retòrica que hem remet a sabors casolans. M’ha recordat a ma mare, amb el morter a la mà, asseguda davant del foc de la xumenera de ma casa, xacant els alls amb força, oprimint-los per a que traguen el seu suc. Un símil molt propi per a la societat valenciana, ben oprimits per a traure’ns el suc, per a continuar contribuïnt amb la nostra declaració de la Renda, al sosteniment econòmic dels madrilenys.
    Per cert, no creieu que algún director de cinema deuria portar esta trilogia torrentiana a la gran pantalla? A vore si al setembre li regale el llibre a algún guionista, que per al festival de cinema en venen molts.
    Besos.

  4. El paper frontissa que pot tindre ERC hauria de propiciar efectivament el retrobament polític entre valencians i catalans, la llàstima és que arrosseguen un estigma nacionalista que a casa nostra no té ressò. Quan arribarà el dia que tinguem un president que mire més al nord que al ponent? Demanen l’aigua després de satanitzar tot allò català! El Camps no s’assoma a poblet n i després de 800 anys, i després pregona el 9 d’octubre com el dia “de todos los valencianos y valencianas” Marededéu, quin impresentable!

    Per cert, llegiu la trilogia del Ferran i veureu clarament com es manegen els fils de la política en els despatxos de València! No crec que se’n vaja molt de la realitat!

    per cert, Jordi, no estaria gens malament que en parlares de la RTVV! Un altre dels forats grossos que ens enfonsa a tots els valencians!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà