Amb la intenció, i potser l’excusa, de fer campanya, el Bloc de l’Alacantí va organitzar un sopar d’amics, coneguts i saludats de Jordi Davó. Amb una taxonomia tan planiana, vaig pensar que l’amic Dani Climent em faria una bona presentació perquè és un bon comunicador i un tio intel·ligent. No va ser una bona presentació, va ser una presentació magnífica. Algú em digué que semblava una hagiografia. No sóc cap sant jo, d’acord, però, tret dels qualificatius que em dedicà Dani, en el seu text hi ha reflexió política per a dir amén. Ací van les paraules del mestre:

Una de les coses bones que té Jordi és que s’atreveix a tot, fins i tot a encomanar-me que li faça la presentació, tot i les nostres amables discrepàncies que els lectors del seu bloc poden testificar. Però, és clar, juga amb avantatge perquè sap que, més enllà dels punts de vista diferents sobre algunes qüestions puntuals, el valore profundament. I tot i que expressions com “t’estime” hagen sigut degradades recentment per un poc honorable president, en la mesura que anaven associades a intercanvis materials de més que dubtosa procedència i finalitats, no hem de renunciar a dotar-les de sentit propi, a fer-les nobles en tant que les definim nosaltres amb la pràctica quotidiana. Doncs sí, em cau molt bé Jordi, l’estime afectivament parlant, però també racionalment perquè en el temps que l’he tractat li he detectat qualitats que voldria veure ben vives en els polítics que ens representen, tant quan estan en el poder com quan estan en l’oposició. Una, i ben important, és que és capaç de dir sí, d’enfocar les coses en positiu, de no fer de la lamentació un ritual, ni de la negació cap garantia de posseir la raó.

I, per formació, per caràcter i per pràctica, és capaç de mirar endavant, però sense perdre de vista el retrovisor, és a dir, on anem, però també quins perills ens poden vindre d’un passat no analitzat adequadament. Però, sobretot, insistisc, és capaç de mirar avant, perquè, com deia la meua aüela Encarnació, “qui no mira avant, arrere torna”. Perquè, lamentablement, és habitual la tendència a substituir l’anàlisi dels fets per l’adhesió a unes sigles, a unes idees esclerotitzades en el passat. I creure que perquè un partit porta una S de socialista és d’esquerres, quan allà on manen es fa difícil trobar diferències substancials amb els denostats populars. De fet, solen anar junts a l’hora de restringir llibertats, com quan boicotegen la Xarxa Ramon Llull, la TV3 o la presència de la nostra llengua en els parlaments europeu o espanyol. O quan s’enfronten a les condemnes europees per la destrucció del territori o en l’afició a clavar la mà en les arques públiques per resoldre assumptes privats o del partit; per no parlar de mantindre l’espoli fiscal sobre el nostre país, de dirigir les vies de comunicació, i la mirada, obsessivament cap al cau dels amos, en lloc de cap a Europa, o d’apoderar-se de la representació parlamentària d’uns altres a base de posar barreres o de prohibir votar a gent que no ha sigut condemnada mentre, això sí, mantenen en actiu i legalment blindats els infames que defensen la barbàrie franquista o desprestigien les institucions i el sistema democràtic, per no dir la tendència genuflexa a subvencionar amb diners de tots institucions que segreguen les dones o emparen els pederastes.

I per això ens convé fer l’esforç de pensar autònomament, de renunciar a desqualificacions simplistes i apriorístiques que tracten d’associar la coalició de què formem part a la dreta. ¿És de dretes haver desenvolupat, des de fa temps, el sistema de protecció social més avançat de l’estat espanyol, com va fer el PNB, amb gran experiència de coalicions productives amb partits oficialment d’esquerres? ¿És de dretes que al País Basc, amb un govern encapçalat per un economista que creia en el seu país, els treballadors hagen resultat menys exposats als efectes de la depredació, que els que han estat sotmesos a determinades pràctiques immobiliàries, financeres, etc. imperants en la darrera dècada? Pràctiques que, cal dir-ho, han estat impulsades per governs populars i socialistes coalitzats no tan sols de facto en la defensa d’un sistema corrupte i d’una democràcia “a la turca”, sinó finalment de iure, com hem vist al País Basc i a Navarra. I per això m’agrada tant veure Jordi Davó formant part d’una llista, d’una Coalició per Europa d’ample espectre, cromàticament enriquidora, encapçalada per Ramon Tremosa, un economista de primera que és capaç d’utilitzar els seus coneixements no tant per justificar el que hi ha, activitat a què es dediquen una gran part d’eixos professionals, sinó per a proposar un futur més lliure, més digne i més solvent no tan sols per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, societats que considera, com Jordi, com nosaltres, sinèrgicament lligades, simbiòtiques, mútuament millorables, no tant en la mesura de compartir passat, records, llengua i cultura, sinó en la de generar projectes de convivencialitat democràtica, de progrés sostenible, d’europeïtat.

I amb altres membres del Bloc, encapçalats per Enric Nomdedéu, regidor en l’Ajuntament de Castelló de La Plana, on la majoria absoluta del Partit Presumpte es veu recolçada per l’anòmia absoluta del Partit Silenciós i on la faena d’oposició i de proposicions que fa Enric és superior a la de tot el grup majoritari de l’oposició, com ja estem habituats a constatar en tants i tants ajuntaments. Sí, Enric Nomdedéu és un polític en el sentit noble del terme, capaç d’interessar-se per múltiples problemes de la polis, d’assessorar-se adequadament i d’abordar-los amb solvència, prudència i equilibri, com vam comprovar els que el vam veure en el debat de Canal 9. I fetes eixes presentacions, torne, com ha de ser, al nostre amic Jordi, a Jordi Davó. Anar en una llista com la que presenta la Coalició per Europa, amb referents com Ramon Tremosa o Enric Nomdedéu, és òbviament un honor, un repte, una responsabilitat. Però la llista també arriba a ser bona perquè té gent com Jordi, com el nostre Jordi Davó, un jove amb encara menys passat que futur, que sap de moltes coses i que s’interessa per moltes més. Amb capacitat d’aprendre, però també d’ensenyar, que sap de llengua però no necessita manifestar-ho dient hipocorístic o pronom feble cada dos per tres i que sap anomenar gramàtica al que altres necessiten dir morfosintaxi per marcar diferències, per separar-se de nosaltres. I que sap de política, i d’història i de sociologia…

I perquè és alcoià, redéu, una gent molt especial a qui s’ha de donar de menjar a banda, però que els tens quan els necessites i són capaços d’encapçalar moviments que acaben molt més enllà del barranc de la Batalla. I perquè uneix dos qualitats ben necessàries avui dia: capacitat i voluntat. Com el seu paisà Ovidi Montllor, de qui per a acomiadar-me prenc prestats fragments d’una cançó per a dedicar-los a Jordi, perquè crec que eixa cançò el representa molt bé, tan bé com ho faria ell en nom de tots nosaltres si arribara a ser eurodiputat:

Plovia aquell dia perquè vull,
perquè tinc ganes que ploga!
Després varem parlar perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar!
Vam sentir un món nou perquè vull,
perquè no m’agrada aquest!
Vam viure amb gent preciosa perquè vull,
perquè estic fart de la contrària!
Tot era meravella perquè vull,
perquè estic cansat de coses lletges!
I acabe la cançó perquè vull,
Tot comença en un mateix.

Per a mi, en certa mesura, eixe és Jordi Davó. I, com diu la cançó, tot comença en un mateix. En nosaltres, en cadascun de nosaltres i, de manera simbòlica, en el nostre vot el dia 7 al Bloc, a Jordi Davó, a Enric Nomdedéu, a la Coalició per Europa en representació nostra. Perquè tot comença en un mateix.

¿Com pagar-te, estimat Dani, una presentació tan elogiosa, una concepció de la política tan necessària, tants ensenyaments al llarg dels anys? No ho sé, però des d’ací t’agraïsc tot això i el que vindrà amb una altra cançó, perquè tu, company, saps que arribarà un de matí que el plor serà d’alegria…

1