Struja und Drang
Josep Guia, líder històric del pancatalanisme valencià, digué a El Punt que l’ocupació que patix el nostre poble l’obliga a dedicar tota la seua força a sobreviure, si fórem lliures podríem dedicar-nos a crear. Així, més o menys, s’expressà el professor de matemàtiques. Si, després de tants anys, recorde esta resposta i cap altra és pel que tenia de romàntic i herderià. M’agrada la idea del Volksgeist, la singularitat de cada nació entre la resta i la voluntat que totes tenen de continuar existint, malgrat les dificultats. En general, no compartisc les tesis d’en Guia, però reconec coincidir amb esta: si tinguérem més llibertat col·lectiva aportaríem més al món. La independència no seria, per tant, una aspiració egoista, sinó una condició indispensable per a contribuir eficaçment al progrés global. Vosaltres direu. El fet és que, vista pel Fuster o pel Marqués, ço és des del Canigó o des del Penyagolosa, la nació dels nacionalistes valencians acaba indefectiblement al Baix Segura. És en eixa contrada meridional i extrema on el nostre esperit creatiu apunta el seu Sturm und Drang, la 
tempesta i l’impuls d’un nou renaixement. A la vila de Rafal, camperola i austriacista, han inventat un esport: l’estruja, una mena de criquet, però canviant-ne el bat per una maça i la continència dels gentlemen britànics per l’efusió valenciana. El fenomen esportiu guanya adeptes a la comarca i l’estranger i compta ja amb campió mundial i tot. Saludem amb alegria la saba nova i festiva que estos cavallers de la frontera aporten, des de l’arrel mateix, a l’antiga i nugosa garrofera de la pàtria.
Alcalde i cavaller
Dissabte vaig estar a l’entrada cristiana de Muro. Un acte ben organitzat i ben vistós, res a envejar a les d’Ontinyent o Cocentaina. Rafa Climent, alcalde de la vila, encaixa mans dels convidats i besa galtes de les convidades; a mi, m’abraça. Hi ha bon rotllo amb el burgmestre murer principalment per dos motius: és un bon tio i és del meu partit. El Bloc Nacionalista Valencià és l’opció del 55% dels votants de Muro, majoria absoluta del professor de llatí i els set magnífics regidors que l’acompanyen. Continuen les salutacions, arriba Morera i ens donem la mà, no és per falta de bon rotllo, és que m’ha criticat el planxat de la camisa; serà millor que m’estalvie els comentaris. I, en això, una altra abraçada a un altre alcalde, també bon tio, també del meu partit, també Rafa. La diferència és que encara no ha pres possessió del càrrec. Sí, amigues i amics, les eleccions municipals de l’any que ve faran Rafel Carbonell alcalde d’Alcoi. M’hi jugue tots els arrossos, eixuts i melosos, que vulgueu. Demà, dissabte 15 de maig, a les set de la vesprada i al Teatre Principal d’Alcoi, farem la presentació solemne del candidat. Un lloc idoni el teatre, Rafel domina l’escena, del sainet a l’acte sacramental no hi ha gènere que se li resistisca, connecta amb el públic. A més de la te de teatre, tres efes destaquen en el seu currículum. Una és bastant clàssica en un militant valencianista: la de la filologia, però les altres dos no ho són tant: la del futbol i la de la festa. Impressionant historial esportiu (jugador, entrenador, àrbitre, comentarista i sobretot aficionat blanquiblau) i gran bagatge fester, en la imatge de dalt el podeu vore com a cavaller de l’alferes cristià d’enguany. En la gesta que ha començat, li toca batre’s amb enemics difícils: el bipartidisme, el joc brut, la injúria, les servituds d’alguns mitjans… Tot i això, guanyarà, guanyarem tots, ja ho voreu d’ací a un any. Cite el leitmotiv de Rafel: “Jo confie cegament en les possibilitats d’Alcoi, dóna’m l’oportunitat i confia en mi. Fia’t del Bloc”. Sona sincer i seriós, com ha de ser un bon polític.
I, per a acabar com cal, un pasdoble dianer, que amb la Diana comença la més gran de les festes. Més que per tu, Rafel, va per Macu, futura primera dama; pel nano que teniu i pel que està a punt d’arribar. Churumbelerías:
La felicitat, un bonastre i una cuixa de pollastre
Febrer passat, dine amb un company de treball, un xicot formal, format, intel·ligent i de tarannà amable i encaixador, un bonastre. Comentem el contingut d’una conferència de Vicent Flor: en conjunt, els valencians ens sentim més pròxims als hispanoamericans i a la resta del món que no a catalans i mallorquins, que deuen semblar-nos marcians encara que diguen pa al pa i vi al vi. Potser és així perquè dos de cada tres valencians pensen que valencià i català no són la mateixa llengua. A més d’això, l’assumpció de la identitat espanyola creix i el valencianisme continua conflictivitzat per la clàssica oposició entre fusterians i blaveros… “Està malament la cosa, xe”, dic, “Sí que és veritat, per a la pròxima vida haurem de demanar nàixer jueus o alemanys, algun poble més orgullós d’ell mateix”. Que elevat això de pensar karmes, dharmes i samsāres! Mastegar un xurro socarrat de carn capolada arrebossada, que algun cuiner desaprensiu s’ha atrevit a etiquetar com flamenquín, em retorna a la dura realitat: “Què hem de fer, la gent és feliç i no patix per llengües, identitats i col·lectivitats”. Amb la felicitat esmentada ve a la conversa la dita d’un filòsof: “No voldria ser feliç amb la condició de ser imbècil”. El company fa un llarg glop de cervesa i engega la reflexió: “La felicitat és 
perillosíssima. Jo vaig ser feliç una temporada i allò era terrible, anava embacorat pel món, arribava tard a tot, vaig tindre dos accidents, quasi caic dins d’una rasa…”, remata l’argument amb un bufit i, per un moment, els dos riem feliços i potser imbècils. Tot això mentre menjava, amb delectació epicúria, una cuixa de pollastre.
Comentaris recents