Home » 2009
Yearly Archives: 2009
Eternitat
Abans d’eixir al camp, Pep Guardiola va dir als jugadors: “Si perdem, continuarem sent el millor equip del món. Si guanyem, serem eterns”. Vaig seguir el partit de reüll, sense perdre el fil de la conversa amb els amics ni de vista la botella d’herbero. Estàvem a casa de ma mare, seguidora del Barça però no quan juga amb el València; així té els dos fills contents. S’acabava el matx i l’herbero i em dolia vore que la gesta no s’acompliria, que no en serien 6 de 6, que el veí madridista devia estar ballant amb un peu, que… gooool d’un tal Pedro Rodríguez. Em vaig alegrar moltíssim, el jugador que mastegava xiclet i picava l’ull a la càmera quan sonava l’himne d’Espanya, convertit ara en entrenador, duia el Barça al cim més alt. I ho feia amb un president que creu de veritat que el Barça és més que un club. Laporta està encantat de conéixer-se, va carregat d’ínfules, és un milhòmens… com quasi tots els presidents de grans clubs de futbol. La diferència és que, a més, és catalanista fins al moll de l’os, independentista i tot, i això no li ho perdonen.
Guardiola ha fet etern el seu Barça, però se n’ha parlat poc. La més efímera de les gràcies terrenals, la bellesa, s’ha imposat en els comentaris de l’actualitat rabiosa. L’entranyable conte de Hans Christian Andersen s’ha barrejat impúdicament amb el terrorífic Frankenstein de Mary Shelley i han donat lloc a un engendre morganàtic del paper couché espanyol: la nova imatge de la Belén Esteban. Impressionat vaig quedar en vore-la. El rostre èquid i cantellut d’abans ha mudat en perfil dolç i envellutat, talment com una mena de barbie ravalera, l’arna és ara papallona, llaor i glòria a l’autèntica princesa del poble! Tribunes serioses i no tant han criticat la metamorfosi. Arran de tant de comentari vaig recordar un article que l’amic i mestre Lluís Fornés va titular “Yo me hubiera operado las tetas”. L’acaba amb una gran veritat: “En la vida hi ha moltes paradoxes amb les quals no queda més remei que aprendre a conviure”. Si voleu llegir-lo, feu clic ací. Bon Nadal a totes i tots.
Orgasme
En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. 
Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.
Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…
Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema:
Aminatou
Mentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.
Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i 
detestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?
Duque de Faes
La Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales ha complit vint anys. Vint anys ja i sembla que en tinga dos-cents o dos mil, per la modernitat del seu discurs. L’entitat ha pres volada i importància des que el PP deixà de governar Espanya, però no sembla un suport ferm a les aspiracions de Mariano Rajoy, sinó més bé un contrapoder al president i presidenciable popular. FAES es defineix com un “Think Tank con una estructura muy reducida” i mai com en este cas l’anglicisme demana una traducció literal: FAES és un “Pensar tanque”, FAES és el panzer de l’expresident Aznar. Posarem un exemple del rigor històric i l’anàlisi profunda de FAES. En el vídeo que titulen La revolución de la libertad, la veu narradora recorda a l’espectador que “Fascismo y comunismo han oprimido con voracidad totalitaria a los hombres”, mentre en pantalla apareixen imatges de dictadors: Stalin, Hitler, Pinochet, Mao, Castro, Jaruzelski… però n’obliden un. Sí, és el que suposeu. Més endavant, tot i que per a FAES “España es una gran nación, una nación plural con una Historia de siglos”, l’acurada revisió històrica sobre la lluita per la llibertat passa de puntetes per la qüestió pàtria i ho ventila dient “En los 70 tan sólo Portugal y España entraron en el minoritario club de los países libres”, com si l’assumpte haguera sigut qüestió de pagar quatre derrames.
El cas és que en el seu 20é aniversari, FAES ha lliurat el Premio FAES de la Libertad a Joan Carles de Borbó. El rei espanyol l’ha agraït amb entusiasme i paraules semblants als del missatge de Nadal. És normal, ell i Aznar no s’han dut mai bé. La seua era una relació obligada, protocol·lària. Es nota en els gestos, el monarca pot arribar a abraçar Felipe González, però no passarà d’encaixar la mà de José María Aznar. El recel és mutu, segons diuen. I doncs, per què ara este premi? Sosté Ramoneda en el seu dietari radiofònic que Aznar cobeja un títol nobiliari i per això ensabona l’epidermis reial. Vol ser duc, com Suárez. I ací va la pregunta. En cas que arribara, quin creieu que hauria de ser el ducat d’Aznar? Li aniria perfecte Duque de España, però per aclamació femenina popular eixe és Miguel Ángel Silvestre. Jo propose que Sa Majestat el faça Duque de Valencia, tal com va ser Narváez, president d’amarga memòria per als liberals de veritat. Pel serveis contra el “nacionalismo excluyente”, també podria nomenar-lo Duque de Berwick. Per estar amb el costat fosc no li aniria malament ser comte, el Conde Dooku, i per les maneres que té de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel podria ser Duque de Alba, però eixe ducat encara té ama. Què proposeu vosaltres?
El ram de l’aigua
A partir de l’any que ve, no hi haurà anuncis en la televisió pública espanyola. Alguns han criticat el canvi perquè diuen que el govern vol desviar ingressos als canals privats i es pregunten com es finançaran la Primera i la 2. Doncs com la RENFE, supose. Em sembla una bona mesura, l’abús d’espots et fa avorrir la tele, la xica, el bo, el roín i la pel·lícula sencera. Si canviem de mitjà, esta fórmula lliure de publicitat és la que oferix, per exemple, Radio 5. Hi ha principalment notícies, però també entrevistes, reportatges, consells mèdics, assessorament legal, biografies, història, divulgació científica, informació sobre Internet… generalment en microespais de pocs minuts. Entre la programació de més durada, destaque la tertúlia política de 24 Horas, l’única per on passen representants de tots els partits que hi ha al Congrés; Espacio en blanco, el clàssic de por i misteri per a valents i caguerris, i Las aceras de enfrente, que conduïx Luis Antonio de Villena.
M’agrada l’estil d’eixe paio. És intel·ligent i elegant, sense caure en la pedanteria o l’afectació. Pel títol podeu imaginar que és un espai sobre el món LGTB i pel conductor que és, sobretot, un programa cultural. Cada dissabte a la nit, per a començar emissió no sonen The Village People o el Dragostea Din Tei, sinó unes notes antigues, potser de les Danses de Terpsichore, molt adequades a l’aire de noble republicà que té De Villena. Està molt preocupat l’home per l’anivellament intel·lectual del col·lectiu gai: l’arquetip d’homosexual culte s’està esvaint. Diu que és un símptoma de normalitat, perquè gais i lesbianes ja no necessiten trobar conhort en els textos de Safo, Wilde, Cernuda, Gil de Biedma o Kavafis, però lamenta que la carrossa substituïsca la cultura com a emblema del grup.
Per això, parla de llibres, cinema, educació, política, teatre, filosofia… El 21 de novembre, convidà un joveníssim i incipient rapsode que, al final del programa, tingué l’oportunitat de llegir un poema propi. Hi fa el xaval la descripció d’una experiència homoeròtica a tres bandes i l’acaba, més o menys, amb estes paraules: “nos amamos mucho con la boca y con el culo”. Quanta sensibilitat, quin refinament! És una pena que no puga reproduir fidelment el fragment perquè, curiosament, este àudio és l’únic que no apareix en la llista de posdcasts del programa. Ara bé, el millor de tot va ser l’epíleg de Luis Antonio de Villena, me l’imagine arquejant les celles i pujant-se les ulleres amb l’índex abans de dir: “Un final muy catuliano”. Bé, recomane l’emissora, el programa i que feu clic ací, si voleu rescabalar-vos de la cruesa anatòmica anterior amb els versos enamorats d’un valencià imprescindible, cantats per un català inspirat. Tots dos del ram de l’aigua, que és com es diu en esta llengua “la acera de enfrente”.
Home cavall amb el cap damunt del pic
De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es 
que me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.
Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:
Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!
Estes diuen que van ser les últimes paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia, abans de morir afusellat al castell de Montjuïc. Pedagog, lliurepensador, anticlerical i anarquista, Ferrer i Guàrdia tenia el perfil exacte d’allò que hui en diríem autor intel·lectual de la Setmana Tràgica. Hi havia guerra al Marroc, els obrers no hi volien anar, però en comptes d’atacar edificis oficials començaren a cremar esglésies. Així, en acabar el desordenat sarau de les barricades i els temples incendiats, els que de veritat volien guerra eren l’estat, la burgesia i el clero i, a falta d’un grup organitzat al qual acusar, anaren per Ferrer i Guàrdia.
Educat en la fe catòlica i convertit successivament a les fes republicana, maçònica i llibertària, Ferrer i Guàrdia entengué que els fonaments d’una autèntica revolució, d’un avanç col·lectiu i durador no estaven tant en l’agitació i la revolta, sinó en l’educació. Així, en l’Escola Moderna que va posar en marxa no hi havia dogmes, ni castics, ni exàmens, xiquets i xiquetes eren educats junts i en contacte amb la natura, els pares participaven en el funcionament de l’escola… Afectivitat, coeducació, laïcisme o atenció a la diversitat són conceptes molt propis de l’ensenyament actual, però no gens del que es feia a principis del segle XX.
L’Escola Moderna ho fou realment i crec que cal conéixer i reconéixer als qui iniciaren aquell mètode, que pretenia no només instruir sinó també alliberar l’ésser humà de bona part de les seues cadenes: la intolerància, el sexisme, la violència, el bel·licisme, l’exclusió, el fanatisme… Per això vaig demanar als meus alumnes de magisteri que feren un treball sobre 
Ferrer i Guàrdia i em satisfà saber que ja saben qui és, encara que continue preguntant-me què pensaria hui aquell egregi educador sobre Google, els traductors automàtics i la tècnica del copy + paste. Per això al meu calendari he marcat amb roig l’11 de novembre, dia molt principal. Despús-demà comencen a la Universitat d’Alacant unes jornades sobre l’Escola Moderna i el seu fundador. No costen res i sembla que valdran molt; no us les perdeu, germanes i germans.
Trick or treat
Ja està ací de nou el Halloween. Les i els mestres amb qui he parlat del tema demostren poca simpatia respecte d’esta festeta que, tal dia com hui, els fa disfressar-se de bruixes, monstres o morts vivents. Alguns directament abominen el nou costum que els ha arribat terrible, com una tempesta de l’Atlàntic Nord. Entre a un bar de la Universitat i, damunt de l’expositor de les ensaladilles, han col·locat una d’aquelles carabasses de Stingy Jack. Se’m 
rebolica la panxa i canvie el café per un Aquarius, a vore si així se’m refà la moral diària de combat, també contra esta classe de colonització subtil, simpàtica, cosa de xiquets, no sigues aixina. En un centre comercial, una immensa calavera em fa plantejar-me si estic al País Valencià o al de Gal·les. L’efígie macabra i somrient m’assenyala i em diu “Trick or treat”. A l’hipermercat venen les carabasses maleïdes, les disfresses horribles i els articles de broma per a fer-te el trick. En un petit racó de la secció de brioixeria hi ha ossos de sant i panellets. Si en comptes de productes foren persones, aquell racó seria el més paregut a una reserva índia. M’identifique amb eixos dolços tendres i avials i renegue d’este món, on la pervivència d’una tradició és directament proporcional al consum que genera i a l’imperi que l’exporta.
Potser som indis, sí, però no enterrarem fàcilment la destral de guerra. Tenim l’esperit de Gerónimo, passat pel tamís d’esta mediterraneïtat jocosa i autèntica. Què pretenen els additius de la seua Worcestershire sauce al costat del nostre garum mil·lenari? Diguem no a un futur de fish’n’chips, nostres són la llampuga i les mongetes! I amb elles, germans, vencerem el Halloween, el Pare Noel, Sant Valentí i totes les bajanades que fins ara ens hem empassat. Si heu seguit les vinyetes precedents, vegeu la resposta contundent i última dels nostres herois i este cap de setmana, quan un grup de xiquets alienats pique la vostra porta i demane “Truc o tracte?”, apliqueu l’estratègia Ortega y Pacheco. És com el papa de Roma, infal·lible.
El Puig
“Quants amics que han marxat, quants companys que han hagut d’abandonar la pàtria! […] El desastre d’Anisha havia sigut l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos eixiren del seu amagatall. L’enemic després va prendre la capital. Ai, València, la bella, l’elegant, l’esplendent!” (Abu-I-Mutarrif ibn Amira, jurista i historiador musulmà). “I van atacar en la davantera els nostres als moros i els van obrir, i allí es començà a véncer la batalla, que va continuar fins al riu Sec entre Foios i València” (Jaume I). L’Anisha a què es referix Amira s’anomena hui el Puig, allà Jaume I guanyà la batalla que descriu en el Llibre dels Fets i, com a acció de gràcies a santa Maria, fundà un magnífic monestir. En memòria del rei i en defensa del país fundat, els valencianistes dels segles XX i XXI, sempre que els han deixat, han fet al Puig aplecs, marxes, mítings, paelles, fires i fins i tot misses. Un amic i jo vam estar en la de fa dos anys; Jaungoikoa eta Lege Zaharra, eh, Ramonet?
Tot això té lloc el darrer diumenge d’octubre, justament ahir. Enguany l’alplec ha sigut especialment emotiu perquè el Bloc ha homentjat el jove alacantí Miquel Grau, assassinat l’any 1977 quan enganxava cartells per a la manifestació del 9 d’Octubre. A més, Enric Morera va pujar al cadafal disposat a repartir-ne a dreta i esquerra: “Ja n’hi ha prou d’un govern corrupte, el del PP, i d’un govern de Zapatero que ens està duent a una marginació econòmica sense precedents”. I, a Alarte, li va dir “Si et fan vergonya les sigles País Valencià, nosaltres les volem. Davant la vostra Comunitat, nosaltres volem construir el País Valencià”. Bon ganxo el del Lleó d’Oliva, hauria de fer-lo servir més. Definitivament, el Puig val la pena. Això mateix degué pensar Puig…cercós, el passat 18 d’octubre, quan decidí ascendir al Puig…mal (2.913 m), per a celebrar la seua proclamació com a candidat d’ERC a la presidència de la seua Generalitat. Un gest carregat de força i simbolisme, però poc original, perquè copia a Jordi Pujol, qui, l’agost de 1999, va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya des de dalt de l’Aneto. Ell tenia 69 anys i l’Aneto 3.404 metres, no hi ha color.
Puigcercós i el seu centenar d’acompanyants de marxa copien també els 2.000 nacionalistes valencians que, el passat mes d’agost, pujaren al cim del Montcabrer (1.398 m), per a reclamar el dret a l’autodeterminació del País Valencià. Ací n’hi ha dos, els altres 1.998 estaven menjant-se l’esmorzar:
Minorització 2.0
“S’entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat”. Així ho diu l’Enciclopèdia. Jo afig que la Minorització, la Diglòssia, la Persecució i l’Autoodi són els quatre genets de l’apocalipsi que fa desaparèixer una llengua. Només si s’estira amb força i determinació les regnes de la normalització lingüística se’ls pot aturar i fer tornar arrere. Si parlem de tecnologies de la informació i la comunicació, dir 2.0 és referir-se a la Internet de segona generació, basada en les comunitats d’usuaris, les xarxes socials, la interactivitat, la participació i la col·laboració. Una autèntica revolució.
Si he ajuntat hui dos conceptes tan distants aparentment és perquè la Universitat d’Alacant ho ha fet abans que jo. Sí, la UA, que té entre les seues finalitats la de “Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària”, acaba de demostrar empíricament que la minorització també té segona generació i que Internet no se n’escapa. Tractaré de ser breu, no podré. Fins fa unes setmanes, quan introduíeu en el vostre navegador l’adreça http://www.ua.es/, accedíeu una pàgina de benvinguda on triàveu la llengua en què preferíeu consultar el web. Altres universitats del nostre domini lingüístic, com les de Lleida, Barcelona i les Illes Balears, et porten directament a la versió en català i tu, si vols, ja busques el castellà o l’anglés. Si Catalunya i 
Mallorca us semblen dos realitats molt diferents de la valenciana, direm que això de dur-te a la web en la llengua pròpia és també el que fan la Universitat de València i l’UJI.
En la imatge per al record que adjunte al final, podeu comprovar que la Universitat d’Alacant preferia el túnel de selecció idiomàtica. Així ha sigut durant anys i ningú se n’havia queixat. Ara, si aneu a http://www.ua.es/, segurament entrareu a la versió en castellà del nostre web. Perquè no siga així, per a entrar a la versió valenciana, heu de tindre configurat en català el navegador o haver fet una sèrie d’operacions que coneixen ben pocs usuaris. Justifiquen el canvi en les ganes d’estalviar-nos l’esforç sobrehumà que comporta fer un clic i les de parar un poc més modernets i 2.0. El que han aconseguit realment és minoritzar el valencià, llevar-nos espai, ja que la immensa majoria dels ordinadors —els particulars, els de biblioteques públiques, els dels cibercafés i també els de la pròpia Universitat d’Alacant— estan configurats en castellà. Des d’ací el meu 0.0 per al Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa, que —¡Cágate, lorito!— és el que mana de la promoció del valencià a la UA.
Hi ha, a més, un punt en l’assumpte que em toca especialment el cor. I és que en la idea original, la direcció i la producció d’esta pel·lícula que us acabe de contar no està Ninette ni un senyor de Múrcia, sinó un xicot alcoià. Amb esperança i a la seua completa disposició, dedique a ell, als seus companys d’equip i a la seua política lingüística una cançó que, per cert, va en la llengua de Bolonya. Feu clic en la imatge per a escoltar-la:
Comentaris recents