Josep Guia, líder històric del pancatalanisme valencià, digué a El Punt que l’ocupació que patix el nostre poble l’obliga a dedicar tota la seua força a sobreviure, si fórem lliures podríem dedicar-nos a crear. Així, més o menys, s’expressà el professor de matemàtiques. Si, després de tants anys, recorde esta resposta i cap altra és pel que tenia de romàntic i herderià. M’agrada la idea del Volksgeist, la singularitat de cada nació entre la resta i la voluntat que totes tenen de continuar existint, malgrat les dificultats. En general, no compartisc les tesis d’en Guia, però reconec coincidir amb esta: si tinguérem més llibertat col·lectiva aportaríem més al món. La independència no seria, per tant, una aspiració egoista, sinó una condició indispensable per a contribuir eficaçment al progrés global. Vosaltres direu. El fet és que, vista pel Fuster o pel Marqués, ço és des del Canigó o des del Penyagolosa, la nació dels nacionalistes valencians acaba indefectiblement al Baix Segura. És en eixa contrada meridional i extrema on el nostre esperit creatiu apunta el seu Sturm und Drang, la tempesta i l’impuls d’un nou renaixement. A la vila de Rafal, camperola i austriacista, han inventat un esport: l’estruja, una mena de criquet, però canviant-ne el bat per una maça i la continència dels gentlemen britànics per l’efusió valenciana. El fenomen esportiu guanya adeptes a la comarca i l’estranger i compta ja amb campió mundial i tot. Saludem amb alegria la saba nova i festiva que estos cavallers de la frontera aporten, des de l’arrel mateix, a l’antiga i nugosa garrofera de la pàtria.