Trick or treat
Ja està ací de nou el Halloween. Les i els mestres amb qui he parlat del tema demostren poca simpatia respecte d’esta festeta que, tal dia com hui, els fa disfressar-se de bruixes, monstres o morts vivents. Alguns directament abominen el nou costum que els ha arribat terrible, com una tempesta de l’Atlàntic Nord. Entre a un bar de la Universitat i, damunt de l’expositor de les ensaladilles, han col·locat una d’aquelles carabasses de Stingy Jack. Se’m 
rebolica la panxa i canvie el café per un Aquarius, a vore si així se’m refà la moral diària de combat, també contra esta classe de colonització subtil, simpàtica, cosa de xiquets, no sigues aixina. En un centre comercial, una immensa calavera em fa plantejar-me si estic al País Valencià o al de Gal·les. L’efígie macabra i somrient m’assenyala i em diu “Trick or treat”. A l’hipermercat venen les carabasses maleïdes, les disfresses horribles i els articles de broma per a fer-te el trick. En un petit racó de la secció de brioixeria hi ha ossos de sant i panellets. Si en comptes de productes foren persones, aquell racó seria el més paregut a una reserva índia. M’identifique amb eixos dolços tendres i avials i renegue d’este món, on la pervivència d’una tradició és directament proporcional al consum que genera i a l’imperi que l’exporta.
Potser som indis, sí, però no enterrarem fàcilment la destral de guerra. Tenim l’esperit de Gerónimo, passat pel tamís d’esta mediterraneïtat jocosa i autèntica. Què pretenen els additius de la seua Worcestershire sauce al costat del nostre garum mil·lenari? Diguem no a un futur de fish’n’chips, nostres són la llampuga i les mongetes! I amb elles, germans, vencerem el Halloween, el Pare Noel, Sant Valentí i totes les bajanades que fins ara ens hem empassat. Si heu seguit les vinyetes precedents, vegeu la resposta contundent i última dels nostres herois i este cap de setmana, quan un grup de xiquets alienats pique la vostra porta i demane “Truc o tracte?”, apliqueu l’estratègia Ortega y Pacheco. És com el papa de Roma, infal·lible.
El Puig
“Quants amics que han marxat, quants companys que han hagut d’abandonar la pàtria! […] El desastre d’Anisha havia sigut l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos eixiren del seu amagatall. L’enemic després va prendre la capital. Ai, València, la bella, l’elegant, l’esplendent!” (Abu-I-Mutarrif ibn Amira, jurista i historiador musulmà). “I van atacar en la davantera els nostres als moros i els van obrir, i allí es començà a véncer la batalla, que va continuar fins al riu Sec entre Foios i València” (Jaume I). L’Anisha a què es referix Amira s’anomena hui el Puig, allà Jaume I guanyà la batalla que descriu en el Llibre dels Fets i, com a acció de gràcies a santa Maria, fundà un magnífic monestir. En memòria del rei i en defensa del país fundat, els valencianistes dels segles XX i XXI, sempre que els han deixat, han fet al Puig aplecs, marxes, mítings, paelles, fires i fins i tot misses. Un amic i jo vam estar en la de fa dos anys; Jaungoikoa eta Lege Zaharra, eh, Ramonet?
Tot això té lloc el darrer diumenge d’octubre, justament ahir. Enguany l’alplec ha sigut especialment emotiu perquè el Bloc ha homentjat el jove alacantí Miquel Grau, assassinat l’any 1977 quan enganxava cartells per a la manifestació del 9 d’Octubre. A més, Enric Morera va pujar al cadafal disposat a repartir-ne a dreta i esquerra: “Ja n’hi ha prou d’un govern corrupte, el del PP, i d’un govern de Zapatero que ens està duent a una marginació econòmica sense precedents”. I, a Alarte, li va dir “Si et fan vergonya les sigles País Valencià, nosaltres les volem. Davant la vostra Comunitat, nosaltres volem construir el País Valencià”. Bon ganxo el del Lleó d’Oliva, hauria de fer-lo servir més. Definitivament, el Puig val la pena. Això mateix degué pensar Puig…cercós, el passat 18 d’octubre, quan decidí ascendir al Puig…mal (2.913 m), per a celebrar la seua proclamació com a candidat d’ERC a la presidència de la seua Generalitat. Un gest carregat de força i simbolisme, però poc original, perquè copia a Jordi Pujol, qui, l’agost de 1999, va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya des de dalt de l’Aneto. Ell tenia 69 anys i l’Aneto 3.404 metres, no hi ha color.
