Primera Conferència
Amb il·lusió i nervis semblants als de la primera comunió, el dissabte 18 d’abril vaig fer la meua primera conferència. El sacrament el vaig rebre a l’església de Maria Auxiliadora d’Alcoi i la conferència la vaig donar a la Casa de Cultura del Castell de Guadalest. La primera hòstia de la vida em vingué de mans del director del col·legi; al Castell, em presentà Enric Balaguer, que ha sigut director del Departament de Filologia Catalana i no em donà cap hòstia sinó el seu últim llibre, La casa que vull. Gràcies, Enric, per la presentació i pel llibre, promet llegir-lo. Ah, sí! De què anava la xarrada? Doncs el títol era “25 d’abril: el poble valencià i la desfeta d’Almansa”. Hi assistiren 22 persones, que, tenint en compte l’últim cens (215 hab.), representen el 10% de la població. Està bé, no? Parlàrem un poc de tot: Jaume I, els furs, els Àustria, l’arxiduc Carles, els Borbó, els maulets, els botiflers, el general Basset, el duc deBerwick, el sinistre cavaller d’Asfeld, la crema de Xàtiva, el quadre penjat cap per avall de l’Almodí, l’ocupació i el govern militar del Regne de València, la repressió, el Decret de Nova Planta, la castellanització, la resistència secular de continuar vius com a poble, el 9 d’Octubre… Al final, m’aplaudiren i tot.
En vista de l’èxit, si torne al Castell de Guadalest a fer una altra conferència demanaré a l’Ajuntament que em pague el doble. Per a la pròxima vegada, vull dos camisetes, dos ventalls i dos tasses promocionals de la Casa Orduña. Hi hagué més gratificacions: l’aire net després de la pluja, les filagarses de núvols escampades sobre la muntanya, un tros del nostre paisatge tal com era quan allò dels furs i el paisanatge pròxim i agraït, com una tieta d’Enric, una jove de prop de huitanta anys, que vingué a donar-me l’enhorabona. Això no té preu. Bé, entre la xarrada i hui també hi ha hagut les festes de Sant Jordi, que donen per a moltes entrades, de moros, de cristians i d’altres que no saps en quin bàndol estan. El dia 23 anava Peralta per la plaça de Dins amb El País davall del braç. No és que el diari de Prisa siga ara el referent informatiu del PP, és que el rotatiu publicava les converses del president Camps amb Álvaro Pérez, altrament dit El Bigotes. Sembla que, al diputat, li faltava temps per a mostrar la plana en qüestió. Ai, Miguel, Miguel… mira que eres bordet.
Tornem a les conferències. Si demà, dijous 30 d’abril, esteu a la Universitat d’Alacant, no us perdeu la de Joan Francesc Mira, a les 12.00 h, a l’aula magna de Filosofia i Lletres: “Alacant després de la batalla d’Almansa”.
Alumnes
A l’oasi que és la Universitat arriba de tant en tant alguna ventada forta, que enterbolix amb sorra l’aigua del plàcid estany i udola entre el brancam de les palmeres com un xacal en la nit. Així ocorre, per exemple, quan s’ha de triar nou rector o ve un manaire poc amic de la institució acadèmica. Després, com sempre en passar la tempesta, torna la calma, que és de vegades més preocupant i molesta que el vendaval mateix.
Pense, com devíeu suposar pel títol, en l’alumnat. D’uns anys ençà, el Consell d’Alumnes em sembla un vicerectorat encobert. Els seus dirigents es mostren sempre en total sintonia i lloança de l’equip de govern i l’han aprofitat sovint com un mer trampolí per a fer el salt a la política. L’estratègia de l’acomodament comporta una gestió vàcua de discurs. Així, el Consell d’Alumnes s’ha visualitzat amb activitats com pujar la gent en globus, com si açò fóra una fira, o organitzar una setmana de l’associacionisme amb parades de paintball i un castell inflable per a botar alegrement, com en la comunió de les meues nebodes.
Però l’últim temporal, el cicló Bolonya, ha dut a l’oasi una tribu diversa, motivada i en el fons molt divertida que va plantar tendes i arguments al mig del campus. Els antibolonyos van mantindre ferma la mobilitzazció i, contra usos, costums i pronòstics, han arrassat Campus Jove en les eleccions a representants d’alumnes en el Claustre. Ja tenia ganes jo de vore els estudiants reivindicatius. Per això i perquè ara torne a ser alumne, els vaig votar. Enhorabona, xavals.
I ara, abans d’anar-me’n de vacances, un apunt sobre Ángeles González-Sinde. La nova i flamant ministra de Cultura va donar suport al Manifiesto por la Lengua Común de Savater, Boadella i la UPyD. Això pinta malament, però li concedirem els 100 dies que marca la cortesia política. Jo, a més, dedique a la ministra, i sobretot als antibolonyos, uns versets cantats en la lengua común:
J.A.S.
Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:
Doctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.
La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van 
meréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.
Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo 
mateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.
Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?
Comentaris recents