A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.