Puigcercós i el seu centenar d’acompanyants de marxa copien també els 2.000 nacionalistes valencians que, el passat mes d’agost, pujaren al cim del Montcabrer (1.398 m), per a reclamar el dret a l’autodeterminació del País Valencià. Ací n’hi ha dos, els altres 1.998 estaven menjant-se l’esmorzar:
Minorització 2.0
“S’entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat”. Així ho diu l’Enciclopèdia. Jo afig que la Minorització, la Diglòssia, la Persecució i l’Autoodi són els quatre genets de l’apocalipsi que fa desaparèixer una llengua. Només si s’estira amb força i determinació les regnes de la normalització lingüística se’ls pot aturar i fer tornar arrere. Si parlem de tecnologies de la informació i la comunicació, dir 2.0 és referir-se a la Internet de segona generació, basada en les comunitats d’usuaris, les xarxes socials, la interactivitat, la participació i la col·laboració. Una autèntica revolució.
Si he ajuntat hui dos conceptes tan distants aparentment és perquè la Universitat d’Alacant ho ha fet abans que jo. Sí, la UA, que té entre les seues finalitats la de “Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària”, acaba de demostrar empíricament que la minorització també té segona generació i que Internet no se n’escapa. Tractaré de ser breu, no podré. Fins fa unes setmanes, quan introduíeu en el vostre navegador l’adreça http://www.ua.es/, accedíeu una pàgina de benvinguda on triàveu la llengua en què preferíeu consultar el web. Altres universitats del nostre domini lingüístic, com les de Lleida, Barcelona i les Illes Balears, et porten directament a la versió en català i tu, si vols, ja busques el castellà o l’anglés. Si Catalunya i 
Mallorca us semblen dos realitats molt diferents de la valenciana, direm que això de dur-te a la web en la llengua pròpia és també el que fan la Universitat de València i l’UJI.
En la imatge per al record que adjunte al final, podeu comprovar que la Universitat d’Alacant preferia el túnel de selecció idiomàtica. Així ha sigut durant anys i ningú se n’havia queixat. Ara, si aneu a http://www.ua.es/, segurament entrareu a la versió en castellà del nostre web. Perquè no siga així, per a entrar a la versió valenciana, heu de tindre configurat en català el navegador o haver fet una sèrie d’operacions que coneixen ben pocs usuaris. Justifiquen el canvi en les ganes d’estalviar-nos l’esforç sobrehumà que comporta fer un clic i les de parar un poc més modernets i 2.0. El que han aconseguit realment és minoritzar el valencià, llevar-nos espai, ja que la immensa majoria dels ordinadors —els particulars, els de biblioteques públiques, els dels cibercafés i també els de la pròpia Universitat d’Alacant— estan configurats en castellà. Des d’ací el meu 0.0 per al Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa, que —¡Cágate, lorito!— és el que mana de la promoció del valencià a la UA.
Hi ha, a més, un punt en l’assumpte que em toca especialment el cor. I és que en la idea original, la direcció i la producció d’esta pel·lícula que us acabe de contar no està Ninette ni un senyor de Múrcia, sinó un xicot alcoià. Amb esperança i a la seua completa disposició, dedique a ell, als seus companys d’equip i a la seua política lingüística una cançó que, per cert, va en la llengua de Bolonya. Feu clic en la imatge per a escoltar-la:
Hemipaís
Perquè tinc amics en l’infern i també en el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, he anat unes quantes vegades a la recepció que cada 9 d’Octubre fa el president de la Generalitat; el d’ara i el d’abans, que al final, ja veus, no estan resultant tan diferents. Després de molts anys fent doblet de manifestacions ―de matí amb la Joventut Valencianista i de vesprada amb els Joves de la UPV―, ens havíem guanyat viure una diada diferent, eixir de casa amb trage ―blau marí, Massimo Dutti, no conserve la factura―, assistir tranquil·lament a la baixada de la Reial Senyera, prendre unes cerveses al carrer la Pau mentre passa la processó cívica i practicar després l’encalç de la croqueta institucional a la plaça de Manises. En l’atapeïda recepció de l’any 2005, un dels cambrers no pogué travessar amb èxit l’estret congost humà i anaren per l’aire les copes de la seua safata. El diari Levante es féu ressò de tan magna tragèdia i explicà en la secció el Vaivén que una part del líquid enlairat ―potser un Martini roig― aterrà sobre Glòria Marcos. Això és cert, però no és tota la veritat, jo estava allà mateix per a contar-vos-ho ara. El principal damnificat d’aquell desequilibri fou Juli Esteve, director d’InfoTV, sobre el qual es barrejaven refrescos i vins blancs i negres. Algú cridà “Alegria!” i ell, cobert pel còctel indesitjat, respongué “Alegria no, tintoreria, tintoreria!”.
