Alguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.
Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. 
Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).
En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.
De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.
Comparar el cas jueu-palestí amb nosaltres, em fa més por que una altra cosa. Perquè ja sabem la part que ens toca a nosaltres. Vols dir que qualsevol dia trobarem un mur de ciment a la porta de casa? Jordi, no dónes idees per favor.
Hi han moltes similituds entre el cas Jueu i el Valencià. Els jueus han rebut de veritat durant molt de temps, estigmatitzats, minoritzats, aniquilats… en fí com a nosaltres culturalment: arraconats als pobles, som els del valencià i la meitat de la població autòctona parla als seus fills en castellà. Tot molt trist, però també ens assemblem en altres coses als jueus: en la tenacitat, la constància i la valentia. En la lleialtat al nostre país. Tant valencians com jueus (Joan Fuster i Theodor Herzl, al qual no he llegit) semblen haver contribuit a concepcions modernes i avantguardistes de la nació i dels paisos respectius. Valors tots ells que han fet possible la recuperació d’una esplendida nació per als jueus.
Però si ho mires bé també ens assemblem als palestins: lluiten amb pals i pedres (exactament com nosaltres a vegades), s’enfronten les diferents faccions entre si (a menut com nosaltres), i tenen constància fins aconseguir els seus objectius (com nosaltres sempre). A més a més Jordi Davó (insigne i pro-jueu valencià) porta a vegades un mocador palestí al coll (i dic jo que això també ens apropa als palestins i també als jueus)
Algú deuria de dir-lis a jueus i palestins que només si són capaços de reconciliar-se i relacionar-se en pau, serà possible que aquelles realitats nacionals que s’assemblen a ells dos per igual (com la valenciana) podràn també trobar el seu lloc al mon.
El dia que això passe ens ajuntarem valencians, jueus i palestins a celebrar-ho, i per a que no hi hagen baralles, nosaltres posarem la paella.
PER A QUANT “HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC?”
…Se m’ha colat una “t”… Perdó!
És molt significativa l’obra de T. Herzl. Ell soles, després d’assistir com a periodista en el cas Dreyfus –l’exèrcit francés acusava un jove capità d’antipatriota, quan no era així i l’única acusació ‘consistent’ feta era el seu origen jueu– i després de reflexionar arriba a la conclusió “si Europa no ens vol, hem de fer-nos un lloc en alguna terra del món”. I pel camí apareixern Kenia, Argentina, i Palestina.
Per acabar, algú em pot dir un país que haja recuperat, normalitzat i normativitzat plenament l’idioma? La resposta: l’hebreu de l’Estat d’Israel.
Hola autor del bloc El Gran Duc, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc http://www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d’investigació per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t’interessa col•laborar només hauries de contestar a l’enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com