Febrer passat, dine amb un company de treball, un xicot formal, format, intel·ligent i de tarannà amable i encaixador, un bonastre. Comentem el contingut d’una conferència de Vicent Flor: en conjunt, els valencians ens sentim més pròxims als hispanoamericans i a la resta del món que no a catalans i mallorquins, que deuen semblar-nos marcians encara que diguen pa al pa i vi al vi. Potser és així perquè dos de cada tres valencians pensen que valencià i català no són la mateixa llengua. A més d’això, l’assumpció de la identitat espanyola creix i el valencianisme continua conflictivitzat per la clàssica oposició entre fusterians i blaveros… “Està malament la cosa, xe”, dic, “Sí que és veritat, per a la pròxima vida haurem de demanar nàixer jueus o alemanys, algun poble més orgullós d’ell mateix”. Que elevat això de pensar karmes, dharmes i samsāres! Mastegar un xurro socarrat de carn capolada arrebossada, que algun cuiner desaprensiu s’ha atrevit a etiquetar com flamenquín, em retorna a la dura realitat: “Què hem de fer, la gent és feliç i no patix per llengües, identitats i col·lectivitats”. Amb la felicitat esmentada ve a la conversa la dita d’un filòsof: “No voldria ser feliç amb la condició de ser imbècil”. El company fa un llarg glop de cervesa i engega la reflexió: “La felicitat és perillosíssima. Jo vaig ser feliç una temporada i allò era terrible, anava embacorat pel món, arribava tard a tot, vaig tindre dos accidents, quasi caic dins d’una rasa…”, remata l’argument amb un bufit i, per un moment, els dos riem feliços i potser imbècils. Tot això mentre menjava, amb delectació epicúria, una cuixa de pollastre.