A bodes em convides
Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.
En ta vida has fet llidons
“Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”, deien els meus avis, però els seus eren temps en què els ritmes humans corrien paral·lels als de la natura. Ara els aparadors són més poderosos que el calendari i les estacions, simplificades en primavera-estiu i tardor-hivern, semblen tristes minyones de la temporada o la col·lecció. Què compondria hui Vivaldi? La banda sonora d’un videojoc? Politons per a mòbils? O tempora, o mores!, deien els avis dels avis dels avis dels nostres avis. Però obviem el lament clàssic perquè este és el mes dels bons propòsits: farem esport, menjarem més fruita, llegirem moltíssim, no fumarem, no beurem, no anirem de bòlit… Si algú us diu que ha pres una resolució semblant, però l’experiència no l’avala, amolleu-li una altra dita ancestral: “En ta vida has fet llidons”. Què tenen a vore els lledons amb la força de voluntat? Moltíssim, però haurem de buscar l’origen de la relació en una història santa, nostra i antiga. Anem allà. El 31 d’agost de 1484 un incendi cremava l’església de Santa Maria a Alacant. En vore que el magnífic temple gòtic semblava l’infern de flames i condemnació, la marededéu que allà es venerava decidí escampar el poll i eixir volant nord enllà sobre un núvol resplendent. La imatge deturà el vol a Agres, just sobre un lledoner i davant de Gaspar Tomàs, un pastor de la localitat, manquet el pobre. Per a facilitar-li l’explicació del prodigiós viatge a la resta de vilatans, la Verge féu un altre miracle: Gaspar deixà de ser manc, tornava al poble amb l’anatomia i el ramat íntegres. Després vindria el convent (1578), els franciscans que l’habitaren fins a la guerra d’Espanya, molta devoció a nord i sud de la Mariola i l’ambaixada del pastoret que magistralment declama l’amic Vicent Català. Fins ací la història i l’hagiografia, ara va la sorna. Conten a la comarca, i hi ha molta gent que ho creu, que els cristianíssims agresans demanaren al propietari del lledoner que els deixara tallar-lo per a traure del tronc una altra marededéu. Tot i tractar-se d’un arbre gran, de generosa ombra, el llaurador accedí de bon grat a la tala. Una vegada feta la imatge, anà el bon home a resar-li i, en una fiblada descreguda i irreverent, el van sentir dir: “En el meu hort et criares i en ta vida has fet llidons. Els miracles que tu faces, jo me’ls passe pels collons”.
Comentaris recents