En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. 
Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.
Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…
Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema:
Home!, ja que parles d’orgasmes i de sexe, em ve al cap una de les mentides històriques més conegudes alhora que emprades: “No pares que jo t’avise.”
Bon Nadal a tots i a totes, i ús desitge orgasmes més dolços que el vi!
Els orgasmes han de servir només per fer fills, altrament és cometre pecat. Ho diu -almensy ho deia- l’Església. I al PP li agrada -repetir-ho que no practicar-ho- i així anem fent… La vida és una mentida col.lectiva.
Toni del Montgó. Gràcies a Déu en l’Esglesia catòlica n’hi han moltes sensibilitats i fins i tot moltes esglesies.
Tanta raó tens que a una bona part del Pp li va això de promulgar les interpretacions més estrictes dels dogmàtics catòlics més estrictes, fins menyspreuar el divorci i després viuen com a infidels de mercedes i puro en la boca, puteros de jaqueta blau i divorciats per aconseguir-se una més joveneta, però també és veritat que no són tots, ni molt menys, però… toca els nasos.
A mi m’agrada més eixa part de l’Esglesia que parla d’amor a l’altre, de solidaritat, d’esforçar-se per que funcione raonablement be la relació en la parella i la familia, de consentiment i mirar de no fer mal als sentiments i sensibilitat de l’altre i de gaudir de les coses sense caure en els extrems. Lo que passa que a eixa Esglesia fidel a Jesus i justiciera la tracten a patades tots, fins i tot els cardenals.
Les minories, totes, anirem al cel: agnòstics inclosos. I allò serà molt més que un gran orgasme col.lectiu. Esperem, que amb paciència…
Els dos amics eixos teus s’anomenen arrogància i sinceritat, no?
Aquell “orgasmatron” no era solament fictici, hi havia un psicòleg, Wilhem Reich, que tenia una teoria sobre açò, i sembla que el director de la pel·lícula es va basar en aquelles experiències. Sexe i marxisme com comentava Jordi en la nova entrada. Bon Nadal i millor any 2010. Cordialment per a totes i tots!