McCarthy entre nosaltres
He fet classe molts anys per al Pla de Formació Lingüisticotècnica del Professorat no Universitari. A grans noms oficials, petites concrecions populars; el personal en diu “cursos de reciclatge”. L’objectiu de l’administració és disposar de docents capaços de fer classe de valencià i en valencià; el dels alumnes, ampliar formació, tindre reconegut el que ja saben, consolidar el lloc de treball, promocionar, guanyar punts per a triar destinació… Com que l’interés és molt, el primer dia te’n vindran 35 d’una llista de 40, el segon dia en són 30, el tercer 20… tindràs molta sort si en l’última sessió encara hi ha una dotzena d’alumnes. Per què tanta deserció? Perquè apuntar-se al curs és debades, perquè alguns han de fer un centenar de quilòmetres per a arribar al lloc on s’impartix, perquè l’assistència és obligatòria però no reconeguda… Als qui se’n van i als que s’hi queden tot el meu reconeixement, els aplaudisc la intenció en un cas i la constància en l’altre. Gràcies als constants que aproven, un aparell administratiu a la baixa tracta de cobrir la demanda a l’alça d’ensenyament en valencià. També mereix lloança i aprovació el professorat dels cursos. Van amunt i avall fent classe, saben que cobraran, però no saben quan, donen la cara per l’administració i dediquen hores a formar-se, coordinar-se i corregir redaccions. No hi ha dubte que ens agrada fer classe, “uno tiene que llevar en el alma un poco de marino, un poco de pirata, un poco de poeta” que deia aquell. Ara un grup d’eixos professors ha deixat de ser-ho. No ha sigut per decisió o negligència pròpies, no. La Conselleria ha prescindit d’alguns professors de valencià i didàctica de llengües perquè resulta que a classe parlaven de qüestions com conflicte lingüístic, minorització, discriminació positiva…; de gent com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Sanchis Guarner… o dels dialectes lleidatà, barceloní, alguerés, eivissenc. Referències que serien normals en classes de llengua d’un país normal et costen ací l’anatema. A la capçalera d’un document que m’ha arribat llegim: LES SEGÜENTS PERSONES NO PODEN SER PROFESSORAT NOSTRE DEL PFLT. Davall hi ha una llista amb prop de quaranta noms i darrere molts maldecaps per a aconseguir professors que no resulten sospitosos. Més arrere encara, deu haver-hi algú que s’ha cregut Joseph Raymond McCarthy i, en el fons de tot l’assumpte, les ganes de retallar l’ensenyament en valencià, la misèria de qui gasta en fastos i ens cisa en necessitats, un conseller que navegava pel centre i 
ha atracat en l’extrem, un president molt qüestionable i un país que ja anem fent. Perquè sí, esta gentola podrà tancar emissions televisives, laminar l’escola en valencià, depurar professors, fer llistes negres, embrutir la política, però no acabaran amb nosaltres. Acabaran com McCarthy.
Màrtirs
La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. 
Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.
Alicante i a li balle
Ho deia l’avi patern si escoltàvem el topònim per la ràdio o el llegíem en un cartell: “Alicante i a li balle”. No era una gracieta només d’ell, el meu vinater habitual la va fer mentre em despatxava i, ràpid com un llamp, vaig recordar la presència benefactora de l’avi. Ja a casa, brindava llargament per a condormir la nostàlgia. Doncs bé, sense tindre res a vore amb el meu avi i només un poc amb el vinater, els socialistes d’Alacant han jugat també amb el mateix nom. Per a llançar la imatge de la seua candidata a l’alcaldia, anuncien que “Con Elena Martín, Alicante irá mejor”. Nyas bon màrqueting i oblida el “Yes We Can”. Un amic em diu que va suggerir a l’alcaldable que feren el mateix joc en valencià. Sí, podien: “Amb Elena Martín, Alacant’anirà millor”. La resposta fou més o menys la següent: “Sí, lo habíamos pensado, pero es que salía muy caro hacer otra plancha”. L’amic degué quedar tan planxat com jo quan ho vaig saber. O no, perquè en esta ben divertida ciutat, com en aquella cançó d’Ovidi, “el fet és el mateix i els fotuts els mateixos”. A la llum de les fogueres i de l’experiència, la vida en valencià que podem fer a Alacant l’hem d’agrair a uns milers de botiguers, professors i ciutadans que el parlen i així el promocionen. A més d’ells, comptem amb La Cívica, la Universitat, Acció Cultural, el Consell de la Joventut, la missa dels dissabtes a les set en Sant Nicolau, a la qual no he anat mai… L’Ajuntament passa de la normalització lingüística i això, tal com estan les coses, és ser hostil. Hi ha regidors, en el govern i opositant, que són valencianoparlants, un d’ells té un accent que tomba, però, res, no en diuen ni una. L’única cosa que canvia és la mala consciència: el PP no en té gens, el PSOE necessita excusar-se amb les planxes, les presses, les pors… No seria més fàcil haver dit al meu amic alguna cosa semblant a “Mira, el valenciano nos toca un pie, con decir frescoreta i cocambtonyina me basta”. També en este tema es pareixen tant al PP.
Aquela que pus duraria, aquel nom auríem nós
El pare no es volia gitar amb la mare, l’hagueren d’enganyar. Li van dir que al llit l’esperava una altra, però amb tanta vergonya que tot s’havia de fer a fosques i mut. Així fou. L’endemà un grup de notables comprovà que, efectivament, eren els legítims esposos els que s’havien solaçat a l’alcova. La trobada complí les nobles expectatives i Maria quedà prenyada. Com que estava convençuda que no només la fogositat marital hi havia tingut a vore, volgué agrair el feliç estat a la Divina Providència. En nàixer la criatura, va encendre ensems dotze candeles, totes iguals, cadascuna amb el nom d’un apòstol, i va durar tres dies més la que duia el nom de Jaume. Així s’havia de dir el xiquet que tal dia com hui, 2 de febrer, de 1208 naixia a la vila de Montpeller. No va tindre una infància fàcil: ostatge de Simó de Montfort, orfe del tot amb només cinc anys, educat amb duresa pels templers… Hui en diríem que va demostrar molta resiliència, que és, segons el diccionari, la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. El bon rei Jaume fou tan devot com la mare i tan doner com el pare, a qui deien Pere el Catòlic, però que devia ser-ho especialment de cintura en amunt. La resta de la història és encara més coneguda: Mallorca, València, el Furs, els moros, els cristians, els jueus i fins i tot els japonesos, un regne allargassat a la vora de la mar, un llarg regnat… D’alguna manera, Maria de Montpeller engrunsava tot un poble en aquell petit bressol, perquè d’aquell reiet, primer desvalgut i després valerós, venim els valencians desvalguts i valerosos de hui. Quasi com un sant el lloaven abans i continuem lloant-lo ara, el Conquistador és l’únic tòtem compartit per tota la tribu valenciana i un dels pocs herois reivindicat pels apatxes, comanxes, sioux i navahos que poblem la reserva valencianista. Per la reial intersecció que ocupa i per la naixença occitana, els amics d’Oc Valéncia van organitzar la setmana passada una sèrie d’actes, molt cultes i ben trobats. Gràcies per la iniciativa i per comptar amb mi per a parlar de llengua, cultura, consens i futur. A Felip Bens el vaig trobar amb trellat i ganes de pintar-se colors de guerra, jo vaig dir el mateix de sempre i si voleu saber què va dir Carles Choví, feu clic en la foto:
Comentaris recents