Over the Rainbow
El 22 de juny de 1969, moria a Londres Frances Ethel Gumm, qui, com a actriu i cantant d’anomenada mundial, ha passat a la posteritat amb el seu nom
artístic: Judy Garland. L’èxit, i fins i tot un Oscar especial a la millor actriu juvenil, li arribà quan l’escolliren per al paper principal del musical The Wizard of Oz. Entre les peces del film destaca Over the Rainbow. Dorothy, la xiqueta del conte, diu en una de les estrofes de la cançó que “En algun lloc, més enllà de l’arc iris, els cels són blaus i els somnis que t’atrevixes a somiar es fan realitat”. Eixa promesa d’una realitat millor, més enllà de l’arc del cel, convertí la peça i Garland mateix en referents de l’homosexualitat. Supose que per això els colors de l’arc de sant Martí són els que enarboren gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.
Doncs bé, la mort de Garland fou molt sentida entre la comunitat homosexual i sis dies després, la matinada del 28 de juny, alguns dels seus membres s’aplegaren al bar Stonewall de Nova York per plorar-la. Potser entonaven Over the rainbow quan arribà al pub la policia que, si haguera estat compost, hauria irromput al so de Puto. El tema de Molotov, per als qui no el coneguen, repetix constantment “Matarile al maricón”. Llavors s’esdevingué el que cal esperar de tota col·lectivitat oprimida: la revolta. La porra policial no trobà uns marietes acovardits, sinó uns espartans disposats a morir matant. Crec que esta metàfora tan de pel·li peplum molarà, no?
Des d’aleshores, el 28 de juny és arreu del món el Dia de l’Orgull Gai. A la Universitat d’Alacant n’hi hagué un de previ el passat mes de maig; la universitat, ja sabeu, va sempre per davant de la societat o no. El que realment se celebrava era el dia —una setmana sencera al campus, tenim més festes per a tot— contra l’homofòbia. Molt bé, però, ves per on, un dels actes del programa era un “Advenimiento de la Virgen Puta”. Ja estem, sempre atacant a l’Església. Si reivindiques, tracta de fer-ho sense insultar ningú; reforça la teua legitimitat.
Hi ha molts cristians homosexuals que proclamen obertament el seu binomi eroticoespiritual. El discurs de les diverses esglésies ha de canviar quant al tema gai, d’acord, però tampoc s’hi ajuda molt amb uns tals advenimientos. A més, sant Sebastià i santa Joana d’Arc són hui en dia icones habituals de l’ambient. La Donzella d’Orleans en menor mesura, és cert; la invisibilitat arriba fins i tot a les altures. Que tots dos intercedisquen per l’evolució de la jerarquia eclesial i l’adveniment del respecte mutu.
I per no acabar el sermó amb el càrrec de no haver contribuït a una lluita necessària, us deixe una consigna. Els que estan en primer terme som el meu company, de faena, Rafa i jo després de vore Brokeback Mountain.
Desde la histórica altura
Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu…
I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:
Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!
Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!
El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.
No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click:
Deutschland über alles
El govern de les Illes Balears va demanar a Air Berlin que incloguera el català entre les llengües amb què informa els seus passatgers. A través de la revista que distribuïx en els seus vols, la companyia va contestar amb un editorial del director, Joachim Hunold, i una vinyeta humorística. La llengua de Ramon Llull no travessarà els núvols germànics fins a arribar al cel clar i lluminós de Palma.
No em servix l’excusa de la reducció de costos perquè, tot i que seria fantàstic que el personal de vol parlara també català, amb una comunitat lingüística tan acostumada al puteig com la nostra, ens acontentaríem amb una gravació que donara la benvinguda, explicara allò de les emergències i, en arribar a la destinació, s’acomiadara amb un “Gràcies per haver escollit Air Berlin”. Si a més, entre que para l’avió i en baixes, posaren de fil musical La Balanguera, en versió Chenoa per la infantesa que s’enfila, o El pi de Formentor, en versió Bonet per la vellúria qui se’n va, encara s’endurien el premi a la mallorquinitat.
Si és que costa tan poc quedar bé: quatre frases enllaunades, dos cançonetes i ja tens els almogàvers aquietats. Però no, Hunold ha preferit quedar malament i, a més, opinar sobre ordenació territorial i política lingüística a l’estat espanyol. Home, Joachim, que la gent va de vacances i no a un congrés de la FAES! La indignació nostrada ha pres moltes formes, entre les quals hi ha una campanya de queixes a la direcció d’Air Berlin. Felicite Criteri, entitat impulsora de la iniciativa. Per cert, un dels queixosos he sigut jo.
A qui no es pot felicitar és Joan Puig, exdiputat d’ERC al parlament espanyol. A tall d’ofensa a l’aerolínia, ha col·locat en el seu bloc un logotip modificat d’Air Berlin que ens anima a difondre. I com l’ha modificat? Doncs afegint una esvàstica a la imatge. Potser la gràcia no li eixirà debades, perquè a Alemanya ningú pren de broma que el titllen de nazi. Si hi ha demanda als tribunals, espere que condemnem Puig, però per falta d’originalitat. Quina creu per als alemanys del segle XXI, algun capitost de casa pixa fora de test i sempre hi ha algú per a recordar-te què va fer el Vater o el Großvater entre 1939 i 1945. Prou de tòpics, per favor, als catalans tampoc els agrada que els consideren antipàtics, insolidaris o gasius, no?
La caverna hispànica no s’ha quedat curta i ha reaccionat a Puig com Puig mateix, és a dir, amb desmesura i barbaritat. Que si hi ha massa poder en mans de les autonomies, que si és cert, com diu Hunold, que l’espanyol està desapareixent en alguns pobles, que si molts pares no poden escolaritzar els seus fills en la llengua que volen… I tenen en part la raó: més de 90.000 xiquets valencians no podran cursar els seus estudis en valencià. Però això no té res a vore amb Alemanya, té a vore amb la Conselleria d’Educació.
Auf Wiedersehen / Adéu
Comentaris recents