L’any 1979 Dolf Sternberger ideà el patriotisme constitucional. El concepte seria després arredonit pel filòsof Jürgen Habermas. Tant l’un com l’altre tractaven de donar al poble alemany una via per a sentir-se orgullós de ser-ho, sense que eixe orgull degenerara en les preteses superioritats que unes dècades abans havien ensangonat Europa. Alemanya havia de bandejar imperis, genètiques, designis divins i llargs victimismes, per a reconéixer-se en la glòria quotidiana de ser una nació democràtica, integradora, esperançada i amb una constitució que garantira el benestar i el progrés dels ciutadans que la integraven. Per tant, del Rin a l’Oder el patriotisme només podria lluir un adjectiu: constitucional. Durant la segona legislatura d’Aznar, algun alquimista del laboratori d’idees del PP importà la fórmula i, de la nit al dia, el president, els parlamentaris, el partit, els populars tots eren patriotes constitucionals. No va tindre molt de recorregut la iniciativa, Espanya no és Alemanya ni les respectives constitucions van nàixer en contextos equiparables. A més, el senyor Aznar deu ser poc patriota i gens constitucional. Si no, no hauria declarat fa poc que Espanya és un país marginal i que cal liquidar l’ordenament autonòmic. Doncs bé, precisament el president d’una autonomia, Marcelino Iglesias, fent de secretari d’Organització del PSOE, va acusar el PP de practicar un patriotisme friqui. D’acord, entenc que els polítics busquen el titular i que per als noticiaris hagen de sintetitzar el missatge, però de vegades s’abaixen molt el nivell per voler resultar pròxims. U espera aprendre alguna cosa d’esta gent —si més no en les formes, en l’expressió— i no que aprofiten els micròfons per a fer el porc respecte dels morrets d’una ministra o amollar que els de l’oposició són uns friquis. Recorde un alderdi eguna en què, precisament per a parlar de la Constitució, Xabier Arzalluz contà que havia vist en un museu militar —no em feu dir de quina ciutat— un antic canó de ferro —no em feu dir de quina guerra— amb una inscripció concloent: “Ultima ratio regem”. Després va sostenir que aquell canó era com l’article 8 de la Constitució, és a dir, l’exèrcit com a últim argument dels reis. Llatí i història en un discurs polític, difícil de trobar ara com ara.