11 maig 2009

You are currently browsing the daily archive for 11 maig 2009.

quiquetEntre l’hivern de 1984 i el de 1985, la mort va agafar afició a la porta de ma casa. En dos ocasions segons l’ordre natural que s’emporta la gent gran, després d’un temps de malaltia, i en una altra quan per edat no tocava i d’una manera sobtada. La meua fe migrada de hui es sustenta en l’esperança de retrobar els qui he estimat i se n’anaren. Si finalment hi ha cel i me’l guanye, estic segur que, just darrere de sant Pere el de les claus, trobaré el meu avi Quico tal com està en esta foto, destapant una botella de cava per a donar-me la benvinguda. Li tinc un compte pendent: no deixà en este món terrenal que li guanyara un coto o un cau. Jugava en silenci, tenia totes les cartes al cap i quan li entrava un vint feia sonar el vidre de la taula amb els artells: clac!, “Vint de bastos”. I amb el clac pensava jo “Un altre dia que acabaré perdent, amb l’altre avi sempre guanye, quins misteris té la sort”.

Fill de Francisco Moltó Valor i Teresa Vilaplana Boronat, Quiquet va nàixer el 31 de març de 1902 a les Casetes de Mariola, on pogué treballar terres pròpies. De menut, va tindre com a company de jocs un xiquet d’Alcoi a qui els pares enviaren allà per guarir-li la salut. Aquell micorro de la ciutat arribà a ser metge, don Ernesto Verdú, i mantingué amb l’avi una gran germanor i alguna acalorada discussió quan recorria a micapans, cataplasmes i consells de curanderos. Amb vint i pocs anys, Quiquet va conéixer Consuelo Esteve Moya, filla dels mitgers del Mas del Pi, a Barxell, amb qui es casaria després del tradicional festeig. El 1926, estant de visita al Mas del Pi, l’agafà la nevada grossa i hagué de passar molts dies a cals sogres. I, mentrestant, a sa casa va morir la seua àvia, Rosa Valor, a qui, segons conta un diari de l’època, havien de deixar colgada a la neu de dia i entrar a casa de nit perquè no se la menjaren les feres. Quin paperot, però a vore què feies incomunicat i amb una difunta.

Del matrimoni amb Consuelo i en temps republicans, nasqueren Paco, Consuelín i Rigo. La guerra el dugué al front de Terol, d’on tornà sense disparar un sol tret. En la negror franquista del 1940, va nàixer Marujín, estrela bondadosa i sàvia de la qual vam eixir el meu germà i jo. Després d’uns anys treballant les terres d’altres, l’avi adquirí una casa a la ciutat, però com corresponia a un home del camp: una planta on viure, una altra on guardar ametlles, olives i llenya per a la llar i un jardí suficientment ample per a tindre conilleres, terra on arrelara un caquier, una nesprera, un llimoner i, sí, tants rosers com vulgueren les xiques de casa. I per què conte tot açò? Perquè hui fa exactament un quart de segle que Quico deixà esta vall de llàgrimes per a conrear el secà celestial i evitar solsides en l’abancalament del Nostre Senyor. Quique, cosí, germà i habitual lector, em demanà que escriguera alguna cosa tal dia com hui. Què t’ha paregut, hereu?

Tags: