“S’entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat”. Així ho diu l’Enciclopèdia. Jo afig que la Minorització, la Diglòssia, la Persecució i l’Autoodi són els quatre genets de l’apocalipsi que fa desaparèixer una llengua. Només si s’estira amb força i determinació les regnes de la normalització lingüística se’ls pot aturar i fer tornar arrere. Si parlem de tecnologies de la informació i la comunicació, dir 2.0 és referir-se a la Internet de segona generació, basada en les comunitats d’usuaris, les xarxes socials, la interactivitat, la participació i la col·laboració. Una autèntica revolució.

Si he ajuntat hui dos conceptes tan distants aparentment és perquè la Universitat d’Alacant ho ha fet abans que jo. Sí, la UA, que té entre les seues finalitats la de “Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària”, acaba de demostrar empíricament que la minorització també té segona generació i que Internet no se n’escapa. Tractaré de ser breu, no podré. Fins fa unes setmanes, quan introduíeu en el vostre navegador l’adreça http://www.ua.es/, accedíeu una pàgina de benvinguda on triàveu la llengua en què preferíeu consultar el web. Altres universitats del nostre domini lingüístic, com les de Lleida, Barcelona i les Illes Balears, et porten directament a la versió en català i tu, si vols, ja busques el castellà o l’anglés. Si Catalunya i Mallorca us semblen dos realitats molt diferents de la valenciana, direm que això de dur-te a la web en la llengua pròpia és també el que fan la Universitat de València i l’UJI.

En la imatge per al record que adjunte al final, podeu comprovar que la Universitat d’Alacant preferia el túnel de selecció idiomàtica. Així ha sigut durant anys i ningú se n’havia queixat. Ara, si aneu a http://www.ua.es/, segurament entrareu a la versió en castellà del nostre web. Perquè no siga així, per a entrar a la versió valenciana, heu de tindre configurat en català el navegador o haver fet una sèrie d’operacions que coneixen ben pocs usuaris. Justifiquen el canvi en les ganes d’estalviar-nos l’esforç sobrehumà que comporta fer un clic i les de parar un poc més modernets i 2.0. El que han aconseguit realment és minoritzar el valencià, llevar-nos espai, ja que la immensa majoria dels ordinadors —els particulars, els de biblioteques públiques, els dels cibercafés i també els de la pròpia Universitat d’Alacant— estan configurats en castellà. Des d’ací el meu 0.0 per al Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa, que —¡Cágate, lorito!— és el que mana de la promoció del valencià a la UA.

Hi ha, a més, un punt en l’assumpte que em toca especialment el cor. I és que en la idea original, la direcció i la producció d’esta pel·lícula que us acabe de contar no està Ninette ni un senyor de Múrcia, sinó un xicot alcoià. Amb esperança i a la seua completa disposició, dedique a ell, als seus companys d’equip i a la seua política lingüística una cançó que, per cert, va en la llengua de Bolonya. Feu clic en la imatge per a escoltar-la: