25 de març. Fa cent anys era dissabte. Per a algunes dones de Nova York no va ser un dia de festa. Moltes d’elles eren jueves, però no hi ha descans del sàbat quan la necessitat de menjar s’imposa. La resta, catòliques la majoria, esperava un diumenge que no els arribaria. 146 dones van morir tal dia com hui, l’any 1911, a la fàbrica de camises Triangle. Quan s’incendià no pogueren eixir, els patrons havien tancat la porta amb clau. El judici posterior els va declarar innocents. La ciutat i el món van viure una commoció semblant a la de l’11 de setembre de 2001. Després hi hagué protestes, manifestacions, reformes legals. La lluita dels treballadors era també la de les treballadores. Sis anys més tard, en plena guerra mundial, les dones russes feien vaga per a exigir pau i pa, quatre dies després el tsar abdicava, el govern provisional va concedir a les dones el dret a votar. Això va passar un 8 de març. Des d’aleshores en eixa data commemorem el Dia de la Dona Treballadora; segons algunes i alguns ha de ser dit només Dia de la Dona o Dia de les Dones, perquè el singular amaga la diversitat. Qüestions de forma o de fons, no sé. Jo plantege que el 8 de Març siga el 
Dia de la Mare o, més concretament, el Dia de la Mare que t’ha Parit. Per què? Perquè el 8 de març de 1940 va nàixer ma mare i, si sumem el camp, la fàbrica de paper Bambú i el tèxtil, ha treballat més de cinquanta anys en sa vida, a treballadora no li guanya ningú. A més, tots tenim o hem tingut mare i hauríem de pensar en ella a l’hora de revisar possibles prejudicis de gènere. Deixem-ho ací. Un record per a Caterina Leone i Rosaria Maltese. Van ser les víctimes més joves del foc assassí, només tenien catorze anys.
Gran article! Visca la mare que t’ha parit!
i visquem també totes les dones, clar!!
Gràcies Jordi per fer memòria de les dones treballadores
No he trobat molta premsa sobre aquest a notícia, però al Concili de Trento (1545-1563) finalment la dona pogué gaudir de la seua ànima, discutida fins aleshores. Ho dic, perquè aquesta data també és important per la dona, Jordi, i més quan la teua espiritualitat catòlica, apostòlica i romana està tan consolidada. Enhorabona per l’article.
Jordi, gracias
me encuentro hoy cuidando de MI MADRE que con sus noventa y ocho años al igual que muchísimas otras madres han sabido y saben como superar epidemias, guerras, hambres, esclavitud y siempre con la fuerza que solo ellas tienen de ” sacar a sus hijos para deante como sea”, toda una lección.
Por ello esta MUJER, mi madre (al igual que todas) no solo tiene un dia de reconocimiento po mi parte sino TRESCIENTOS SESENTA Y CINCO DIAS al año.
fuerte abrazo y … gracias
s.m.(se me olvidaba) perdoneume per no escriure com vosaltres, soles tinc el oral, tot arrivarà
el rey -d copes-
Quina bona font d’informació eres, xe! Bon article, sí senyor.
Gràcies de nou per aquest article i sense dubte per la resta.
És ben curiós com una estupidesa pot anar de generació en generació. No sé qui diria no sé quan que l’Església no va reconèixer l’ànima de les dones fins no sé quin concili i hala! a repetir-lo com a lloros. Supose que totes les santes de l’Església Católica eres santes “sense ànima” cosa ben curiosa. Sancta simplicitas!