Post congressual
Fa poc Pere Fuset em demanà: “Per a quan un post congressual?” Es referix al congrés que, amb el lema “Més País, més Valencià”, farà este cap de setmana el Bloc Nacionalista Valencià. Hi vaig com a delegat, potser em presentaré a formar part del Consell Nacional, però principalment aprofitaré el conclave per a compartir estratègies i menú degustació amb els amics de corrent. Perquè, tot i que no recorde a quin estic adscrit jo, si en un partit no tens corrent intern que t’aixoplugue no eres ningú. I si en tens, moltes vegades, tampoc. És el meu cas.
No he seguit suficientment el debat precongressual per a fer un post congressual en condicions. Lamente que s’haja tornat a parlar tant de la qüestió dels símbols. Això ens fa perdre moltes energies i, al remat, servix de ben poc, perquè els del Bloc continuarem sent uns catalanistes per als blaveros i uns blaveros per als catalanistes. Feu clic ací per a saber què pensa d’això l’amic Miquel Cremades i aprofiteu la visita per a vore l’entrevista que Vilaweb va fer a Enric Morera, secretari general nostre i diputat de tots els valencians i valencianes.
Així, més que el tema congressual, em preocupa el postcongressual. Què pensa fer el meu partit per a superar, ell solet, el 5% de vots que cal per a entrar a les Corts? Quin paper tindrà el Bloc en el futur del País Valencià? Esta segona pregunta és, més o menys, la que Agostinet, il·lustre trompetista benidormí, féu en un curs recent a Pep Sanmartín, il·lustre professor d’Almoradí. L’expert explicà que el Bloc pot assolir, i consolidar, un espai alternatiu al del PP i PSOE més ample que el que Esquerra Unida arribà a ocupar en els seus millors temps. També donà la recepta, però me la calle per vore si entre tots l’endevineu.
I encara va ser més fort el del Baix Segura. Sentencià que, arribat el cas, al Bloc no li hauria de fer por pactar amb el PP en les Corts Valencianes —¡Halaaaaaa, lo q’ha dicho, a la seño vas!—, però va posar una clàusula: que el PP canviara, per a ser un partit socialcristià i lliure de corrupteles. Quasi res demana el mestre. Ignore què ens durà el futur, però sé que el meu partit continuarà sent d’esquerres —socialdemòcrata, si voleu— i valencianista, perquè si deixa de ser-ho deixarà de ser el meu partit. El repte present és guanyar suports, d’un costat i de l’altre, per a servir al progrés col·lectiu —especialment dels sectors més desafavorits— en un país sostenible econòmicament i mediambientalment.
I, com que cal molta fe per a això i fa dos setmanes parlàvem de Déu, ací us deixe una versió dels anuncis que ateus i creients han penjat d’alguns autobusos. Enric, la idea és meua:
My name is Pla, Josep Pla
Josep Pla i Casadevall (1897-1981) és l’autor més prolífic que ha tingut la nostra llengua d’ençà que algú, fa quasi 1.000 anys, posà negre sobre blanc en vulgar i no en llatí unes homílies. Prop de 120 llibres va escriure el de Palafrugell. Jo només li he llegit una tria d’El quadern gris i ha passat molt de temps d’això, crec que encara estiuejava amb ma mare en un càmping de la Safor. A Pla, l’han anatematitzat alguns per una possible col·laboració amb els franquistes durant la guerra. Sembla que, des de Marsella, els va fer d’espia. 
La planta amable i senzilla i el deler per la bona cuina i la sobretaula reposada no encaixen amb el clixé que tenim de l’espia. Però, vés a saber, potser els James Bond de l’Empordà preferixen la boina enroscada a l’esmòquing ajustat. Joan Fuster, que coneixia bé a Pla, digué que si realment haguera sigut espia de Franco, Franco hauria perdut la guerra. Deixem-ho ací.
De nit m’agrada escoltar la ràdio, especialment les tertúlies d’anàlisi politíca. I, com que faig zàping, despús-ahir hauria jurat que escoltava la COPE si no fóra perquè les veus eren les d’Àngels Barceló, Carlos Carnicero, Santiago Belloch i d’altres habituals de la SER. Comentaven els tertulians la campanya “Encomana el català”, que ha posat en marxa la Generalitat per a fomentar l’ús social de la llengua. Segons la Secretaria de Política Lingüística es pretén “sensibilitzar la població que sap parlar català perquè mantingui la llengua en aquells contextos en què la sol canviar, per exemple amb persones que l’entenen però no la parlen o en contextos multilingües”. Així és com s’encomana el català i qualsevol llengua, escoltant-la, percebent que és viva i útil. Amb un espot musical —entre Disney, Bollywood i l’America de West Side Story—, es simula una d’eixes situacions quotidianes en què sovint es canvia de llengua. I això va excitar els micròfons de la progressia radiofònica, fins al punt de fer una autèntica pluja d’idees… preconcebudes totes.
Que si adreçar-se a algú en castellà és “una cosa de educación”, que si s’ha de parlar perquè “hay mucho turismo”, que si la campanya és “una manera de dilapidar los fondos públicos” i un “despropósito de gasto”, que si “en el año 2025 cerca de 480 millones de personas hablarán español y 7 millones los que hablen catalán o valenciano o mallorquín”, que si “¿Por qué no nos dicen también cómo tenemos que acostarnos?”, que si “para los nacionalistas no existe el bilingüismo”… S’apuntà, amb un clar menyspreu, que tot era cosa “de Esquerra Republicana con algún consejerito haciendo números de circo”. Si algú parlara en els mateixos termes d’una campanya del Ministeri d’Igualtat, el condemnarien per masclista i reaccionari, però tractant-se del que es tracta no cal correcció política, hi ha barra lliure d’exabruptes! I escoltant-me’ls em va vindre al cap aquell senyor acusat d’espionatge. No cal tindre la perícia i la sagacitat d’un agent secret per a convindre que en molts casos, tal com va dir Pla, “el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/XlH4ZLSi3YM” width=”222″ height=”175″ wmode=”transparent” /]
Déu i els burros
Quico, l’avi matern, era un home entranyable però de parar seriós. Barret a l’estiu i gorra a l’hivern, lluïa al front un clotet resultat d’una guitza que, de menut, li va propinar una haca. Sembla un miracle que sobrevisquera al colp, aquell ferrat del dimoni posà en escac el meu arbre genealògic quasi tant com la Guerra Civil. No sé si era un home poc o molt religiós, era eixut de carns i també de paraules. Tots els anys anava a la processó de la Mare de Déu d’Agres, però també amollava algun “Copó!” si alguna cosa l’enutjava.
Contava la història real d’un burrero molt descregut i malparlat que, travessant el barranc del Cint, duia llenya a Alcoi. En una ocasió, a l’altura del mas del Potro, una roca es va desprendre de la muntanya i, amb gran enrenou i rapidesa, redolava cap ell i el seu bestiar gros. Veient-se indefens i desemparat, s’encomanà al cel: “Ajuda’m, Senyor, ajuda’m!” I el Senyor l’ajudà, la pedra topà amb una altra i féu un bot tan gran que passà molt per damunt d’ell. En vore’s salvat, l’home alenà per a exclamar tot seguit “Me cague en Déu, quina por que he passat!”.
Molts anys després, l’amic Jordi Sempere i jo vam arribar a la conclusió ferma, lúcida i resolta que Déu no existia. Això va ser amb 19 anys, un dissabte d’estiu, amb la resta d’amics fora i la inspiradora ajuda del plis-plai pres a litres. Tota la nit bevent, filosofant i reforçant l’estrenada convicció atea. De camí a un altre bar i enmig de l’argumentació mútua, una jove gitana molt dolceta —un àngel evangèlic segurament— entrà en la conversa per a dir-nos que ens equivocàvem. L’endemà ho parlàrem serenament i per telèfon, convinguérem que no podíem renunciar a la fe. Ara havíem de fer alguna cosa que agradara Déu. Vam muntar un grup de joves nacionalistes.
Els anys han passat. Jordi ha deixat de creure en Déu una altra vegada i sembla que li durarà. Jo, en canvi, fa molts anys que no crec en el café licor. El cas és que parlàrem de tot açò la setmana passada en un sopar amical. Hi havia entre els comensals un sacerdot catòlic, que, per a compensar les nostres pèrdues, creu i beu. Parlàrem de les coses divines, de les humanes i dels scouts —que estan a mig camí de les unes i les altres—, però sempre en un to distés, reflexiu i respectuós. Crec que és el que cal i el que trobareu en el cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. Comença hui, no us el perdeu, per l’amor de Déu.
Va de bo!
Abatut pel valencià? Exclosa de l’anhelada promoció interna per falta de punts? Entristit per no escriure bé la llengua que ha parlat tota la vida? Perseguida pel requisit lingüístic? Fart de vore que les úniques paraules que li adreça la Junta Qualificadora són NO APTE? Resolta a ser una més dels milions de valencianoparlants? Desitjós de ser acollit per esta llengua d’acollida? No desespere, ja ha arribat a les llibreries el producte que necessitava: Va de bo!
Indústries Bioeditorials Bromera, el Laboratori del Doctor Forcadell i el Departament de Filologia del Sistema Lingüístic Compartit han unit esforços i personal per a oferir-li la resposta eficaç i amena que estava esperant. Llance al contenidor de reciclatge eixos vells i avorrits manuals, en què prefixos com pseudo, ex o vice encara s’unixen al mot següent per mitjà d’un guionet, i córrega a reservar el seu exemplar de Va de bo! Sorprenga veïns i amistats amb un valencià culte i alhora natural, pròxim, patrimonial.
Esta definitiva eina de formació està adaptada a les exigències del Marc europeu comú de referència per a les llengües i, consegüentment, als continguts i models d’examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Pujar al tren de la modernitat i aprendre quasi sense adonar-se’n és ara possible gràcies a Va de bo! Clique en la imatge per a fer un tast del nou producte, estem segurs que li agradarà. 
I després de la televenda, ve la secció d’autobombo, perquè sorprenentment, i a l’ombra de Robert Escolano, Mari Àngels Francés, Hèctor Gonzàlvez (Kamerad Koordinator), Maribel Guardiola, Carles Segura i Juli Martínez, jo he sigut un dels autors. N’he fet l’apartat “Així és el nostre país”; per cert, el país és el que apareix en la imatge que hi ha al final: 22.826 km2 del Sénia al Segura, ni més ni menys. Va de bo! deu ser una passada. Dic deu perquè encara no l’he revisat de cap a cap, no he pogut passar del pròleg. L’acadèmic Pérez Saldanya hi diu dels qui hem fet el llibre que som “un grup molt dinàmic i amb una àmplia formació lingüística i pedagògica […] joves lingüistes i ensenyants […] professionals amb una llarga implicació en les tasques de difusió i dinamització de la llengua”.
No m’havia sentit tan cofoi des de l’última vegada que em van dir guapo. Quan va ser això?
Comentaris recents