.JPG){kind=link}
El passat 25 de setembre, aquell convidat que begué més per fora que per dins vingué on jo treballe per a tractar amb el meu director, eixa bellíssima persona que llig este bloc i em té més considerat del que meresc. Per açò últim, ens presenta i em demana que m’unisca a la reunió. El periodista ve de València amb còpies de l’últim documental que han produït: Moriscos: els valencians oblidats. Com els altres que he vist ―En el país dels cecs: una radiografia del Castelló de Carlos Fabra, La utopia desarmada: memòria d’un País Valencià republicà i Almansa 1707: de la revolta a la repressió― és molt bo. Vegeu-los en el web perquè difícilment els emetran per televisió, InfoTV era i és un projecte incòmode per a l’actual Consell i, consegüentment, no li han concedit cap canal local o comarcal. La tele més valenciana del món haurà de sobreviure en
Internet i anar tirant gràcies a una producció documental de qualitat. Esteve sembla resignat, però no vençut, i confia que les coses canviaran. Parlem un poc de política i ens comenta que li agradaria fer un documental sobre per què els valencians som com som, un treball bàsicament sociològic. Diu que “sí, som un poble, però… som realment un país? Ací la gent viu el dia i pel país ens preocupem només una part. En realitat som un hemipaís, un país a mitges”. M’apunte el terme, crec que ens definix bastant bé.
Frise per poder vore algun dia eixe projecte de documental en què pensa Juli Esteve, però encara més perquè canvien les coses en el sentit que als dos ens agradaria i perquè este mig país que som tinga un futur com el del mig pollastret de la rondalla d’Enric Valor: vencedor dels seus contraris, sobirà.
Ontinyent
Ens diuen caragols, perquè fem la festa quan plou, a l’abril, i perquè som banyuts, arrossegats i amb la casa damunt. Com si ells no parlaren amb cançoneta, ens anomenem xauets, perquè la nostra tonada els recorda la d’eixa au passeriforme. Fa anys pel carnestoltes, una colla de Muro eixí al carrer engominada, amb trage, una cullera de fusta a la solapa i una pancarta on podia llegir-se “22, 23, i 24 sempre”; anaven disfressats d’alcoians. En este oceà intercomarcal que va d’Agres a Tibi, la pluja més o menys àcida de les burles descarrega principalment sobre la fèrtil, rica e delitosa illa d’Alcoi. És antològica la disputa veïnal entre socarrats i alcoians i s’ha d’anar amb compte quan es fa aquell acudit que diu que a Cocentaina les festes són a l’agost perquè és el mes que sant Jordi dóna vacances a sant Hipòlit, patró de tots els contestans.
La proximitat, la convivència, els matrimonis mixtos, els fluxos migratoris i la bona fe en general fan que totes estes picabaralles no passen de ser les bromes amables que, entre xarrades i colps de café, es fan uns amics al voltant d’eixa barra geogràfica que Emili Beüt anomenà les Valls d’Alcoi. Però, mentre Benilloba, Cocentaina, Penàguila, Gorga, Muro… i Alcoi riuen i es burlen alegres, en un racó del bar, amagat darrere del port d’Albaida, Ontinyent cova la seua enveja. Quan intervinga en l’escena dirà que els seus moros i cristians són més lluïts, que la seua indústria és més potent o que els seus rics són més rics; dirà qualsevol cosa que el situe per damunt d’Alcoi. En un parell d’ocasions, l’ontinyentí Pere Mayor, líder carismàtic i secular del valencianisme no dimissionari, em recordà que ATEVAL té la seu a Ontinyent i no a Alcoi. Ho encaixe, d’acord, però no és un punt de set.
Si es combina esta rivalitat entre ciutats veïnes amb la nul·la voluntat que té l’actual govern municipal d’Alcoi per a encarar responsabilitats i assumir culpes, tindrem l’origen d’un altre episodi gloriós de la gestió de Sedano al capdavant de l’Ajuntament. Quan el passat mes d’agost un nou brot de legionel·losi es cobrà la vida d’un altre veí, Ontinyent degué aparéixer al mapa de la Terra Mediocre del nostre primer edil com una mena de Mordor, d’allà venia el bacteri maleït que s’abraonava sinistre sobre els pobres alcoians. Després vam saber que això no era cert, que no hi ha cap conjuració ontinyentina per a acabar amb nosaltres, però encara estem esperant que algú demane disculpes per l’error. Els verbs rectificar, esmenar o retractar-se no estan en l’agenda del PP alcoià. Quanta supèrbia, redéu!
I ara una recomanació. Per a saber més sobre dites, tòpics i comentaris entre veïns, llegiu Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Sanchis Guarner, quin gran mestre.
Comentaris recents