Home » 2009 (Page 3)

Yearly Archives: 2009

Huracà Barberà

La vespra de sant Joan de l’any passat, abans d’anar a dinar, féiem temps uns amics a la barraca de La Verdad. El sol lluïa esplendorós, la pólvora de la mascletà omplia l’aire i tots badàvem alegres entre cerveses, coca amb tonyina i assortits de canapés. Semblava que aquell anava a ser un dia de Fogueres més. Però no, l’enrenou humà de la zona vip on ens havien colat s’obrí i una llum potent i bronzejada m’encegà. Tractí de fugir, però m’ho impedí la tanca metàl·lica de la barraca. Ell vingué a mi, era el president Camps. Sense perdre un punt de bioluminescència em somrigué i en aquell somriure vaig entendre que em deia “Jordi, Jordi, per què em perseguixes?” Tranquils, ni vaig caure de l’haca, ni vaig canviar de fe, perquè sé que el genuí valencianisme està en el meu partit i el Bloc no fabrica per a altres marques.

Valga l’anècdota per a provar que un encontre amb la primera autoritat valenciana no s’oblida fàcilment. Per això, algú deu recordar a Milano o Forever Young el pas del Molt Honorable: “Oye, Chema, que ha llamado Francisco Camps, a ver si tenemos las facturas de sus trajes y como eras tú quien llevaba la caja…” “¿Francisco Camps?” “Sí, chico, el presidente de Valencia ¿no te acuerdas?” “¡Joder, Manolo, claaaro que me acuerdo! Un tío muy correcto, sí. Pagó a tocateja y entre los billetes me encontré un prospecto de Fortasec”. “Es que su mujer es farmacéutica. ¿Y no se llevó la factura?” “No, tenía mucha prisa por no sé qué de una reunión muy importante de la comunidad. Eso sí que es un servidor público, saca tiempo el tío pa las cosas de su finca y todo, no como la Aguirre que…” “Cuidado con esos comentarios aquí, Chemita, que los carga el diablo”.

I després Chema i Manolo haurien trobat el duplicat de la factura i jo no hauria escrit açò. Tan bona carrera com estava fent Camps i per quatre trages cagats es llançarà a perdre tota. “Més van robar els altres” diu una veu popular, però és que ara no parlem ja de d’acceptar trages com a regal, sinó de mentir a la ciutadania i si això és demostra Camps quedarà inhabilitat, almenys moralment. I després què? Estarem desemparats els valencians? Trobe que no, en passar esta maror arribarà l’huracà. El PP valencià no té millor trumfo que Rita. Serà candidata a la presidència de la Generalitat i potser arribarà al palau del carrer Cavallers evocant el seu estimat Paco amb la lletra aquella de Dylan: “An innocent man in a living hell […] But it won’t be over till they clear his name and give him back he’s done. Put in an prison cell…Geperureta

Els bakuninistes en acció

Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per bakuninaixò, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:

“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″

Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?

Salvem els bonobos

bonobet_en_lluitaEl passat 11 de maig, la Universitat d’Alacant va nomenar doctora honoris causa la primatòloga anglesa Jane Goodall. Este reconeixement s’unix a d’altres com el títol de Dama de l’Imperi Britànic, la Medalla de Tanzània, la Medalla Hubbard de la National Geographic Society, el Premi Kyoto, el Príncep d’Astúries, la Medalla Benjamin Franklin o el Premi Gandhi/King per a la no-violència. Se’ls mereix, Lady Goodall ha dit coses tan necessàries com “No podem deixar la gent en la pobresa més absoluta, de manera que hem d’elevar el nivell de vida del 80% de la població mundial, i disminuir considerablement el del 20% que són els qui estan destruint els nostres recursos naturals”.

En els dies previs al nomenament de Goodall, la Universitat va col·locar pel campus uns panells adherits al paviment que simulaven les petjades d’un ximpanzé, al costat de les quals hi havia inscripcions que recordaven com de pròxims estem ximpanzés i humans: aspectes genètics, cognitius, socials… La gran lluita d’esta gran dama ha sigut i és defendre este cosí prim nostre que és el ximpanzé. En efecte, estos simis són molt pareguts a nosaltres, tant que de vegades t’entren ganes de dir “Quin fill de puta el mono dels collons!”. Disculpeu-me el llenguatge groller, però és que no he pogut oblidar un documental en què els ximpanzés es baldaven a colps, practicaven alegrement la violència i mataven la cria d’una nova membre del grup perquè temien que els haguera arribat prenyada de fora. Que careto_bonobotendres i humans, no? Però no tot està perdut, no estem abocats a ser violents per cap ADN malcarat i perdonavides. Fa dos milions d’anys, una branca dels ximpazés s’escindí del tronc comú per a donar lloc al Pan paniscus, més conegut com bonobo.

A diferència del ximpazé comú (Pan troglodytes), el bonobo s’organitza en matriarcat i, segons el zoòleg holandés Frans de Waal, és capaç de manifestar altruisme, compassió, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És cert que poden arribar a caçar, fins i tot primats més menuts, però en un seguiment fet durant cinc anys només ho aconseguiren en tres ocasions. Definitivament, els bonobos són uns parents molt enrotllats i no només perquè siguen pacífics, sinó perquè passen el dia enrotllant-se els uns amb els altres i de maneres també molt humanes: femelles i mascles, mascles i mascles, femelles i femelles, amb coit, només amb petting, bucogenitalment… I si no hi ha companyia, doncs com es fan eixes coses quan no es té companyia. Són ells, els bonobos, i no els hippies els qui van inventar allò de “Fes l’amor i no la guerra” i és als bonobos a qui ens hem d’assemblar i a qui hem de considerar cosins, cosins germans.

Ja com a honoris causa, Jane Goodall féu una conferència a l’aula CAM d’Alacant. Tot va ser parlar del ximpanzé comú, hostil i patriarcal i sense possibilitat de fer preguntes en acabar la xarrada. Un comando d’activistes bonobistes s’apropà a la conferenciant i li demanà pels bonobos. La seua resposta fou, més o menys, “Oh, yes, yes, bonobos… I bring potatoes”. Tan bons i tan oblidats, apunteu una altra causa justa a la qual hem de sumar-nos: Salvem els bonobos!

La Virgen del Contrapasmo

Com que enguany el dia de l’orgull gai cau diumenge, serà celebrat dissabte. Mira que són llestos els organitzadors; la vespra s’allargarà i alguns l’empalmaran amb la festa i tot el cap de setmana serà disbauxa i reivindicació. La coincidència graciosa és que estos dos dies de desenfrenament bàquic, sàfic i homotransbiqueer estan flanquejats en el calendari per hui, divendres 26 de juny, festivitat de sant Josemaria Escrivà, i el dilluns 29, dedicat als sants Pere i Pau, roca i espasa del cristianisme primigeni. Ja estic com sempre: els ministres de Déu, el poble de Déu i les diverses inclinacions que tenen els uns i els altres quan es tracta del cor i l’entrecuix. “Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’nbenet_xvi riu”, diu la dita, però això no lleva que reprovem l’actitud del Vaticà en oposar-se a la despenalització universal de l’homosexualitat i que no ens agrade que el sant pare iguale transsexualitat i autodestrucció.

Però, malgrat això, cal buscar espais de diàleg, punts en comú, llocs on la fe i la pluralitat d’opcions sexuals puguen conviure amb relativa harmonia. Jo n’he trobat un: Múrcia. Concretament la pedania del Llano de las Brujas. Allà, cada segona octava del Diumenge de Resurrecció, la Virgen del Contrapasmo, que compta segons la premsa seriosa “con muchos seguidores entre la comunidad homosexual”, ix en alegre comitiva a recórrer l’horta, acompanyada pels fidels i una banda de música que, a més de passos processonals, interpreta entranyables peces com Paquito el Chocolatero o España Cañí i d’altres més del gust d’alguns romeus com ¿A quién le importa?, sí, la d’Alaska, o Sobreviviré de Mónica Naranjo. Marededeusenyor!, mai millor dit. Si voleu riure un poc, no us perdeu la crònica que en fa Planeta Murciano, impagable:

planeta_murciano

Der Judenstaat

estat_jueusAlguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.

Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. theodor_herzl

Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).

En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.

De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.

Argumentaris

alfons_lujanDisculpeu-me que continue amb anècdotes electorals. El passat dijous, a la Casa de Cultura de Callosa d’en Sarrià, vam fer un míting Vicent Llobell, regidor i metge del poble; Vicent Serra, professor i secretari comarcal de la Marina Baixa; Alfons Luján, representant de llenceria i secretari comarcal del Baix Vinalopó, i jo mateix. No sé si vam influir molt o poc en el vot dels callosins i callosines, però allà hem tret un 4’28%, un gran percentatge si es compara amb el general. Abans de començar l’acte, Alfons em diu enutjat que no s’ha dut bé la campanya, que això no pot ser, que… De vegades, Alfons és al cabreig el que Obèlix a la poció màgica de Panoràmix: en ell és perenne, no li calen noves dosis. No és mal jan, tot s’ha de dir. Concreta la indignació en la falta d’argumentaris distribuïts per part de l’Executiva del Bloc. Jo crec que els valencianistes tenim massa arguments i tot, però, en fi, tampoc és desgavellat que el secretari vulga argumentari.

El dimecres, com que és dia de mercat i hi ha molt de personal, vam fer campanya al Campello i Mutxamel, on coincidírem amb un grup de militants socialistes que recuperava forces al bar de la plaça. Entre ells, estava el diputat Bernabeu. Ens saludem i done a un dels ciutadans de la barra el nostre programa. “Però com vols que vos vote a vosatros havent açò?”, em diu. Gire el cap i una animada senyora em mostra orgullosa la seua regata al final de la qual havia enganxat un adhesiu del PSOE. Al·legoria de les urnes amb missatge gens subliminar, directe a l’hipotàlem del votant masculí. Completava la caravana socialista una joveneta amb un vestit roig dels que deixen poc a la imaginació. També duia adhesius i participava de la conya electolibidinal. Algú dirà que això són arguments de pes, però a mi el quadre no em va paréixer molt progressista.

alfons_o_guerraDe vesprada, a Alcoi, abans d’anar-me’n a una trobada amb militants i simpatitzants, ma mare critica un comentari d’Alfonso Guerra a propòsit de l’amor que es tenen Camps i el Bigotes. El troba homòfob. Li recorde que no és la primera vegada, fa anys l’exvicepresident va dir que Rajoy era un “mariposón”. Si algú sap què pensa d’això Zerolo, que m’ho diga, per favor. I sense deixar Guerra i el seu partit acabe l’entrada. A la festa de tancament de campanya que vam fer al Zoo Loco, va aparéixer Jordi Martínez Juan, regidor socialista. Xambra, que és com l’anomenem tots els qui l’apreciem, és un tio mordaç i simpàtic, capaç de dir-te en un minut de quin mal s’ha de morir el Bloc, el PP i la mitat dels seus companys de partit. Parlava d’eixos mals nostres, quan va intercalar en el discurs que fa temps el PSOE els envià un tècnic en estratègia electoral per a ajudar-los. La història va ara i potser la trobareu un poc bròfega, però Rafel Carbonell, el meu germà i jo encara ens estem rient. Plis-plai en mà, Xambra amollà el record: “Un xaval del partit, expert en campanyes, mos va fer una exposició de com estava la cosa a Alcoi i després va dir “Vosotros tenéis ahora un target que es sacar 27 votos más en la calle Ibi” i  jo li vaig contestar “A mi deixa’m estar de targets, ¿Tú me vas a traer aquí a Alfonso Guerra a hasser-se una paja en medio la calle Ibi? No? Pos vés-te’n a la merda”.

Ja veus, Alfons, una pitrera, un vestit curt i Alfonso Guerra fent-se la mà enmig d’un carrer, què t’ha semblat l’argumentari?

Anàlisis postelectorals

Tan bon punt tanquen els col·legis electorals i apareixen les primeres estimacions de vot, tots els partits diuen que han guanyat. Els resultats estan ahí i demostren que no, que no tots han guanyat. La victòria, la satisfacció, l’alegria o l’èxit se’ls atribuïx cadascú en funció de l’anàlisi que faça dels comicis. Jo n’oferisc ací unes quantes:

1. Anàlisi de sant Mateu o de la paràbola dels treballadors de la vinya: “Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. No hem de perdre l’esperança, germans, és una gran virtut teologal.

2. Anàlisi Buenaventura Durruti o antídot contra la ruïna: “No ens fan por les ruïnes […] Portem un món nou dins de nosaltres i eixe món creix a cada instant”. I eixe món es diu espai valencià de progrés.

3. Anàlisi Rocco “Walter” Torrebruno: “Lo importante no es ganar, sino participar y divertirseeeeeeee!”. Missió acomplida, mestre.

4. Anàlisi Lluís Companys, el president màrtir: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer”. Sobretot a sofrir.

5. Anàlisi marxista: “He passat una nit estupenda, però no ha sigut esta” (Julius H. Marx, el gran Groucho).

6. Anàlisi Porky: “Th-th-that’s all folks!

porky

Daniel Climent i Giner

Amb la intenció, i potser l’excusa, de fer campanya, el Bloc de l’Alacantí va organitzar un sopar d’amics, coneguts i saludats de Jordi Davó. Amb una taxonomia tan planiana, vaig pensar que l’amic Dani Climent em faria una bona presentació perquè és un bon comunicador i un tio intel·ligent. No va ser una bona presentació, va ser una presentació magnífica. Algú em digué que semblava una hagiografia. No sóc cap sant jo, d’acord, però, tret dels qualificatius que em dedicà Dani, en el seu text hi ha reflexió política per a dir amén. Ací van les paraules del mestre:

daniel_climentUna de les coses bones que té Jordi és que s’atreveix a tot, fins i tot a encomanar-me que li faça la presentació, tot i les nostres amables discrepàncies que els lectors del seu bloc poden testificar. Però, és clar, juga amb avantatge perquè sap que, més enllà dels punts de vista diferents sobre algunes qüestions puntuals, el valore profundament. I tot i que expressions com “t’estime” hagen sigut degradades recentment per un poc honorable president, en la mesura que anaven associades a intercanvis materials de més que dubtosa procedència i finalitats, no hem de renunciar a dotar-les de sentit propi, a fer-les nobles en tant que les definim nosaltres amb la pràctica quotidiana. Doncs sí, em cau molt bé Jordi, l’estime afectivament parlant, però també racionalment perquè en el temps que l’he tractat li he detectat qualitats que voldria veure ben vives en els polítics que ens representen, tant quan estan en el poder com quan estan en l’oposició. Una, i ben important, és que és capaç de dir sí, d’enfocar les coses en positiu, de no fer de la lamentació un ritual, ni de la negació cap garantia de posseir la raó.

I, per formació, per caràcter i per pràctica, és capaç de mirar endavant, però sense perdre de vista el retrovisor, és a dir, on anem, però també quins perills ens poden vindre d’un passat no analitzat adequadament. Però, sobretot, insistisc, és capaç de mirar avant, perquè, com deia la meua aüela Encarnació, “qui no mira avant, arrere torna”. Perquè, lamentablement, és habitual la tendència a substituir l’anàlisi dels fets per l’adhesió a unes sigles, a unes idees esclerotitzades en el passat. I creure que perquè un partit porta una S de socialista és d’esquerres, quan allà on manen es fa difícil trobar diferències substancials amb els denostats populars. De fet, solen anar junts a l’hora de restringir llibertats, com quan boicotegen la Xarxa Ramon Llull, la TV3 o la presència de la nostra llengua en els parlaments europeu o espanyol. O quan s’enfronten a les condemnes europees per la destrucció del territori o en l’afició a clavar la mà en les arques públiques per resoldre assumptes privats o del partit; per no parlar de mantindre l’espoli fiscal sobre el nostre país, de dirigir les vies de comunicació, i la mirada, obsessivament cap al cau dels amos, en lloc de cap a Europa, o d’apoderar-se de la representació parlamentària d’uns altres a base de posar barreres o de prohibir votar a gent que no ha sigut condemnada mentre, això sí, mantenen en actiu i legalment blindats els infames que defensen la barbàrie franquista o desprestigien les institucions i el sistema democràtic, per no dir la tendència genuflexa a subvencionar amb diners de tots institucions que segreguen les dones o emparen els pederastes.

I per això ens convé fer l’esforç de pensar autònomament, de renunciar a desqualificacions simplistes i apriorístiques que tracten d’associar la coalició de què formem part a la dreta. ¿És de dretes haver desenvolupat, des de fa temps, el sistema de protecció social més avançat de l’estat espanyol, com va fer el PNB, amb gran experiència de coalicions productives amb partits oficialment d’esquerres? ¿És de dretes que al País Basc, amb un govern encapçalat per un economista que creia en el seu país, els treballadors hagen resultat menys exposats als efectes de la depredació, que els que han estat sotmesos a determinades pràctiques immobiliàries, financeres, etc. imperants en la darrera dècada? Pràctiques que, cal dir-ho, han estat impulsades per governs populars i socialistes coalitzats no tan sols de facto en la defensa d’un sistema corrupte i d’una democràcia “a la turca”, sinó finalment de iure, com hem vist al País Basc i a Navarra. I per això m’agrada tant veure Jordi Davó formant part d’una llista, d’una Coalició per Europa d’ample espectre, cromàticament enriquidora, encapçalada per Ramon Tremosa, un economista de primera que és capaç d’utilitzar els seus coneixements no tant per justificar el que hi ha, activitat a què es dediquen una gran part d’eixos professionals, sinó per a proposar un futur més lliure, més digne i més solvent no tan sols per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, societats que considera, com Jordi, com nosaltres, sinèrgicament lligades, simbiòtiques, mútuament millorables, no tant en la mesura de compartir passat, records, llengua i cultura, sinó en la de generar projectes de convivencialitat democràtica, de progrés sostenible, d’europeïtat.

I amb altres membres del Bloc, encapçalats per Enric Nomdedéu, regidor en l’Ajuntament de Castelló de La Plana, on la majoria absoluta del Partit Presumpte es veu recolçada per l’anòmia absoluta del Partit Silenciós i on la faena d’oposició i de proposicions que fa Enric és superior a la de tot el grup majoritari de l’oposició, com ja estem habituats a constatar en tants i tants ajuntaments. Sí, Enric Nomdedéu és un polític en el sentit noble del terme, capaç d’interessar-se per múltiples problemes de la polis, d’assessorar-se adequadament i d’abordar-los amb solvència, prudència i equilibri, com vam comprovar els que el vam veure en el debat de Canal 9. I fetes eixes presentacions, torne, com ha de ser, al nostre amic Jordi, a Jordi Davó. Anar en una llista com la que presenta la Coalició per Europa, amb referents com Ramon Tremosa o Enric Nomdedéu, és òbviament un honor, un repte, una responsabilitat. Però la llista també arriba a ser bona perquè té gent com Jordi, com el nostre Jordi Davó, un jove amb encara menys passat que futur, que sap de moltes coses i que s’interessa per moltes més. Amb capacitat d’aprendre, però també d’ensenyar, que sap de llengua però no necessita manifestar-ho dient hipocorístic o pronom feble cada dos per tres i que sap anomenar gramàtica al que altres necessiten dir morfosintaxi per marcar diferències, per separar-se de nosaltres. I que sap de política, i d’història i de sociologia…

I perquè és alcoià, redéu, una gent molt especial a qui s’ha de donar de menjar a banda, però que els tens quan els necessites i són capaços d’encapçalar moviments que acaben molt més enllà del barranc de la Batalla. I perquè uneix dos qualitats ben necessàries avui dia: capacitat i voluntat. Com el seu paisà Ovidi Montllor, de qui per a acomiadar-me prenc prestats fragments d’una cançó per a dedicar-los a Jordi, perquè crec que eixa cançò el representa molt bé, tan bé com ho faria ell en nom de tots nosaltres si arribara a ser eurodiputat:

Plovia aquell dia perquè vull,
perquè tinc ganes que ploga!
Després varem parlar perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar!
Vam sentir un món nou perquè vull,
perquè no m’agrada aquest!
Vam viure amb gent preciosa perquè vull,
perquè estic fart de la contrària!
Tot era meravella perquè vull,
perquè estic cansat de coses lletges!
I acabe la cançó perquè vull,
Tot comença en un mateix.

Per a mi, en certa mesura, eixe és Jordi Davó. I, com diu la cançó, tot comença en un mateix. En nosaltres, en cadascun de nosaltres i, de manera simbòlica, en el nostre vot el dia 7 al Bloc, a Jordi Davó, a Enric Nomdedéu, a la Coalició per Europa en representació nostra. Perquè tot comença en un mateix.

¿Com pagar-te, estimat Dani, una presentació tan elogiosa, una concepció de la política tan necessària, tants ensenyaments al llarg dels anys? No ho sé, però des d’ací t’agraïsc tot això i el que vindrà amb una altra cançó, perquè tu, company, saps que arribarà un de matí que el plor serà d’alegria…

1

L’Europa dels interessos

Entre el 4 i el 7 de juny pròxims, els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea elegirem els nostres representants al parlament d’Estrasburg i Brussel·les. Estem convocats a votar més de 375 milions de persones. Des d’Hèlsinki fins a Lisboa, hi haurà urnes perquè diguem quina Europa volem i què és el que volem d’Europa. És un dels majors exercicis democràtics que té lloc al món i, lamentablement, una gran part dels electors dels 27 estats de la Unió no atorga a estos comicis la importància que tenen. Afortunadament, el valencianisme sempre ha sigut europeista. La història mateix de València ha estat sempre connectada a Europa: Jaume I lloat per tota la cristiandat de l’època, el Consolat de Mar com a base del dret marítim internacional, Alfons el Magnànim i l’orde del Toisó d’Or, la vehemència de sant Vicent Ferrer i l’humanisme de Joan Lluís Vives, els Borja, l’enginy militar de Baptista Basset al servei d’Àustria, Gregori Mayans en contacte amb els il·lustrats francesos, Martín i Soler admirat per Mozart i reclamat per tsars i emperadors, els llibertaris alcoians criticats per Engels…

Ningú, tret de nosaltres mateixos, pot vantar-se d’haver-nos inscrit al mapa polític d’Europa. Si mai n’hem estat exclosos ha sigut perquè, mancats de sobirania, ens han obligat a un improductiu aïllacionisme. Potser penseu que Europa no és cap panacea, d’acord, però és un bon projecte. Per això, desil·lusionen les previsions de participació i, el que és pitjor, avergonix vore que les dos principals forces polítiques de l’estat encaren estes eleccions com una gran enquesta sobre la gestió que fan o l’oposició que hi plantegen. L’Europa d’alguns té 52 províncies, res més. Ara bé, també hem de fer autocrítica. En estes convocatòries, el valencianisme ha posat l’accent a reivindicar l’Europa dels pobles. Cal fer-ho, però, no ens enganyem, la Unió Europea és una unió d’estats. Així les coses, hem de continuar treballant per tindre pes polític a Espanya i plantejar estes eleccions com les de l’Europa dels interessos, dels nostres interessos: un eix mediterrani fort i ben imbricat al continent, la defensa de les petites i mitjanes empreses arrelades al país, el fre a l’especulació urbanística, el valencià com a llengua de treball al parlament europeu…

No us demanaré el vot perquè encara no puc fer-ho, però sí que puc dir-vos que tinc l’orgull de ser un dels candidats de la llista Bloc-Coalició per Europa. Els nacionalistes del País Valencià, Andalusia, Balears, Canàries, Catalunya i Euskadi ens hem unit per a dur la nostra veu a Europa. A partir d’esta mitjanit comença la lluita desigual que solen ser per a nosaltres les campanyes electorals. No tenim molts recursos, però sé que tenim la millor gent. Un d’ells és Robert Vilaplana, amic sempre i durant estos quinze dies assessor, xofer, secretari, guardaespatles i tutor meu. Tenim la noble missió de furtar vots als rics per a donar-los als pobres. Com Little John i Robin Hood, però en versió valenciana:

little_robert_robin_davo

25 anys llaurant el cel

quiquetEntre l’hivern de 1984 i el de 1985, la mort va agafar afició a la porta de ma casa. En dos ocasions segons l’ordre natural que s’emporta la gent gran, després d’un temps de malaltia, i en una altra quan per edat no tocava i d’una manera sobtada. La meua fe migrada de hui es sustenta en l’esperança de retrobar els qui he estimat i se n’anaren. Si finalment hi ha cel i me’l guanye, estic segur que, just darrere de sant Pere el de les claus, trobaré el meu avi Quico tal com està en esta foto, destapant una botella de cava per a donar-me la benvinguda. Li tinc un compte pendent: no deixà en este món terrenal que li guanyara un coto o un cau. Jugava en silenci, tenia totes les cartes al cap i quan li entrava un vint feia sonar el vidre de la taula amb els artells: clac!, “Vint de bastos”. I amb el clac pensava jo “Un altre dia que acabaré perdent, amb l’altre avi sempre guanye, quins misteris té la sort”.

Fill de Francisco Moltó Valor i Teresa Vilaplana Boronat, Quiquet va nàixer el 31 de març de 1902 a les Casetes de Mariola, on pogué treballar terres pròpies. De menut, va tindre com a company de jocs un xiquet d’Alcoi a qui els pares enviaren allà per guarir-li la salut. Aquell micorro de la ciutat arribà a ser metge, don Ernesto Verdú, i mantingué amb l’avi una gran germanor i alguna acalorada discussió quan recorria a micapans, cataplasmes i consells de curanderos. Amb vint i pocs anys, Quiquet va conéixer Consuelo Esteve Moya, filla dels mitgers del Mas del Pi, a Barxell, amb qui es casaria després del tradicional festeig. El 1926, estant de visita al Mas del Pi, l’agafà la nevada grossa i hagué de passar molts dies a cals sogres. I, mentrestant, a sa casa va morir la seua àvia, Rosa Valor, a qui, segons conta un diari de l’època, havien de deixar colgada a la neu de dia i entrar a casa de nit perquè no se la menjaren les feres. Quin paperot, però a vore què feies incomunicat i amb una difunta.

Del matrimoni amb Consuelo i en temps republicans, nasqueren Paco, Consuelín i Rigo. La guerra el dugué al front de Terol, d’on tornà sense disparar un sol tret. En la negror franquista del 1940, va nàixer Marujín, estrela bondadosa i sàvia de la qual vam eixir el meu germà i jo. Després d’uns anys treballant les terres d’altres, l’avi adquirí una casa a la ciutat, però com corresponia a un home del camp: una planta on viure, una altra on guardar ametlles, olives i llenya per a la llar i un jardí suficientment ample per a tindre conilleres, terra on arrelara un caquier, una nesprera, un llimoner i, sí, tants rosers com vulgueren les xiques de casa. I per què conte tot açò? Perquè hui fa exactament un quart de segle que Quico deixà esta vall de llàgrimes per a conrear el secà celestial i evitar solsides en l’abancalament del Nostre Senyor. Quique, cosí, germà i habitual lector, em demanà que escriguera alguna cosa tal dia com hui. Què t’ha paregut, hereu?