Tampoc toca hui parlar del PP. L’assumpte va per a llarg i sembla que tindrem trilogia. Després de la guerra de la província, l’imperi de Camps contraataca i vés a saber si no acabarà retornant el ieti.

No toca perquè, a prop del Nadal com estem, han tingut lloc a Alcoi dos extraordinàries funcions de La cuna del mesías, poema sacrolíric en 3 actes dividits en 9 quadres. Eren extraordinàries perquè la major part dels actors feia anys que no el representàvem i, en molts casos, no ens véiem les cares. Ha sigut un goig, l’any que ve hem de repetir.

Entre els convocats per Jordi Ponsoda, director del popular Betlem dels Salesians, estàvem Natxo Carbonell i jo mateix. A Natxo, no li he perdut la pista perquè és professor de valencià, destacat fester i incansable lluitador. També actuaven com a pastorets l’alcalde i el regidor de festes, perquè el Betlem fóra més popular encara. Sort que Rafel, segon edil del Bloc a l’Ajuntament, aportava el vessant esquerrà, valencianista i angelical. El xic feia de sant Miquel.

Natxo era un dels soldats de la tropa d’Herodes, que era jo. Allà havia d’estar, al palau, figurant i calladet. I, sense dir res, em va furtar el quadre. Va posar una cara de moniato semblant a la que fa en la foto —de les dos, la que està en primer terme— i ja tens tota la platea pendent d’ell. Com en l’escena aquella de Giant en què parla Rock Hudson, però és James Dean qui se n’endú el protagonisme jugant amb un llaç per al ramat.

És un geni dalt i baix de l’escenari. Hauríeu d’escoltar-lo contar… qualsevol cosa. Després de la primera representació, recordà un costum de son pare. L’home era directiu de l’Alcoyano i, abans de cada partit, es presentava a l’àrbritre amb el mateix argument: “Mire, ara vosté eixirà ahí fora i en tindrà onze d’un costat, onze de l’altre i a lo millor el públic en contra. Però faça lo que faça, encara que pite malament, sàpia que tindrà en el camp un amic: Emili Carbonell, un cavaller”. I li donava la mà.

De tal buc, tal eixam. Bon Nadal a tu, a tots.

1