Eternitat
Abans d’eixir al camp, Pep Guardiola va dir als jugadors: “Si perdem, continuarem sent el millor equip del món. Si guanyem, serem eterns”. Vaig seguir el partit de reüll, sense perdre el fil de la conversa amb els amics ni de vista la botella d’herbero. Estàvem a casa de ma mare, seguidora del Barça però no quan juga amb el València; així té els dos fills contents. S’acabava el matx i l’herbero i em dolia vore que la gesta no s’acompliria, que no en serien 6 de 6, que el veí madridista devia estar ballant amb un peu, que… gooool d’un tal Pedro Rodríguez. Em vaig alegrar moltíssim, el jugador que mastegava xiclet i picava l’ull a la càmera quan sonava l’himne d’Espanya, convertit ara en entrenador, duia el Barça al cim més alt. I ho feia amb un president que creu de veritat que el Barça és més que un club. Laporta està encantat de conéixer-se, va carregat d’ínfules, és un milhòmens… com quasi tots els presidents de grans clubs de futbol. La diferència és que, a més, és catalanista fins al moll de l’os, independentista i tot, i això no li ho perdonen.
Guardiola ha fet etern el seu Barça, però se n’ha parlat poc. La més efímera de les gràcies terrenals, la bellesa, s’ha imposat en els comentaris de l’actualitat rabiosa. L’entranyable conte de Hans Christian Andersen s’ha barrejat impúdicament amb el terrorífic Frankenstein de Mary Shelley i han donat lloc a un engendre morganàtic del paper couché espanyol: la nova imatge de la Belén Esteban. Impressionat vaig quedar en vore-la. El rostre èquid i cantellut d’abans ha mudat en perfil dolç i envellutat, talment com una mena de barbie ravalera, l’arna és ara papallona, llaor i glòria a l’autèntica princesa del poble! Tribunes serioses i no tant han criticat la metamorfosi. Arran de tant de comentari vaig recordar un article que l’amic i mestre Lluís Fornés va titular “Yo me hubiera operado las tetas”. L’acaba amb una gran veritat: “En la vida hi ha moltes paradoxes amb les quals no queda més remei que aprendre a conviure”. Si voleu llegir-lo, feu clic ací. Bon Nadal a totes i tots.
Orgasme
En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. 
Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.
Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…
Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema:
Aminatou
Mentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.
Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i 
detestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?
Duque de Faes
La Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales ha complit vint anys. Vint anys ja i sembla que en tinga dos-cents o dos mil, per la modernitat del seu discurs. L’entitat ha pres volada i importància des que el PP deixà de governar Espanya, però no sembla un suport ferm a les aspiracions de Mariano Rajoy, sinó més bé un contrapoder al president i presidenciable popular. FAES es defineix com un “Think Tank con una estructura muy reducida” i mai com en este cas l’anglicisme demana una traducció literal: FAES és un “Pensar tanque”, FAES és el panzer de l’expresident Aznar. Posarem un exemple del rigor històric i l’anàlisi profunda de FAES. En el vídeo que titulen La revolución de la libertad, la veu narradora recorda a l’espectador que “Fascismo y comunismo han oprimido con voracidad totalitaria a los hombres”, mentre en pantalla apareixen imatges de dictadors: Stalin, Hitler, Pinochet, Mao, Castro, Jaruzelski… però n’obliden un. Sí, és el que suposeu. Més endavant, tot i que per a FAES “España es una gran nación, una nación plural con una Historia de siglos”, l’acurada revisió històrica sobre la lluita per la llibertat passa de puntetes per la qüestió pàtria i ho ventila dient “En los 70 tan sólo Portugal y España entraron en el minoritario club de los países libres”, com si l’assumpte haguera sigut qüestió de pagar quatre derrames.
El cas és que en el seu 20é aniversari, FAES ha lliurat el Premio FAES de la Libertad a Joan Carles de Borbó. El rei espanyol l’ha agraït amb entusiasme i paraules semblants als del missatge de Nadal. És normal, ell i Aznar no s’han dut mai bé. La seua era una relació obligada, protocol·lària. Es nota en els gestos, el monarca pot arribar a abraçar Felipe González, però no passarà d’encaixar la mà de José María Aznar. El recel és mutu, segons diuen. I doncs, per què ara este premi? Sosté Ramoneda en el seu dietari radiofònic que Aznar cobeja un títol nobiliari i per això ensabona l’epidermis reial. Vol ser duc, com Suárez. I ací va la pregunta. En cas que arribara, quin creieu que hauria de ser el ducat d’Aznar? Li aniria perfecte Duque de España, però per aclamació femenina popular eixe és Miguel Ángel Silvestre. Jo propose que Sa Majestat el faça Duque de Valencia, tal com va ser Narváez, president d’amarga memòria per als liberals de veritat. Pel serveis contra el “nacionalismo excluyente”, també podria nomenar-lo Duque de Berwick. Per estar amb el costat fosc no li aniria malament ser comte, el Conde Dooku, i per les maneres que té de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel podria ser Duque de Alba, però eixe ducat encara té ama. Què proposeu vosaltres?
El ram de l’aigua
A partir de l’any que ve, no hi haurà anuncis en la televisió pública espanyola. Alguns han criticat el canvi perquè diuen que el govern vol desviar ingressos als canals privats i es pregunten com es finançaran la Primera i la 2. Doncs com la RENFE, supose. Em sembla una bona mesura, l’abús d’espots et fa avorrir la tele, la xica, el bo, el roín i la pel·lícula sencera. Si canviem de mitjà, esta fórmula lliure de publicitat és la que oferix, per exemple, Radio 5. Hi ha principalment notícies, però també entrevistes, reportatges, consells mèdics, assessorament legal, biografies, història, divulgació científica, informació sobre Internet… generalment en microespais de pocs minuts. Entre la programació de més durada, destaque la tertúlia política de 24 Horas, l’única per on passen representants de tots els partits que hi ha al Congrés; Espacio en blanco, el clàssic de por i misteri per a valents i caguerris, i Las aceras de enfrente, que conduïx Luis Antonio de Villena.
M’agrada l’estil d’eixe paio. És intel·ligent i elegant, sense caure en la pedanteria o l’afectació. Pel títol podeu imaginar que és un espai sobre el món LGTB i pel conductor que és, sobretot, un programa cultural. Cada dissabte a la nit, per a començar emissió no sonen The Village People o el Dragostea Din Tei, sinó unes notes antigues, potser de les Danses de Terpsichore, molt adequades a l’aire de noble republicà que té De Villena. Està molt preocupat l’home per l’anivellament intel·lectual del col·lectiu gai: l’arquetip d’homosexual culte s’està esvaint. Diu que és un símptoma de normalitat, perquè gais i lesbianes ja no necessiten trobar conhort en els textos de Safo, Wilde, Cernuda, Gil de Biedma o Kavafis, però lamenta que la carrossa substituïsca la cultura com a emblema del grup.
Per això, parla de llibres, cinema, educació, política, teatre, filosofia… El 21 de novembre, convidà un joveníssim i incipient rapsode que, al final del programa, tingué l’oportunitat de llegir un poema propi. Hi fa el xaval la descripció d’una experiència homoeròtica a tres bandes i l’acaba, més o menys, amb estes paraules: “nos amamos mucho con la boca y con el culo”. Quanta sensibilitat, quin refinament! És una pena que no puga reproduir fidelment el fragment perquè, curiosament, este àudio és l’únic que no apareix en la llista de posdcasts del programa. Ara bé, el millor de tot va ser l’epíleg de Luis Antonio de Villena, me l’imagine arquejant les celles i pujant-se les ulleres amb l’índex abans de dir: “Un final muy catuliano”. Bé, recomane l’emissora, el programa i que feu clic ací, si voleu rescabalar-vos de la cruesa anatòmica anterior amb els versos enamorats d’un valencià imprescindible, cantats per un català inspirat. Tots dos del ram de l’aigua, que és com es diu en esta llengua “la acera de enfrente”.
Comentaris recents