Home » 2010 (Page 2)
Yearly Archives: 2010
Wally Gator
Comence la setmana esta com vaig acabar l’anterior, amb personatges de Hanna-Barbera al cap. Des d’ahir, la política m’evoca el Lagarto Juancho (Wally Gator), que no era ben bé un fardatxo sinó un caiman. D’això es tracta, en saber que Carlos Fabra abandona la política vaig arrancar a cantar “Se va el caimán, se va el caimán, se va pa la Baranquilla, comiendo pan, comiendo pan…”. Fabra no és ben bé un caiman, és un fardatxo. Ha tornat després d’un trasplantament de fetge —celebrem-ne la bona salut—, per a anunciar que se’n va i per a lamentar com de malament l’han tractat alguns. Diu que els de l’oposició el veuen com un enemic, mentre ell només els considera adversaris. Per això, perquè és un cavaller de la política i un senyor educat i flegmàtic, en una ocasió va dir fill de puta a un portaveu socialista. Si és que és normal, tu veus un adversari i què li dius? “Fill de puta!”, així, ben fort i amb totes les lletres, què si no? Però sense acritud, com qui diu bon dia. Com se saludaven Kàrpov i Kaspàrov quan jugaven a escacs? “Привет, Сын шлюхой, Как ты?”, és clar. I al pobre Fabra, amb tant bon cor, el perseguix tot lo món, especialment la bona sort i els adversaris. La primera no fa més que agraciar-lo i els segons volen desgraciar-lo i l’acusen de mil maldats. Ell, com faria qualsevol, proclama la seua innocència. No li la negarem, tots som innocents mentre no es demostre el contrari. Però quan els jutges de torn peguen a fugir no sé quantes vegades i l’assumpte no s’acaba d’instruir, fins i tot la presumpció d’innocència resulta sospitosa. El president de la Diputació de Castelló està imputat per suborn, tràfic d’influències i delictes contra l’hisenda pública. L’altre president, el Molt Honorable amb imputació per suborn impropi, ha dit de Fabra que és un exemple de polític i persona. Nyas, coca, diu el mort del degollat… Moltes aventures de Juancho començaven quan s’escapava de la seua presó al zoològic, potser les aventures d’alguns fardatxos que pensem s’acabaran quan els claven al gabiot.
Penelope Pitstop
Tot pot ser reduït a cine, ni que siga al títol d’una pel·lícula. La meua vida, per exemple, està entre la valenciana Con el culo al aire, amb els enyorats Ovidi i Joan, i la francesa Merci pour le chocolat, del genial Claude Chabrol. Quanta raó tenia quan va dir que “L’estupidesa és molt més interessant que la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l’estupidesa no”. El president Camps i el seu Consell no poden ser més que l’entranyable espanyolada Los caraduros. Ja direu, si voleu, quin és el cartell de les vostres vides. Estirant l’argument, el lloc on jo treballe s’assembla bastant a Wacky Races, aquella sèrie de dibuixos animats que vam conéixer com a Autos Locos. Damunt del seu blindat, hi ha el sergent Blast que ens comanda. Tenim un galant en pla Peter Perfect, però, xiquetes, el passat 9 d’octubre es retirà de la cursa. No falten els que són com els germans Macana (The Slag Brothers) i el seu Rocomòbil, que de tant en tant funciona a colps entre ells. Quan fa fred, un dels companys ve abillat a l’estil Mafio y sus pandilleros; amb quinze o vint talles més, això sí. No cal dir, benvolgut, que l’abric i el barret et paren meravellosament bé. Jo sóc Patán (Muttley), rialler, emprenyador i mai suficientment condecorat quan forme part d’algun esquadró diabòlic. N’hi ha un tan vàlid que encarna dos personatges. És el baró Hans Fritz (èmul de Manfred von Richthofen), per la indissimulada germanofília, i també el granger Lucas perquè tot té una explicació començant pel seu poble. 
També corren els Tenebrosos de l’Espantomòbil, el llenyater Brutus i el seu castor Listus, el professor Locovich amb l’Auto-Superconvertible i altres caràcters que no esmentaré no per falta de ganes, sinó perquè em sent amenaçat. Sí, amics, la censura ha caigut sobre este espai de llibertat. La censura i que hui és divendres i, per tant, ací tots xafen l’accelerador i estic tement que de sobte aparega Pierre Nodoyuna (Dick Dastardly) i comence a cridar-me: “¡Patán, Patááááááán, has algo, Patán!”
Som Comunitat?
L’any 1978 el Consell Preautonòmic encarregava una enquesta sobre la denominació que havia de tindre la futura autonomia dels valencians. El resultat, sobre un total de 1.491 entrevistes, va ser: “Països Catalans” el 2%, “Llevant” 4%, “València” 9%, “Regne de València” 17%, “Regió Valenciana” 21% i “País Valencià” 41%. Com l’arròs La Fallera de hui en dia, la denominació País Valencià era aleshores la preferida pels valencians. Però al final ens van fer la paella uns senyors que només volien fer la mà i la cosa quedà dessaborida, amb l’arròs fred i esclatat, pocs trossos i cap fesol de la peladilla, altrament dits garrofons. El davantal i la fregidora per a repartir la menjua, se’ls quedaren els xicots del PSPV, la major part dels quals acabava de passar del somiatruitisme al pragmatisme sense solució de continuïtat i, el que és pitjor, sense una mala espurna de fidelitat al projecte de país que tenien abans de llevar-se les xiruques. El resultat ja el sabem: escola majoritàriament en castellà, Canal 9 aclaparadorament en castellà, llei electoral a la seua mida, llei de comarcalització pendent, provincialisme… En arribar els altres, tenien tot el treball fet. Només havien de demostrar que eixos claus ells els podien reblar. També ens han mostrat què volia dir allò governar de lladronici, rapinyar governant. Tant els fa que siga la brossa o la visita del sant pare, el seu refrany sistèmic me l’explicà una eixorivida senyora castellana: “Cada uno a lo suyo y a robar lo que se pueda”. Roben fins i tot al que no té per a menjar, literalment per a menjar. Centenars de milers d’euros destinats a projectes de cooperació a Nicaragua han anat a parar a pisos i places de garatge a la ciutat de València. I tot això no els passa factura, estan més forts que mai. El país amb intencions de ser-ho el 1978 és en 2010 comunitat, un anunci ens ho recorda. No cal l’article indeterminat una, ja està bastant indeterminat el tema, ni l’adjectiu valenciana, per a què? Ací estem amb la raó de sempre els mateixos de sempre, però amb més ràbia. Amb un poc de sort i molt de treball, potser arribarem a sumar el 6% que falta als percentatges de dalt. Ens ho mereixem els valencianistes, però sobretot s’ho mereixen els veïns, els regants, els propietaris i els altres de la Comunitat, perquè algú ha de dir d’una vegada què és el que som de veritat:
El valencià és una llengua diferent?
Bona pregunta. La resposta és sí, el valencià és una llengua diferent. És diferent del castellà, del francés, de l’urdú, del kordofanés, del quítxua… de les altres 6.911 llengües vives que hi ha al món. I el món sencer ho té més o menys clar. La qüestió capciosa, roent, recurrent a casa nostra és la diferència o no amb el català. Per això vaig incloure el llibre de Maria Josep Cuenca entre les plaents lectures de l’estiu. Anècdotes de taxi o d’avió que valen més que una lliçó de sociolingüística, un poc de genealogia personal, el treball com a lingüista, el repàs de la història recent valenciana, Espanya, Europa, els nacionalismes, el present… L’obra aporta molt més del que podríem intuir pel títol. Al cap i a la fi, per a fer un treball sobre si el valencià és diferent del català n’hi ha prou amb una paraula: no. En el moment d’escriure el llibre (2002), l’autora es mostra escèptica respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un any després i des del que alguns anomenen blaverisme, Felip Bens adreçava en una entrevista termes molt crítics a l’AVL. Qüestionada per unitaristes i secessionistes, assaltada pel trabucaire Font de Mora i ignorada pel PP i el PSOE, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mereix tot el meu respecte, suport i simpatia. Els anys han passat i potser Cuenca i Bens han canviat la seua opinió. No conec personalment la professora, però al periodista me’l va presentar l’amic Natxo Bellido l’agost passat a Elx. Allà estava el xicot amb ganes de vore el Misteri, que, com tots sabem, és un drama assumpcionista. Ells també tenen entre mans el seu propi drama assumpcionista. No s’és menys valencià, ni menys valencianista per assumir que la nostra llengua pròpia és la mateixa que parlen els catalans. Mantindre’s en la tesi contrària és aferrar-se a una visió decimonònica: llengua = nació, per tant valencians = catalans. No, els valencians no som catalans, encara que parlem català. Vinga, Felip, venint de l’altra riba jo vaig vore clar això, tu també pots. Ànim!
A bodes em convides
Fa dos setmanes aní de boda i d’ací a dos més tornaré a anar, estic a l’ull de l’huracà interbodal. Que entranyables resulten les bodes i la panòplia que les fornix: targetó, número de compte, la despedida, “T’has de comprar un trage”, “Ja en tinc un, mamà”, “Sí, però el vas pagar en pessetes”, la vestida del nóvio, la traca, sant Pau als corintis, arròs i pètals, més traca, el còctel, “Tu en quina taula estàs?”, el detallet de la padrina, ram a l’amiga, ram a la mare, ram també a l’àvia, plors i besades, un power point, “Que bonicos de xicotets!”, la barra lliure i la discomòbil, a les quatre ix l’autobús… Em deixe alguna cosa? Els anells! M’he deixat els anells i és on està el tema de hui. Un amic de consciència nacional ciclotímica —vota al Bloc en municipals i europees i al PP en les altres dos— badava a la platja amb la dona i la canalla. Com que a la platja u s’acaba avorrint com una ostra —heus ací l’origen de l’expressió—, va fer el que fan tots: dotorejar. Supose que, després dels biquinis, arribaria a l’anàlisi sociològica profunda i, en això, va xiuxiuejar a la mare dels seus fills: “Mira, el xic del costat és espanyol”. I ella: “I tant que ho és! Que no l’has sentit parlar?” “No, vull dir espanyol… com ho diria Jordi. No com mosatros, sinó espanyol espanyol”. Açò últim també mereix una anàlisi profunda, però deixem-la per a més endavant. El cas és que l’amic sabia que el xic era espanyol espanyol perquè duia l’anell de casat a la mà dreta. Potser us he descobert el Mediterrani, però jo no en tenia ni idea. Resulta que a València, Euskadi, Catalunya i Mallorca és costum dur-lo a l’esquerra i a Espanya —o la resta d’Espanya, si voleu— se’l posen a la dreta. Quines coses! Per a il·lustrar-me més la consuetud descoberta, em recordà l’anècdota d’un altre casament. Eren els contraents Ester, fontina morena i templà, i Paco, un sevillà eixerit i ben plantat. A l’hora de posar-se mútuament les aliances, llurs respectives naixences s’evidenciaren: ell 
li buscava la mà dreta i ella a ell l’esquerra, una confusió simpàtica. Durant el convit, la sogra digué a la nora: “Ester, te has puesto el anillo en la izquierda, eso es de rojos”. Educada i somrient, ella va respondre: “No, señora, eso es de valencianos”.
En ta vida has fet llidons
“Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”, deien els meus avis, però els seus eren temps en què els ritmes humans corrien paral·lels als de la natura. Ara els aparadors són més poderosos que el calendari i les estacions, simplificades en primavera-estiu i tardor-hivern, semblen tristes minyones de la temporada o la col·lecció. Què compondria hui Vivaldi? La banda sonora d’un videojoc? Politons per a mòbils? O tempora, o mores!, deien els avis dels avis dels avis dels nostres avis. Però obviem el lament clàssic perquè este és el mes dels bons propòsits: farem esport, menjarem més fruita, llegirem moltíssim, no fumarem, no beurem, no anirem de bòlit… Si algú us diu que ha pres una resolució semblant, però l’experiència no l’avala, amolleu-li una altra dita ancestral: “En ta vida has fet llidons”. Què tenen a vore els lledons amb la força de voluntat? Moltíssim, però haurem de buscar l’origen de la relació en una història santa, nostra i antiga. Anem allà. El 31 d’agost de 1484 un incendi cremava l’església de Santa Maria a Alacant. En vore que el magnífic temple gòtic semblava l’infern de flames i condemnació, la marededéu que allà es venerava decidí escampar el poll i eixir volant nord enllà sobre un núvol resplendent. La imatge deturà el vol a Agres, just sobre un lledoner i davant de Gaspar Tomàs, un pastor de la localitat, manquet el pobre. Per a facilitar-li l’explicació del prodigiós viatge a la resta de vilatans, la Verge féu un altre miracle: Gaspar deixà de ser manc, tornava al poble amb l’anatomia i el ramat íntegres. Després vindria el convent (1578), els franciscans que l’habitaren fins a la guerra d’Espanya, molta devoció a nord i sud de la Mariola i l’ambaixada del pastoret que magistralment declama l’amic Vicent Català
. Fins ací la història i l’hagiografia, ara va la sorna. Conten a la comarca, i hi ha molta gent que ho creu, que els cristianíssims agresans demanaren al propietari del lledoner que els deixara tallar-lo per a traure del tronc una altra marededéu. Tot i tractar-se d’un arbre gran, de generosa ombra, el llaurador accedí de bon grat a la tala. Una vegada feta la imatge, anà el bon home a resar-li i, en una fiblada descreguda i irreverent, el van sentir dir: “En el meu hort et criares i en ta vida has fet llidons. Els miracles que tu faces, jo me’ls passe pels collons”.
Merda d’artista
L’amic, el mestre, el patriota, l’il·lustrador sense parió Jordi Sempere comentava fa poc que Piero Manzoni enllaunà la seua femta i la va vendre a preu d’or; al preu que l’or tenia el dia que la va cagar: tants grams de merda = tants grams d’or. També es va dedicar a unflar globus i vendre’ls car perquè duien dins el seu aire. Signava sobre el cos d’algú i el declarava obra d’art vivent. La caricatura de l’art com a art, no està malament la idea. Si l’etiqueta del producte no enganya, les deposicions de Manzoni fa quasi cinquanta anys que estan en conserva. Mig segle en què la postmodernitat, les tendències, les avantguardes, l’art conceptual, la deconstrucció… han omplit els museus de grans obres, però també de grans fraus. D’una exposició a la Universitat, recorde una espècie de collage poc elaborat al qual l’artista havia afegit unes ungles ensangonades. Què ens volia transmetre amb allò? Que suspenia Plàstica quan feia l’EGB? Que era Jack l’Esbudellador en la penúltima reencarnació? Disculpeu-me, no tinc sensibilitat suficient per a esbrinar-ho. De visita al Georges Pompidu, vaig vore una mostra de videoart que em va deixar mal cos: un tio lligat a una cadira, bosses de sang per tot arreu… quina agonia! En una altra sala, un muntó de brossa a la qual els visitants havien afegit bitllets de metro, kleenex, paquets de tabac; bé, com a mínim era funcional. I en eixir em vaig trobar amb Pere Mayor i la seua família; eixe sí que és un artiste, xe! Digueu-me ignorant, però espere dels anomenats creadors un cert virtuosisme, qualsevol pot omplir bosses de sang i dedicar-se a rebentar-les mentre un col·legueta fa d’ostatge-estaquirot. El de la brossa, el de la sang i molts altres deuen haver destacat en el seu currículum que han exposat al Beaubourg, però això no és garantia de res. “Malgrat les represàlies de la policia, continuaré assaltant els carrers en la foscor. Dur el treball directament al carrer és part primordial de l’evolució de l’art”, va dir Blek le Rat. Jugar-se-la per un bon mural, fer somriure o fer pensar a qui va 
cap a la faena o vagareja per una ciutat qualsevol té molt de mèrit. Per això, acabe esta suite d’août amb Banksy, deutor de Le Rat i actual subcomandant Marcos del grafit. Visiteu el seu web, escriviu el seu nom en el cercador d’imatges de Google.
Rosa mística
L’advocació de la Mare de Déu com a Rosa mística apareix per primera vegada en les Lletanies lauretanes (s. XVI). El nom els ve del santuari de Loreto, construït al voltant de la casa on Maria rebé l’anunciació, per part de l’àngel Gabriel, de la concepció virginal de Jesucrist. Alguna cosa no lliga: la visita arcangèlica s’esdevenia a Natzaret i Loreto és Itàlia. Com pot estar l’actual santuari italià sobre l’antiga casa israelita? Fàcil, la nit del 9 al 10 de desembre de l’any 1294, la llar pairal de santa Maria volà des de Galilea fins a la província d’Ancona i allà es va quedar. Per això, la Mare de Déu de Loreto és patrona nostra quan viatgem amb avió. Per a la vespra de l’embarcament i la nona indesitjada d’una pèrdua d’equipatge, recomane els sants Job i Judes Tadeu respectivament. Però tornem a la Rosa mística que és el quadre de hui. Pintat en 1894 per Francesc Laporta Valor, el seu títol complet és Rosa mística, l’enamorada de Crist. Del llenç soprén l’expressió. Les imatges marianes a què ens han acostumat els grans i petits pintors religiosos solen ser pies, dolces, somrients, serenament adolorades, misericordioses. En este cas, el gest és diferent, torbat, inquietant. L’aurèola daurada i el blanc del vel porten la mirada just on hi ha la de la Mare de Déu. Li veig un punt molt pròxim a la terribilità, fins i tot fa un poc de por. Té les mans entrellaçades, però no del tot. El gest inconclús suggerix l’escàs moviment que cal per a orar devotament o l’oblit del cos perquè ja tot és ànima. L’autor ha situat la figura justament en el seu estat: el misticisme, “Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat”. Quina cara faríem si veiérem
Déu? Més o menys com la que traçà Laporta, no? Per a vore-la millor, haureu de buscar el catàleg Pintores de Alcoy. De Antonio Gisbert a Rigoberto Soler, l’original, el té un col·leccionista de Múrcia. Acabem amb un poc d’art provocador. Sabem que Jesús es va enutjar molt en trobar venedors i canvistes al temple. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare!“, va dir. Heus ací l’ungit, un poc més divertit:
Mors in vita
El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.
L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.
No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.
Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:
Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”
L’Origine du monde
Una filera solemne d’escultures saluda al visitant abans d’entrar al Museu d’Orsay. Recorde que alguna d’aquelles figures representa una dona de latituds més càlides que la de París; enyorança, potser, d’una dubtosa grandeur colonial i lladregota. Una vegada dins, sorprén l’espai ampli i lluminós, efectivament allò era abans una estació de tren. A les antigues andanes, noves sales ara, hi ha vells coneguts dels llibres d’art que estudiàvem a l’institut: Les portes de l’infern, de Rodin; La migdiada, de Van Gogh; El dinar campestre, de Manet; Arearea, de Gaugin; El ball del Moulin de la Galette, de Renoir; Jeanne Avril ballant, de Toulouse-Lautrec; El circ, de Seurat… Orsay és un museu imponent i còmode, disposa d’una terrassa per a recuperar l’alé entre tant i tant d’art i d’un restaurant perquè no només l’esperit té la necessitat de nodrir-se; eixes coses s’agraïxen. Un dels quadres que més crida l’atenció és el que he penjat com caplletra d’esta entrada: L’origen del món. Les làmines, postals, punts de llibre, etc. que la botiga del museu ven amb esta imatge proven la tirada del públic pel llenç que el milionari otomà Khalil Bey encarregà a Gustave Coubert en 1866. Després de les causes de l’enigmàtic somriure de Monna Lisa, la identificació d’este somriure vertical deu ser una de les qüestions que més ha excitat els historiadors de l’art. Alguns sostenen que el pubis més famós de la pintura realista pertany a la bella irlandesa Joanna Hiffernan. D’altres creuen que fou Jeanne de Tourbey qui posà perquè l’artista li immortalitzara l’entrecuix. Darrere d’un gran quadre hi ha sempre més que una gran paret; l’època, l’autor, el model, el motiu, el mecenes i les seues vides contades. Jo n’he trobat dos, la de Bey i la de Tourbey. Dediqueu uns minuts a escoltar-les, paga la pena:
Khalil Bey, voluptuós, diplomàtic, dilapidador, amant de l’art.
Jeanne de Tourbey, lumpenproletària, meretriu, intel·ligent, comtessa.
Comentaris recents