Home » General » McCarthy entre nosaltres

McCarthy entre nosaltres

He fet classe molts anys per al Pla de Formació Lingüisticotècnica del Professorat no Universitari. A grans noms oficials, petites concrecions populars; el personal en diu “cursos de reciclatge”. L’objectiu de l’administració és disposar de docents capaços de fer classe de valencià i en valencià; el dels alumnes, ampliar formació, tindre reconegut el que ja saben, consolidar el lloc de treball, promocionar, guanyar punts per a triar destinació… Com que l’interés és molt, el primer dia te’n vindran 35 d’una llista de 40, el segon dia en són 30, el tercer 20… tindràs molta sort si en l’última sessió encara hi ha una dotzena d’alumnes. Per què tanta deserció? Perquè apuntar-se al curs és debades, perquè alguns han de fer un centenar de quilòmetres per a arribar al lloc on s’impartix, perquè l’assistència és obligatòria però no reconeguda… Als qui se’n van i als que s’hi queden tot el meu reconeixement, els aplaudisc la intenció en un cas i la constància en l’altre. Gràcies als constants que aproven, un aparell administratiu a la baixa tracta de cobrir la demanda a l’alça d’ensenyament en valencià. També mereix lloança i aprovació el professorat dels cursos. Van amunt i avall fent classe, saben que cobraran, però no saben quan, donen la cara per l’administració i dediquen hores a formar-se, coordinar-se i corregir redaccions. No hi ha dubte que ens agrada fer classe, “uno tiene que llevar en el alma un poco de marino, un poco de pirata, un poco de poeta” que deia aquell. Ara un grup d’eixos professors ha deixat de ser-ho. No ha sigut per decisió o negligència pròpies, no. La Conselleria ha prescindit d’alguns professors de valencià i didàctica de llengües perquè resulta que a classe parlaven de qüestions com conflicte lingüístic, minorització, discriminació positiva…; de gent com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Sanchis Guarner… o dels dialectes lleidatà, barceloní, alguerés, eivissenc. Referències que serien normals en classes de llengua d’un país normal et costen ací l’anatema. A la capçalera d’un document que m’ha arribat llegim: LES SEGÜENTS PERSONES NO PODEN SER PROFESSORAT NOSTRE DEL PFLT. Davall hi ha una llista amb prop de quaranta noms i darrere molts maldecaps per a aconseguir professors que no resulten sospitosos. Més arrere encara, deu haver-hi algú que s’ha cregut Joseph Raymond McCarthy i, en el fons de tot l’assumpte, les ganes de retallar l’ensenyament en valencià, la misèria de qui gasta en fastos i ens cisa en necessitats, un conseller que navegava pel centre i ha atracat en l’extrem, un president molt qüestionable i un país que ja anem fent. Perquè sí, esta gentola podrà tancar emissions televisives, laminar l’escola en valencià, depurar professors, fer llistes negres, embrutir la política, però no acabaran amb nosaltres. Acabaran com McCarthy.


9 Comments

  1. Tu ho has dit ben clar: No podran amb nosaltres. Podran acabar amb les emissions de TV3, reduir el nombre de centres públics en valencià a cop de decret, però si darrere hi ha un sentiment de poble, encara que aquest sembla que s’apague en segons quines àrees, no ens faran callar. Què ha passat al País Basc? Llei de partits, atacs sense mesura a la gent abertzale, però no han aconseguir silenciar-los. per què? Perquè un sentiment molt arrelat.

  2. Aquesta vegada preferisc contribuir al teu blog amb les paraules, tan adients, de Manuel Baixauli al seu manifest. “m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida”.

  3. Crec que era escaient l’article, apujarà la moral a més d’un i ens farà ser menys indiferents, menys mesells, menys menfotistes (potser menys valencians?), fins i tot hi haruà qui recuperarà la capacitat d’indignar-se. Però falta l’enllaç a la llista! (D’aquí a poc tal volta caldrà fer-ne una altra, a l’estil de la de Schindler.)

  4. Que fort Jordi! Quina gentola!
    M’agrada que acabes amb un final feliç. Sí, tens raó, acabaran com McCarthy, però el país que ens deixaran…

  5. Una llista negra!!. Amb quin criteri, per rojos ? per professionals? per crítics ? pel careto ? pel look ? per promoure l’ús social del valencià ? per fer les classes en valencià ? Seran burres, a veure si prenem força i les enviem al racó de l’oblit perquè si poden acabaran amb el poc que s’ha avançat des de la llei d’Ús.

  6. M’ha agradat molt l’apunt. Però no m’ha indignat, perquè la dosi homeopàtica ja ha fet massa efecte, en primer lloc; i, en segon lloc, perquè diria que t’has deixat un detall important: la llista negra. Si fóra real, en un estat democràtic tindria molt de fonament per a la denúncia política i judicial.

    Tot i que el que dius quadra amb el que jo sé que poden fer els governants actuals del PP, crec que la nostra píndola d’antídot hauria de tindre un contingut més fonamentat i contrastable. Per exemple, jo podia saber que em vetaven per a ocupar un lloc d’interí en l’administració pública valenciana, però no ho podia demostrar (perquè no hi havia cap llista negra amb el meu nom ni papers que confirmaren el vet: tot era oral, pel que em dien). No en vaig poder anar moltes més enllà que al síndic de greuges, procés en què van aparéixer alguns draps bruts (amb _excusatio non petita_ d’un càrrec públic) i una confirmació del mal funcionament de la brosa de treball.

    Em sembla realment preocupant i greu que, si eixa llista documenta una irregularitat legal, no forme part encara de cap procés polític o judicial, o que ni tan sols aparega en Internet com a denúncia pública.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà