L’any 1922, acabada de nàixer, l’URSS adoptava La Internacional com a himne. Gran part del món mirava esperançada el nou ordre que gestava la vella Rússia i lluitadors com John Reed o Andreu Nin anaren a conéixer aquella revolució, que feia passar la república dels treballadors de la cartografia utòpica als mapes polítics. Reed, mort en 1920, fou soterrat al mur del Kremlin, però a Nin el segrestaren, torturaren i assassinaren, en plena Guerra Civil espanyola, uns agents de Stalin. L’ombra sinistra d’aquell georgià enfosquia ja l’esperança proletària, quan una altra guerra, mundial i segona, cobria de morts Europa. Així, cap al 1944, algú degué pensar que els soldats de l’Exèrcit Roig avançarien amb més fúria al so d’un càntic propi que, més que als damnats de la terra, fera referència a la mare pàtria. Per tant, Aleksandr Aleksandrov compongué una magnífica partitura, encara oficial a la Rússia postcomunista, i l’ós soviètic derrotà l’àguila nazi. Per a recordar-nos que no hi ha guerra bona, de camí a Berlín les tropes de la falç i el martell van deixar clar que podien ser tan cruels com les de l’esvàstica.
Poc després de la Unió Soviètica, en 1929, naixia el Club Deportivo Alcoyano i just després de les 
barbaritats de la Segona Gran Guerra, en 1946, tingueren lloc les barbaritats de l’afer Escartín. Encara hui l’afició blanquiblava crida eixe cognom maleït per a criticar alguna actuació arbitral. Té alguna cosa a vore el segon himne de l’URSS amb l’Alcoyano? I tant que sí. Lluís Torró, amic, fester, comunista i diputat nacional, m’informa de l’existència d’una versió alcoianista de l’himne soviètic, que va tindre molta predicació entre alguns membres de la diàspora alcoiana a la capital. Segons el professor, una vegada a la setmana s’ajuntaven a xarrar i “beure café”. L’amistat, quatre colps i l’enyorança del Serpis els devien fer cantar com si foren cosacs a la riba del Volga. Potser us heu maliciat un ardit de Lluís, per a introduir els acords rojos en les càndides ments dels companys de barral, però no, la versió es deu a Agustí Colomer, amic, secretari de l’AVL, valencianista i democristià reconegut. Ací la teniu, entoneu-la entonats i amb cara d’haver-li’n marcat 10 al Madrid:
L’escut que m’agrada:
una rata penada,
per baix de les ales
s’assoma un castell.
Si baixes la vista
voràs quatre barres,
les quatre són blaves
i enmig camp d’argent.
Som els del Deportivo
i és el nostre sino:
cantar, bramar, cridaaaar…
En la muntanya ja ressona
càntics de glòria i de joia
perquè el Deportivo ja torna a guanyaaaar!!
Anem a pams!
En primer lloc dubte que sàpigues on para exactament el camp del Collao, doncs tu no has anat a un partit de futbol en tota la teua vida, segurament perquè només serveixen entrepans.
En segon lloc, l’himne del teu equip està en castellà, només anomena la insofrible espanya i és lleig i avorrit. Podeu escoltar-lo a:
http://www.youtube.com/watch?v=A9p5Z0uTJZs
I en tercer lloc, fas un salt arriscat d’un tema (URSS) a un altre (Futbol) sense xarxa. No entens de futbol i ets un anticomunista visceral, i és per això que l’hòstia és tan gran.
Igual resulta que les “quatre barres blaves” són el futur, perque les roges… L’alcoià al poder.
Mare, Jordi…
Este no hi ha per a on agarrar-lo.
El tema del text és…?
Un dos tres, responda otra vés:
Rússia, tararà, tarirorarà,
l’Alcoyano, títirorí, tirotirà,
el vodka, laralalà…
el penalti d’Escartín (però eixe no anava en bici?),
l’himne: per ofrenar… laraliro, lariiiiiro, tots a una veu, germans vingau, ja en el taller no sé quants no sé menos (plagi del protocandidat Natxo),
els amics (perquè mira que en tens, Jordi Davó i Moltó I, també conegut com l’Amigable o l’Amistançat, segons fonts),
no sé què més dir-me,
siga buscando, hay miles de premios.
Ja, ja, sé que açò que he escrit no hi ha qui ho entenga…
Tampoc cal.
Estic perdut, perdut, no veig cap conexió. Aixó si, amb l’excusa del “blau” sempre hi ha gent que li trau rendiment al tema.
Torna-li la trompa al xic.
Jordi:
No acabe d’entendre els problemes de comprensió d’alguns dels teus lectors. Jo t’he entés perfectament. Clar com l’aigua. I et felicite. M’ha agradat molt el teu escrit (el dels salesians també va ser memorable). I a casa ens ha fet molt de goig a tots, sobretot als meus fills.
Si veus a Lluís Torró pega-li un calbot cordial de la meua part. Pels bons temps del Zarzo (faves i plis-play).
Cordialment.
Xé, doncs a mi també m’ha agradat, encara que és cert que ho has pillat un poc pels pèls… i l’enllaç de “cruel” és molt interessant. Saps si s’ha estrenat la peli que anomenen? Una dóna a Berlin… Fa un temps em vaig llegir el llibre de l’Antony Beevor, “Berlín. La caida:1945” y t’he de dir que és un dels més impressionants que he llegit! Gràcies, com sempre, pels teus escrits.
A mi tampoc no em sembla tan dut pels pèls. Cal reconèixer que no era fàcil lligar l’Alcoyano amb l’himne soviètic. I més tenint en compte que la intenció original de l’autor (Agustí, corregeix-me si m’equivoque) no tindria altra intenció que usar una música amb grans virtuts corals amb una certa intencionalitat provocadora, per als qui foren capaços d’identificar-la, clar… (la qual cosa, dit siga de passada, tenint en compte el públic que omple els estadis de fútbol, no és massa fàcil).
A veure si l’amic Agustí ho recorda i posa també la lletra d’un dels altres himnes “alcoianístic-zarzeros”, acoblada a la sintonia dels “Mosqueperros”.
Només en recorde fragments:
“Eran uno dos y tres,
los famosos delanteros
(…)
Ramonet! Ramonet!
Se interna por la banda…”