Ahir van acabar les festes i jo vaig fer anys. Cansat i vell, com hui em trobe, necessite els versos d’un poeta vigorós, nascut al nou món per a un món nou:
M’enaltisc i em cante,
I del que em faré meu te’n faràs teu,
Puix cada àtom que, a mi, em pertany per igual, a tu, et pertany.
M’hi ajec i invite l’ànima,
Relaxadament jec i m’entretinc contemplant una fulla d’herba.
La meua llengua, cada àtom de la meua sang, trets d’aquesta terra, aquest aire, 
Nascut ací, de pares nascuts ací, com els pares dels seus pares,
Jo, ara, a l’edat de trenta-set anys amb perfecta salut comence,
Esperant no aturar-me fins a la mort.
[…]
Haver nascut amb una ànima tan bella és un regal dels déus.
Del Déu, perdó.
no sòn 38?????????
Cansat pot ser però no vell. De tota manera, si ha sigut el teu aniversari moltes felicides i un petó.
Per molts anys Jordi! Molt bonics aquests versos…però caram! Tenir 37 anys ja és ser vell… Amb què ens sorprendràs quan en faces un de més??
Besades.
Felicitats, amic! I gràcies per Walt Whitman, a qui vaig descobrir per la teua generositat. Aquell “Hojas de hierba”, que encara conserve, descansa amb Cavafis, Rilke i Neruda molt a la mà en la meua prestatgeria… (Per cert, el que t’he de tornar és una vella foto teua en blanc i negre amb els cids, que estava dins el llibre!!)
Un abraç