Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu…

I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:

Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!

Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!

El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.

No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click: