El 9 d’Octubre de fa deu anys, una colla nombrosa i festiva de joves s’aixoplugà sota les sigles JV, per a participar en la processó cívica de la senyera. Dic nombrosa perquè n’érem més de dos-cents, una plèiade de valencianistes, més il·lusionada pel que ens unia que agrejada pel que ens diferenciava. Un dels que no estava allà, perquè dorm com l’algeps i sembla que du dotze hores endarrerit el rellotge, va seguir l’acte per televisió. Cregué que encara somiava quan contemplà el miracle retransmés per Canal 9: la Reial Senyera descendia pel balcó de l’ajuntament, acompanyada pels acords de la Muixeranga. Autèntica màgia sonorovisual, una metàfora de l’esperit jotaver: el millor de dos simbologies, absurdament enfrontades, s’acoblava perfectament.

Però la màgia té truc i molts miracles explicació racional. En aquell temps, un dels capitans de la Joventut Valencianista era veí d’Eliseu Climent. Un veí qualsevol et deixa el martell o un poc de sal, però el 9 d’Octubre Eliseu Climent et deixa els dolçainers que tocaran en la manifestació de la vesprada, la dels catalanistes! Quin detall del de Llombai, no? I quina època de bones intencions aquella. Ara hi ha més verí, perquè veges tu si no l’heroïcitat dels d’Esquerra Republicana, amb la performance de la bandera estelada. Quants catalans més hi ha a València des de l’espectacle? Els que acaben d’arribar en l’últim Euromed de Barcelona. I l’espanyolisme? Doncs jo crec que, si no ha sumat simpaties, ha reforçat conviccions.

Això entre la gent educada, perquè quan es tracta dels aprenents de Flechas y Pelayos la reacció és tota una altra. Pregunteu, si no, en el Bloc, que la matinada de dilluns fou l’objectiu dels violents. I no és la primera vegada que passa; una pedrada a la finestra o al cap d’una regidora, una bombeta casolana, pintades amenaçants… un remake pudent de l’època de la transició, al qual l’autoritat competent hauria de parar més atenció, no siga que hàgem de lamentar desgràcies majors. Bròfecs d’un costat i de l’altre, gent que només fa de comparsa en el nostre país, han crispat enguany la celebració del 9 d’Octubre. Que torne l’esperit d’aquella generació del 1998, per favor!