Feliç Dia de Sant Patrici! Hui els irlandesos de la República d’Éire i els dels sis comtats encara sota la fèrula monàrquica dels britànics celebraran que, en el segle V, Pádraig (l’apòstol Patrici) els convertí al cristianisme. Al sant, se’l sol representar vestit de verd i amb un trèvol a la mà. Diuen que amb esta herbeta de les papilonàcies explicava el misteri de la Santíssima Trinitat als pagans i els pagans l’entenien. També se’l pot vore, com en la imatge, amb unes quantes serps als peus. És així perquè fou ell qui expulsà els rèptils de la bella Erin. El color verd, el trèvol, sant Patrici, l’arpa dels celtes, el donyet sabater que anomenen leipreachán, la Guinness, la fe catòlica, Sinéad O’Connor esgarrant la foto de Joan Pau II i disculpant-se després, Wilde, Joyce, U2, els Kennedy, The Pogues, la Columna Connolly de les Brigades Internacionals, John Wayne, John Ford, King Africa i la seua bomba, Gerry Adams renunciant a les bombes… Els símbols i la gent d’Irlanda resulten generalment entranyables. A Edimburg, un professor anglés ens explicà que quan viatja i li pregunten d’on és diu que és irlandés. Per què? Perquè els irlandesos cauen bé arreu del món i els anglesos no. Tenia raó, la història i sobretot el cinema han deixat en molt bon lloc als irlandesos, fins i tot als irlandesos de l’IRA. Vegeu, si no, The Quiet Man, The Rising of the Moon, The Crying Game, Michael 
Collins, The Devil’s Own, A Prayer for the Dying, Bloody Sunday, The General, Million Dollar Baby, Hidden Agenda, In the Name of the Father, Some Mother’s Son, The Wind that Shakes the Barley… És normal que hui tot el món siga irlandés. Brinde per esta gran nació petita, amb l’única paraula que sé pronunciar en la seua antiga llengua: Sláinte!
Molt bo, valent!
Un bon homenatge a eixa petita i gran nació.
Salut
Daniel
PS
Ara, que estic fent un article -per a la revista Mètode- sobre l’arç blanc, garbuller o espinal (Crataegus monogyna) m’he assabentat d’algunes coses d’eixe país relacionades amb la planta.
Ací van:
1) L’associació entre l’inici del bon temps i la florida de l’arç blanc es gravà en dites com la francesa “dejà est passé l’hiver, que l’aubépine fleurit et que la rose s’épanuit ” (“ja ha passat l’hivern, perquè l’arç blanc ha florit i també ho ha fet el roser”), i la irlandesa “ne’er cast a clout ’til may is out” (“no et lleves la roba fins que floreixca [l’arbre de] maig”, és a dir, l’arç blanc), i que en anglés “canònic” correspondria a “cast not clout may be out”.
2) Atés que la planta serveix per fer tanques gràcies a la seua espinescència, rep els noms gaèlics sgitheach geal (a Escòcia) i sceach gheal (a Irlanda), que en ambdós casos significa “tanca blanca”; i en ambdós folklores representa la frontera amb l’otherworld (”l’altre món”); una frontera vigilada per les fairies o “fades” amb un paper semblant a què en el món romà representava la nimfa romana Carna, la del ramell d’arç blanc a la mà.
3) Com que inicialment era una planta considerada infausta, el nom més primitiu de la planta, i que figura a les més antigues lleis irlandeses era el de sceith, relacionat amb l’arrel indogermana sceath o sceth, que significa “dany, perjudici, turbació, desconcert”.
4) Més endavant, la planta va passar a ser ben considerada, almenys pels fruits comestibles que produia (les nostres “cireretes de pastor”) i que permetien superar les èpoques de fam; de fet, hi ha l’expressió irlandesa, però en anglés, “When all fruit fails, welcome haws ” (“quan els fruits fallen, benvingudes siguen les cireretes de pastor”), una dita resignada equivalent a la nostra “qui no té tall rosega els ossos ”.
5) Altrament, com que la llenya de l’arç blanc fa bon foc i millor carbó, per evitar la tala indiscriminada es va haver de regular la relació amb eixos arbres amb lleis tan antigues com la irlandesa Aithig fedo (“fusta comunitària”).
6) En definitiva, arribà a ser un arbre tan reputat que tallar-ne’n un implicava, per als irlandesos, atraure l’ira dels déus i un seguit de desgràcies per qui s’atrevira a fer-ho.
Per acabar, una proposta de caràcter olfactiu: si teniu ocasió, oloreu les flors d’eixa planta. Per a uns, resultarà repugnant, com de peix pudent; per a uns altres, una mena d’atracció sexual femenina.
¿A quin dels dos grups pertanyeu? Les respostes a eixes preguntes, en l’exemplar de Mètode on anirà l’article.
Jordi, jo vull ser Irlandès!
Per cert, amic Daniel… a tu no et van comprar una Play Station de xicotet, veritat?
No estic d’acord:
“Tenia raó, la història i sobretot el cinema han deixat en molt bon lloc als irlandesos, fins i tot als irlandesos de l’IRA”
Els irlandesos de l’IRA són TERRORISTES – per exemple:
James Chesney – Un bon sacerdot??
http://www.guardian.co.uk/uk/2010/aug/24/claudy-bombings-cover-up-report
http://coeinireland.wikidot.com/major-ira-bombings
http://www.google.com/images?oe=UTF-8&gfns=1&q=ira+bombings&um=1&ie=UTF-8&source=og&sa=N&hl=es&tab=wi&biw=1016&bih=572
Sí que són entranyables. I l’illa misteriosa del purgatori de sant Patrici, i croagh Patrik, tot és ple de llocs on el sant feia miracles sense parar.
Com a contribució a la commemoració: els anglesos prohibien les manifestacions d’independentisme dels irlandesos. Van ser 800 anys i encara queda el nord d’Eire sota control britànic. Sabeu que fins i tot van prohibir tocar la gaita irlandesa per acompanyar cançons i himnes? La solució va ser construir el mateix instrument però més xicotet, així l’amagaven davall la roba i podien tocar i anar d’un lloc a l’altre.