Perquè tinc amics en l’infern i també en el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, he anat unes quantes vegades a la recepció que cada 9 d’Octubre fa el president de la Generalitat; el d’ara i el d’abans, que al final, ja veus, no estan resultant tan diferents. Després de molts anys fent doblet de manifestacions ―de matí amb la Joventut Valencianista i de vesprada amb els Joves de la UPV―, ens havíem guanyat viure una diada diferent, eixir de casa amb trage ―blau marí, Massimo Dutti, no conserve la factura―, assistir tranquil·lament a la baixada de la Reial Senyera, prendre unes cerveses al carrer la Pau mentre passa la processó cívica i practicar després l’encalç de la croqueta institucional a la plaça de Manises. En l’atapeïda recepció de l’any 2005, un dels cambrers no pogué travessar amb èxit l’estret congost humà i anaren per l’aire les copes de la seua safata. El diari Levante es féu ressò de tan magna tragèdia i explicà en la secció el Vaivén que una part del líquid enlairat ―potser un Martini roig― aterrà sobre Glòria Marcos. Això és cert, però no és tota la veritat, jo estava allà mateix per a contar-vos-ho ara. El principal damnificat d’aquell desequilibri fou Juli Esteve, director d’InfoTV, sobre el qual es barrejaven refrescos i vins blancs i negres. Algú cridà “Alegria!” i ell, cobert pel còctel indesitjat, respongué “Alegria no, tintoreria, tintoreria!”.

El passat 25 de setembre, aquell convidat que begué més per fora que per dins vingué on jo treballe per a tractar amb el meu director, eixa bellíssima persona que llig este bloc i em té més considerat del que meresc. Per açò últim, ens presenta i em demana que m’unisca a la reunió. El periodista ve de València amb còpies de l’últim documental que han produït: Moriscos: els valencians oblidats. Com els altres que he vist ―En el país dels cecs: una radiografia del Castelló de Carlos Fabra, La utopia desarmada: memòria d’un País Valencià republicà i Almansa 1707: de la revolta a la repressió― és molt bo. Vegeu-los en el web perquè difícilment els emetran per televisió, InfoTV era i és un projecte incòmode per a l’actual Consell i, consegüentment, no li han concedit cap canal local o comarcal. La tele més valenciana del món haurà de sobreviure en Internet i anar tirant gràcies a una producció documental de qualitat. Esteve sembla resignat, però no vençut, i confia que les coses canviaran. Parlem un poc de política i ens comenta que li agradaria fer un documental sobre per què els valencians som com som, un treball bàsicament sociològic. Diu que “sí, som un poble, però… som realment un país? Ací la gent viu el dia i pel país ens preocupem només una part. En realitat som un hemipaís, un país a mitges”. M’apunte el terme, crec que ens definix bastant bé.

Frise per poder vore algun dia eixe projecte de documental en què pensa Juli Esteve, però encara més perquè canvien les coses en el sentit que als dos ens agradaria i perquè este mig país que som tinga un futur com el del mig pollastret de la rondalla d’Enric Valor: vencedor dels seus contraris, sobirà.