Un cavaller
Tampoc toca hui parlar del PP. L’assumpte va per a llarg i sembla que tindrem trilogia. Després de la guerra de la província, l’imperi de Camps contraataca i vés a saber si no acabarà retornant el ieti.
No toca perquè, a prop del Nadal com estem, han tingut lloc a Alcoi dos extraordinàries funcions de La cuna del mesías, poema sacrolíric en 3 actes dividits en 9 quadres. Eren extraordinàries perquè la major part dels actors feia anys que no el representàvem i, en molts casos, no ens véiem les cares. Ha sigut un goig, l’any que ve hem de repetir.
Entre els convocats per Jordi Ponsoda, director del popular Betlem dels Salesians, estàvem Natxo Carbonell i jo mateix. A Natxo, no li he perdut la pista perquè és professor de valencià, destacat fester i incansable lluitador. També actuaven com a pastorets l’alcalde i el regidor de festes, perquè el Betlem fóra més popular encara. Sort que Rafel, segon edil del Bloc a l’Ajuntament, aportava el vessant esquerrà, valencianista i angelical. El xic feia de sant Miquel.
Natxo era un dels soldats de la tropa d’Herodes, que era jo. Allà havia d’estar, al palau, figurant i calladet. I, sense dir res, em va furtar el quadre. Va posar una cara de moniato semblant a la que fa en la foto —de les dos, la que està en primer terme— i ja tens tota la platea pendent d’ell. Com en l’escena aquella de Giant en què parla Rock Hudson, però és James Dean qui se n’endú el protagonisme jugant amb un llaç per al ramat.
És un geni dalt i baix de l’escenari. Hauríeu d’escoltar-lo contar… qualsevol cosa. Després de la primera representació, recordà un costum de son pare. L’home era directiu de l’Alcoyano i, abans de cada partit, es presentava a l’àrbritre amb el mateix argument: “Mire, ara vosté eixirà ahí fora i en tindrà onze d’un costat, onze de l’altre i a lo millor el públic en contra. Però faça lo que faça, encara que pite malament, sàpia que tindrà en el camp un amic: Emili Carbonell, un cavaller”. I li donava la mà.
De tal buc, tal eixam. Bon Nadal a tu, a tots.
Botifarra de pagès
Esta setmana volia amollar-vos un rotllo sobre el congrés provincial del PP, però m’ha arribat un encàrrec. Amb l’imperatiu “Escriu” en l’assumpte del correu, el meu germà em demana que diga alguna cosa sobre el Barça-Madrid de despús-demà. Ha tingut el detall de no recrear-se amb el Barça-València del passat dissabte, però també és perquè sap que no sóc massa futboler. De xicotet, vaig ser primerament de la Reial Societat. Per què? Supose que m’agradava un nom tan sonor. Més endavant em vaig fer del Barça perquè a casa ho era fins i tot el gos; aquella va ser una de les poques vegades en què he format part de la majoria. Culé vaig continuar fins que l’amic Jordi Martínez em va convertir al valencianisme esportiu. En plena conversió al valencianisme polític, ja que canviaves, millor canviar-ho tot d’una.
Del barcelonisme familiar em va quedar un sentiment: l’alegria de vore perdre el Madrid. Martínez diu que tan enemic és el Barça com el Madrid i en esta ocasió una derrota blaugrana acurtaria distàncies, però no puc desitjar la victòria del Madrid. Demane el comodí de la tercera via: l’empat. I, no sé, tampoc; que guanye el Barça ni que siga per la immensa alegria del meu germà, que és barcelonista i també valencianista… polític. En l’eufòria de l’avantmatx, m’ha suggerit uns versos i tot:
Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol,
cinc cops plorà la Cibelles, Madrid estava de dol,
pels carrers es comentava: “en Flandes se ha puesto el sol”
Són d’una cançó de La Trinca, de quan no existia Internet i la música te la baixaves directament de l’expositor giratori d’una gasolinera o d’un bar. Canten al mític 0-5 de la temporada 1973-1974 i són uns autèntics virtuosos estos de La Trinca. Barregen la sardana amb la rumba i d’això fa més de trenta anys. No em torneu a dir que Manu Chao ha inventat el mestissatge.
Constitució
D’un temps ençà, s’han posat de moda les lectures públiques i col·lectives d’obres cabdals. Fa anys, Acció Cultural en va fer una del Tirant davant del mercat central d’Alacant, els Cids, que són la meua filà, van llegir el Cantar de Mío Cid per a commemorar-ne els 800 anys i a Itàlia hem vist la lectura de la Bíblia, encapçalada per Benet XVI: “Nel principio Dio creò i cieli e la terra. E la terra era informe e vuota, e le tenebre coprivano la faccia dell’abisso, e lo spirito di Dio aleggiava sulla superficie delle acque”.
Ahir vaig participar en un d’estos happenings, tot i que el text escollit no és, ni de lluny, tan interessant com els referits. Convocats per la Universitat d’Alacant, llegírem la Constitució espanyola. Sí, la Constitució espanyola, apunteu una contradicció més. No ha començat el papa, sinó Jesús, Jesús Pradells, vicerector d’Ordenació Acadèmica, que no és infal·lible, però aporta igual solemnitat: “La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seua sobirania, proclama la voluntat de…”. Procure anar tard perquè em toque la disposició transitòria quarta, que em fa gràcia perquè posa els nervis de punta a molts, però enguany ha sigut l’article 148.
Amb disposició o sense, tanta lloança a un text administratiu fa que semble els manaments que Déu lliurà a Moisés. Enmig de l’encens constitucional, Herrero de Miñón ha dit que “Como toda obra humana podía haber sido mejor” i que “hay que ser más modesto”, s’agraïx un poc de moderació. També ha parlat d’ensenyament: “la política educativa en España cambia con cada mayoría parlamentaria, es absurdo”, i fins i tot d’altres constitucions del món mundial: “la constitución que salió de allí [la de Guinea Equatorial] fue una constitución desafortunadísima, que contribuyó a la tiranía del presidente Macías y a cuya redacción contribuyeron algunos españoles que entonces trabajaban en beneficio incluso de potencias extranjeras”. Si voleu escoltar tota l’entrevista feu clic en el Sinaí:
Visca la Constitució que no cau en dissabte o diumenge!
Comentaris recents