Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا  (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…