Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.